Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona

Enamorarse es producir una mitología privada

y hacer del universo una alusión a la única

persona indudable.

(Jorge Luis Borges)

Permeteu-me que comence aquesta recomanació amb una anècdota que he recordat al consultar per internet una ressenya d’un bloc personal pseudoliterari sobre aquesta meravellosa obra d’Stefan Zweig. I és que a internet està tot, és una eina magnífica, no seré jo qui ho negue; però també s’hi troben, i en gran mesura, les coses dolentes, que apareixen sense cap mena de control davant dels teus ulls.

L’anècdota en qüestió té molt a veure amb una de les pel·lícules que més m’han agradat i l’opinió quen en tingué un amic meu. L’any 1985 -enguany fa trenta anys- es va estrenar la pel·lícula de Sydney Pollack ‘Memòries d’Àfrica’, basada en l’obra de l’escriptora danesa Isak Dinesen, pseudònim de Karen Christentze Blixen-Finecke. Una cinta protagonitzada per la fabulosa Meryl Streep en el paper de la baronesa Blixen, i per Robert Reford, un dels actors icona per excel·lència del cinema, que interpreta l’aventurer i caçador Denis Finch-Hatton. Si l’heu vista, sabreu de què estic parlant. La història explica un moment de la vida que va marcar a la protagonista: la carismàtica, intel·ligent i cultíssima Karen Blixen. Hi trobem els paisatges encisadors, poderosos i potents d’Àfrica, la natura dominadora, les gents que la habiten (personalíssimes, atractives i misterioses); una bellesa iconogràfica considerable. A més, tot està ornat magistralment amb la música de John Barry i les peces de Mozart que li agradaven escoltar al Finch-Hatton en plena natura salvatge. Una delícia de pel·lícula amb moments veritablement literaris i poètics, abillats amb un guió, unes interpretacions, una fotografia i una posada en escena excepcionals.

Ara us conte l’anècdota. Jo estudiava a València quan varen estrenar ‘Memòries d’Àfrica’, i abans d’anar a veure-la, li vaig preguntar què li semblava a un company de pis que ja l’havia vista. El meu amic em feu la següent explicació valorativa que dóna sentit al que us estic contant: ‘És romàntica. Va d’una dona que es casa en Àfrica i allí intenta fer productives les terres on viu. Planta cafè i al principi no li funciona bé. Després li creix el cafè però se li crema tota la plantació. Com que s’arruïna, se’n torna d’Àfrica a casa.’… Silenci. Decepció en les il·lusions d’una futura estona al cinema. Malgrat tot, amb les reticències evidents pel resum de l’amic, em vaig aventurar i vaig anar a veure-la. Fou la primera de les moltíssimes vegades que he vist –i veuré- aquesta fascinant pel·lícula que ja forma part del meu imaginari personal i de la meua col·lecció particular de pel·lícules amb l’etiqueta de clàssiques. En qualsevol cas, què puc dir? El meu company també deia la veritat. Imagine que eixa fou la seua sensació.

Doncs bé, l’obra de lectura que us presente i us recomane, ‘Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona”, del brillant escriptor austríac Stefan Zweig, considerada com un clàssic de la literatura, podria ser també resumida de manera fútil, com així ho vaig llegir a eixa ressenya de bloc particular de la xarxa de les xarxes, basant-se només en allò extern, en l’argument inanimat que, en realitat, és l’excusa i el marc que s’utilitza per parlar-nos de moltíssimes coses més, per fer-nos veure les interioritats de les ments humanes i el comportament en situacions extremes, per acostar-nos a moments de veritable terratrèmol emocional d’una persona. Però, com dic, el resum podria ser el d’un jugador a Montecarlo que ho ha perdut tot i una dona que intenta salvar-lo. És com dir que ‘Novel·la d’escacs’, del mateix Zweig, és tan sols això, una novel·la sobre els escacs, quan tothom que l’ha llegida sap que l’escaquer només és l’entorn on se situa la trama per remoure moltes altres peces.

A ‘Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona’, a més de comprovar en lletra del genial Zweig els gestos, expressions i obsessions d’un jugador en un casino, també ens adonem del patiment incontrolable del ludòpata; és un estudi psicològic quasi perfecte el que ens presenta l’escriptor en aquesta petita joia literària. La descripció que, en boca de la protagonista, fa de les mans del jugador i les reaccions segons el vol de la bola en la ruleta és impressionant. Cobren vida davant nostre aquestes delicades mans, tan ben descrites que estàs veient com s’humanitzen. Però, tot i ser excepcional la descripció magnífica i detallista de les mans del jugador, així com la del seu estat d’ànim, moviments, gestos i situacions, la dona és la veritable protagonista de l’obra; la qual, en un moment de debilitat, albira el cel –o l’infern- i és capaç de sorprendre tothom. Per un moment ella ajuda a tornar del costat fosc l’home desesperat, que pensava perdut, però, sense adonar-se’n ni buscar-ho, comprova com, a la seua manera, és capaç també de passar pel mateix terrible llindar. És un joc d’espills. Es canvien els papers i la dona es transforma en una altra persona, potser la real, tal com el joc el canvia a ell o, així mateix, és la seua essència. Al llarg d’aquestes 24 hores la dona ajuda el tafur perquè hi veu la mort personalitzada quan perd a la taula, sense saber que l’abisme s’obri també per a ella. Aquest és el mirall de comportaments que el mestre Zweig ens presenta, sense poder aconseguir l’equilibri de forces, explicitant la inconstància de l’ànima humana i la demostració clara que les emocions superen la raó. En un dia, la dona arriba a conclusions certament esglaiadores d’allò que una persona pot fer en moments extrems i que són absolutament inexplicables, irracionals, tal com ella pensava del jugador en ple joc.

L’escriptor, amb una prosa magnífica, de força i passió incontrolable, ens atrapa en la lectura mentre ens mostra les complexitats dels éssers humans, les emocions i transposicions que en aquests esdevenen amb un sol gest, un mínim moviment, un pensament, un alè que pot fer trontollar tot l’univers, aquell que ens deia Borges que és ‘una al·lusió a l’única persona indubtable.’