Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  26.06.2015  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Adelais de Pedrolo: 'Res ni ningú no va aconseguir doblegar mai el pare'

Entrevista a la filla de l'escriptor i periodista Manuel de Pedrolo, avui que fa vint-i-cinc anys de la seva mort

Men?ame
 

Avui fa vint-i-cinc anys que es va morir Manuel de Pedrolo. En tenia setanta-dos i deixava un llegat immens i encara força desconegut. Més d'un centenar d'obres de ficció i milers de pàgines d'opinió sobre el temps social i polític que li havia tocat de viure. Una obra que va molt més enllà de 'Mecanoscrit del segon origen', que va ser objecte de censura i que actualment és difícil de trobar. La seva única filla, l'Adelais, fa temps que dedica tot el temps a recuperar i difondre el llegat literari del seu pare a través de la Fundació Pedrolo. Recordem, a través d'ella, l'escriptor i també l'activista, aquell que defensava la independència dels Països Catalans fa més de quaranta anys. 'Això ha d'acabar bé, ho devem al pare i a tots els qui van lluitar per aquesta terra', diu.

—Quins són els primers records que us vénen al cap quan penseu en Manuel de Pedrolo?
—Normalment, a la gent se li concedeix el privilegi d'oblidar; jo no l'he tingut. Quan el pare es mor em cau a sobre la llosa de tot el seu llegat literari. És aleshores quan començo a immergir-me entre tots els seus papers i descobreixo --malauradament després de la seva mort-- la dimensió moral de la seva persona. Descobreixo un incorruptible, cosa que li agraeixo molt. Penso que he heretat, en bona part, aquests valors seus. Ho recordo tot, no he tingut temps de deixar de recordar. Al principi, quan havia d'anar a una xerrada, parlava d'en Pedrolo i no del meu pare perquè necessitava distanciar-me'n.

—I com era el vostre pare?
—Era una persona molt despistada. No recordo cap mancança paternal. Vaig tenir una infància normal, era una persona propera. Al despatx hi ha unes escales que pugen cap al menjador i allà llegia en veu alta poesia: recordo moltes vegades estar asseguda al capdamunt de les escales sentint-lo recitar sense que ell ho sabés. En tinc records molt bonics, d'ell. El primer any que vaig tornar a Tàrrega després de la seva mort va ser dur perquè encara sentia la seva màquina d'escriure.

—S'acaba d'estrenar el documentari sobre Pedrolo, 'Trencant l'oblit'. En què heu notat aquest oblit i a què es deu?
—Quan el pare es va morir, vaig pensar que era per la seva posició independentista, però avui dia ja ho és tothom, d'independentista. Va ser una persona molt molesta perquè va ser molt crítica amb persones i institucions. Les persones han anat desapareixent, però les institucions no. I tot això hi ha influït. També hi ha influït que sigui un dels autors amb més obres publicades, de tota mena de gèneres, que no van sortir de manera cronològica a causa de la censura. Ha estat difícil de seguir la trajectòria literària del pare, i una vegada mort ningú no s'ha atrevit a posar-se amb una obra tan voluminosa.

—Heu dedicat bona part de la vostra vida a reivindicar públicament la figura i obra del vostre pare.
—Quan es va morir vaig estar un parell d'anys amb la meva mare, que estava molt malalta, però des d'aleshores he estat darrere de l'obra del meu pare. Vint-i-tres anys intentant que es llegeixi i treballant el seu llegat. I fa deu anys vam fer que la fundació comencés a caminar.

—Ha estat important l'espai que heu obert al Castell de Concabella.
—És una exposició permanent. Es nota que l'Anna Moreno és professora de mestres perquè és feta amb un sentit molt didàctic. Pedrolo té tanta obra al carrer --20.000 pàgines escrites-- que era molt complicat de traduir-la en una exposició de cent metres quadrats.

—Potser aquest aniversari és un bon moment per a reeditar i posar una mica d'ordre a la seva obra, no us sembla?
—Això ho tenim previst per al centenari del naixement, d'aquí a tres anys. Ja hem començat alguns contactes. Volem fer una selecció del millor de la seva obra per poder-ho tornar a publicar. A la fundació rebem molts correus de gent que vol llegir-lo o que prepara una tesi i necessita algun llibre seu. I no es troben.

—L'abast de l'obra de Pedrolo és immens, ara ho dèieu. Quins títols recomanaríeu a un lector que el volgués descobrir?
—Pot introduir-se a través de qualsevol dels seus gèneres. Et dic les meves obres preferides i que penso que són fàcils de llegir. 'Acte de violència', que justament és tot el contrari. La tetralogia de 'La terra prohibida', que no es troba enlloc i per mi és una de les seves millors obres: ara la tinc lliure de drets i m'encantaria poder-la tornar a publicar. 'M'enterro en els fonaments', que sí que es pot trobar, i 'Balanç fins a la matinada'. A mi m'agrada molt la seva poesia i el teatre. De ciència-ficció, a banda el cèlebre 'Mecanoscrit del segon origen', n'hi ha un altre que també es troba, 'Succés simultani', editat per Pagès i que és una novel·la preciosa. Després hi ha tot un seguit de contes, alguns recollits entre els clàssics catalans del segle XX editats l'any de la picor i no tornats a reeditar mai, i dels quals Jordi Coca va fer una selecció que sí que es pot trobar.

