Anna Cerdà: ‘El popArb ha estat un fracàs com a model de negoci, però tampoc pretenia ser-ho’

  • Entrevista a Anna Cerdà, directora del festival popArb

VilaWeb
Redacció
25.06.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Demà comença l’onzè i darrer popArb, un dels festivals més representatius de l’escena musical catalana d’aquests últims temps. L’augment de l’IVA cultural, la manca d’una estructura empresarial i la saturació en l’oferta han fet decidir els organitzadors del festival a clausurar-lo. N’hem parlat amb la directora, Anna Cerdà.

—L’any que ve ja no hi haurà popArb. Quina és la principal raó que us ha portat a prendre aquesta decisió?
—No pleguem per una raó sola, sinó per un conjunt de raons. És un festival que costa molt d’organitzar, molts esforços, sobretot a una gent que malauradament no ens hi podem dedicar tot el dia. Ho hem de combinar amb la nostra feina, perquè és un festival que no és adaptat a un model de negoci. És una expressió molt grandiloqüent, però el popArb és pensat com un servei públic. No se n’obtenen beneficis per a mantenir una estructura empresarial.

—Així, la principal raó és econòmica.
—Sí, però cal dir que la crisi ens ha afectat en tots els terrenys: menys subvencions, menys públic, el que ve consumeix menys, es queda menys dies… L’any passat ja vàrem aguantar miraculosament posant-hi diners de la nostra butxaca. També és cert que hi ha una bombolla de festivals. Ara que hem anunciat que ens n’anem, el públic comença a respondre, però costa, de manera que hem de ser modestos; si la proposta que fem no interessa doncs no passa res, la farem per als qui vinguin, ens ho passarem bé i ja està. No ho diem amb ràbia, sinó amb realisme. Si la gent tria propostes diferents ho entenem i reaccionem a aquest fet.

—Sense l’augment de l’IVA cultural (del 8% al 21%), hauríeu tingut més facilitats per a sobreviure?
—No ho sabem, però segur que no estaríem tan fotuts. Com menys diners tens, has de demanar més favors i més complicitats, i el suport de col·laboradors. Això és un desgast enorme, i el cost personal que té per a tota la gent que hi ha al darrere és molt gran. No volíem prendre mal perquè això ho fèiem per passar-nos-ho bé i demostrar que la música catalana és interessant i té un nivell alt. No tenia sentit continuar una cosa que ens feia patir.

—Una de les vostres prioritats ha estat no créixer i mantenir l’essència del festival. Això us ha penalitzat?
—No perquè seria un altre festival, un altre format. Si ho analitzem amb calma, empresarialment, com un model de negoci el PopArb és un desastre. Podríem haver anat a un lloc més gran o deixar entrar més gent, però se’ns hauria descontrolat i hauria deixat de ser l’experiència bonica que buscàvem. Ha estat un fracàs com a negoci, però com que no pretenia ser-ho, ha estat un fracàs relatiu.

—Vàreu començar portant grups poc coneguts que amb el temps s’han consolidat plenament. Sentiu que heu contribuït a fer créixer l’escena musical catalana?
—Sentim que hi hem anat de bracet. Tots hem crescut a partir dels altres. Entenc que hem fet camí plegats amb grups que ara tenen molta trajectòria com Mishima, Sandstill, Antònia Font o Love of Lesbian. Hem format part d’un cicle bastant interessant de la música feta aquí i n’hem estat actors, però no protagonistes.


—Quan vàreu començar, quina idea de festival teníeu al cap?
—Les escenes eren molt compartimentades. Nosaltres pensàvem que hi havia un seguit de grups que connectava amb formes de fer, no pas amb l’estil, i que coincidia que tots eren dels Països Catalans. Volíem fer un festival de territori que explorés la via més galàctica i boletaire, no tant de cantautor de guitarra i tamboret. En cada edició hem intentat barrejar la veterania amb els artistes més nous. Per posar un exemple, Antònia Font ja estava enamorada d’en Sisa, però on van començar a forjar el seu idil·li va ser al popArb.

—Ja heu pensat a emprendre algun altre projecte?
—De moment, viurem l’última edició amb una il·lusió multiplicada per onze. D’idees i ganes de fer coses no ens n’han faltat mai, però no en tenim cap d’enfilada. Ara volem acabar bé, tancar bé els comptes, no deure diners a ningú i a la tardor fer una mica de balanç. Però que la gent sàpiga que això no és màrqueting: el popArb com el teníem entès s’ha acabat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any