02.07.2015 - 06:00
Fedon Ampatzoglou (Salònica, 1984) és un jove estudiant de filologia hispànica a la Universitat d’Atenes que, sense imaginar-s’ho, dilluns es va convertir en la imatge de la multitudinària protesta en favor del no al referèndum que s’ha de fer diumenge a Grècia. La fotografia d’aquest grec que va començar a aprendre català fa un any i mig, brandant una gran estelada a la plaça Sintagma, ha circulat enormement per les xarxes i ha acabat al New York Times. Ens explica per telèfon el seu lligam amb el procés independentista català i com viuen els grecs el torcebraç amb la troica.
Nascut a Salònica fa trenta-un any, ‘on la situació és molt més greu actualment perquè era una ciutat industrial i tot ha tancat i s’ha deslocalitzat a Bulgària’, per motius acadèmics es va haver de traslladar a Atenes, on cursa filologia espanyola a la Universitat Nacional de Grècia. No va ser fins fa tres anys, i ben lluny de la facultat, que va conèixer la realitat de Catalunya gràcies a un amic català de Facebook: ‘Em va explicar què era Catalunya, em va introduir en la seva llengua, cultura i història, de les quals no m’havien parlat a la universitat, i em va comentar què hi passava.’ Va ser així com va començar a aprendre català (‘per sorprendre’l en l’aniversari’) i a solidaritzar-se amb el procés sobiranista a l’altra punta de la Mediterrània.
‘Els catalans tenen tota la raó’
‘Sóc favorable a la independència perquè crec que els catalans tenen tota la raó. Volen votar, que és molt important, i la meva posició en favor de la independència es va refermar just abans de la consulta del 9 de novembre, veient que el govern espanyol no els ho deixava fer. Em feia molta vergonya i ràbia.’ Assabentat de la situació a Catalunya i de la seva realitat cultural i lingüística, se li va acudir d’acostar-la als seus companys d’estudi a Atenes i als grecs en general: ‘Em va venir la idea de fer com un casal, per mirar d’ajudar la gent de Catalunya a promoure les seves posicions i opinions, a més de la cultura i llengua, que té molt a veure amb el ducat d’Atenes i els almogàvers.’
Amb una estelada que va demanar que li fessin a una botiga de banderes d’Atenes, es va plantar dilluns a la tarda a la concentració en favor del no a la plaça Sintagma, davant el parlament grec. ‘La vaig dur perquè el mateix dia, a la plaça de Catalunya de Barcelona, hi havia una manifestació en solidaritat amb el poble grec. Volia demostrar que hi havia una part de la població grega, encara que fos molt petita, agraïda per aquell gest.’ I què li deia, la gent? ‘Doncs em pensava que la gent reaccionaria molt malament, perquè no tenen ni idea del significat de la bandera ni a quina nació pertany. A més, hi ha una petita part de la població, que reivindica l’imperi bizantí, que encara recorda la venjança dels almogàvers i no tenen pas bona opinió dels catalans! Però anava equivocat: la gent estava contenta que hi hagués banderes d’unes altres nacions a la manifestació, com la irlandesa, l’espanyola… I tothom veia molt bé la presència de l’estelada, que era la més grossa de totes a la plaça!’ Només li demanaven de quin estat era, encuriosits per la semblança amb les nou franges de la grega: ‘S’assembla molt a la grega: d’on és aquesta bandera?’, li demanaven: ‘De Catalunya!’
Per Ampatzoglou, fer onejar l’estelada al costat de la bandera grega no era pas cap anècdota, sinó una acció plenament justificada: ‘Representen dues lluites del poble: l’una per la independència i l’altra per la dignitat. Per les xarxes algú em deia que no tenien res a veure, però crec que l’una situació i l’altra tenen moltes semblances, pensant en els pobles i nacions que simbolitzen. A Catalunya els imposts van a l’estat espanyol i molts no en tornen, i no els deixen votar. A Grècia, la UE ens ha ofegat l’economia i ara tampoc no ens vol deixar votar.’
Li demanem, justament, per la situació a Grècia, l’ànim al carrer. ‘Hi ha moltíssima por des dels mitjans de comunicació, que diuen i repeteixen que un no implica sortir d’Europa i de l’euro. La gent que no té l’oportunitat d’informar-se mes enllà de la televisió s’ho creu. Hem de lluitar contra el discurs de la por. No és temps de por, sinó de responsabilitat.’ Perquè la política d’aquests últims cinc anys no ha canviat res en aquest país quant al deute que tenim: 800.000 persones han hagut de deixar el país per a trobar feina, hi ha 1,5 milions de desocupats i 6 milions viuen sota el llindar de pobresa. Ja n’hi ha prou! No volem aquestes mesures! No és que no vulguem pagar ni tornar el favor que ens han fet els pobles d’Europa prestant-nos diners: és que no volem pagar el deute privat, el deute privat d’uns bancs privats, ni que ho hagin de tornar els avis.’
‘Visc al centre d’Atenes, damunt de tres caixers automàtics de bancs diferents, i quasi no he sentit baralles a la cua per a treure diners. I, en canvi, aquesta és la imatge que donen els mitjans. No diuen que el govern ha obert mil taquilles auxiliars als bancs per a ajudar la gent a cobrar la pensió i el salari. Són dues cares de la mateixa moneda i ara els mitjans mostren només una cara, per fer por. Diuen que tenim el dret de treure seixanta euros el dia, però el salari diari és de 23,5 euros diaris. Qui té més de 1.800 euros al banc cada mes? Ningú! Les mesures de control de capital són per a la gent que té diners i no afecten, en canvi, més de sis milions de persones. Cal lluitar contra les mentides dels mitjans. Hi ha una frase que ho resumeix: el que ens fa por no és tenir els bancs tancats fins diumenge, sinó tenir el televisor engegat fins diumenge.’
Perquè en el referèndum, no hi tenen res a perdre, rebla: ‘Amb un sí continuarem perdent salaris i pensions, hi haurà més imposts i privatitzacions. I, tot plegat, no amb el propòsit d’ajudar la gent o reduir el deute, sinó per a enriquir empreses privades que no aportaran cap impost al país. El no, no és un no a la UE, sinó a la situació que vivim des de fa cinc anys.’