—I, a banda, els llibres que recullen els seus articles d'opinió.
—Això sí que està més cobert perquè l'editorial El Jonc va editar fa uns anys 'Cal protestar fins i tot quan no serveix de res' --que jo crec que sí que serveix d'alguna cosa-- i va recollir els seus articles de l'Avui a 'Cròniques colonials' i 'Cròniques d'una ocupació'. En un moment determinat aquests dos llibres van ser introbables però els vam tornar a editar en un de sol, titulat 'Cròniques'.

—Creieu que és prou recordat?
—Diria que últimament això ha millorat. No pas en el terreny institucional, encara que tampoc no em queixo: Laura Borràs, de la Institució de les Lletres Catalanes, i el conseller Ferran Mascarell ens han donat suport en moltes de les activitats que hem fet a la fundació. Aquests darrers dos anys molts casals i entitats han fet actes sobre el pare i ara hi ha molta gent interessada a projectar el documental. Sembla que la cosa es va animant. La feina de formiga que anem fent a la fundació ha fet el seu efecte.

—Pedrolo va mantenir-se sempre fidel i coherent als seus principis, i potser això va fer que no tingués tanta visibilitat. Per exemple, es va negar a escriure mai en cap altra llengua que no fos el català…
—I també a col·laborar amb diaris o revistes que escrivissin en castellà, encara que ell ho pogués fer en català. Fins i tot, si li demanaven alguna entrevista arran d'algun premi --en va guanyar vint-i-quatre--, es negava a fer-la si no podia parlar en català.

—I tampoc no volia participar en programes de televisió o ràdio si no li deixaven defensar l'independentisme.
—Aquest era un motiu, sí, el fet de no poder parlar de certes coses quan ell volia parlar de tot. N'hi havia un altre, i és que ell no va viure de la literatura fins que no va tenir un centenar de llibres al carrer, de manera que s'havia de dedicar a fer altres coses per guanyar-se la vida.

—Quines feines feia?
—Va intentar alguns negocis que no li van sortir gaire bé. Ell no servia per a aquestes coses i era lògic que acabés fracassant. Durant molts anys es va sustentar amb traduccions i lectures. I també va treballar en una agència fent de detectiu privat.

—Això el devia inspirar per a alguna de les seves novel·les…
—Bé, això de detectiu privat sona molt romàntic, però no ho era tant. Quan l'agència anava malament de feina sí que agafaven casos més particulars, com ara seguiments o adulteris, però majoritàriament feia informes comercials. En aquell temps, com que només hi havia un sindicat, el sindicat groc, les empreses no volien contractar cap obrer afiliat a un altre sindicat, encara que oficialment no existissin. Però no sabien que el pare, si investigava algú i descobria que el seu únic pecat era pertànyer a CCOO, això no ho incloïa pas en l'informe.

—Poc després de morir vau trobar un testament vital on deia que no volia ser recordat com un escriptor, sinó com algú que ho havia donat tot pel seu país.
—Sí, realment va ser emocionant. Feia dos o tres dies que era mort quan el vam trobar. Nosaltres l'hem anomenat testament vital, però en realitat creiem que era el discurs que va fer quan va guanyar el premi Sant Jordi el 1962 amb 'Balanç fins a la matinada'. Parla de tota la seva obra fins aleshores i al final afegeix això, que és emocionant de llegir. Ens va semblar que el títol que havia de portar era el de 'testament vital', perquè hi deia la manera com volia ser recordat. A l'Espai Pedrolo hi tenen un lloc important, aquestes últimes frases.

—Hi ha moltes sentències de Pedrolo que han passat a la posteritat i que es recorden sovint. N'hi ha una que vaig trobar en un article, tot i que no és gaire coneguda, i que voldria destacar: 'Posats a demanar, el límit és la utopia'.
—I a vegades les utopies esdevenen realitat. S'ha d'aspirar a tot. La seva vida va ser això, justament. Hi ha dues frases que el defineixen molt bé. L'una és aquesta que heu dit i l'altra és el final d'un poema: 'Radicalment, la llibertat'. Aquestes dues frases el defineixen al cent per cent. Ell sempre deia que tenia moral de perdedor però dintre d'aquesta presó va viure amb total llibertat perquè sempre va fer allò que va voler. El preu que en va pagar ja és una altra història. Però no hi va haver res ni ningú que aconseguís doblegar-lo.

—Ell, que era independentista quan això fins i tot era perillós, com creieu que viuria aquest moment en què ens trobem?
—Jo crec que quan va començar tot hauria estat molt content i que ara estaria com molts de nosaltres, a l'expectativa. Perquè sembla que els nostres polítics no acaben d'estar a l'altura de les circumstàncies.

—Patiria?
—Exacte. Patiria com pateixo jo i com pateix molta gent. Jo penso que estaria com la majoria de nosaltres: esperançat però amb aquell neguit al cor. Tot i que crec que acabarem tenint un final feliç i no podem deixar d'empènyer. A més, a la gent com ell, com en Xirinacs i tants altres, els ho devem. A tots els qui van lluitar i fins i tot van donar la vida per aquesta terra nostra.

Men?ame