17.06.2015 - 16:00
En plena campanya electoral, el portaveu del Partit Popular al Parlament Europeu, Esteban González Pons, amollava que els valencians no volen que València siga la Grècia d’Espanya. És cert que en campanya es diuen moltes coses de les quals després és fàcil de penedir-se’n, però la fragilitat de la memòria no pot ser un atenuant quan s’expressen barbaritats o veritats a mitges. El dirigent popular havia oblidat que un govern del PP, el d’Alberto Fabra, havia fet la rèplica dels despropòsits viscuts al país hel·lé.
En juny de 2013, el conservador Andonis Samarás tancava la televisió pública grega. L’excusa, la crisi econòmica. Cinc mesos després, el 5 de novembre de 2013, el president Fabra anunciava el tancament de RTVV. Les paraules textuals de Fabra van ser ‘no es tancarà cap col·legi, ni cap hospital, ni deixarem d’atendre les persones més necessitades per mantenir RTVV’.
La matinada del 7 de novembre, la policia desallotjava els treballadors atrinxerats des de juny en les instal·lacions d’Atenes. La resistència al tancament va ser combatuda amb gasos lacrimògens. En la matinada del 29 de novembre, la Policia Nacional espanyola i els liquidadors nomenats pel Govern de la Generalitat Valenciana van entrar al Centre de Programes de Burjassot per desconnectar la televisió i posar fi a vint-i-quatre anys d’emissions.
Ràdio Nou va ser tancada hores abans. Episodis com el de Paco Telefunken, més propis d’un sainet que d’una execució a mort, evidencien en mans de qui estàvem. Perquè el senyor Telefunken va ser nomenat pel Consell com la «mà executora» del tancament de Canal Nou, decretat per acord extraordinari celebrat d’urgència i d’amagat en les hores prèvies.
El tancament de la televisió pública grega es convertia en un símbol de la crisi grega. Ara, el seu rellançament ha sigut bandera electoral de la coalició d’esquerres del nou govern d’Alexis Tsipra. També, la reobertura de RTVV ha sigut bandera electoral per al PSPV-PSOE, Compromís i Podem. També per Esquerra Unida, si bé no ha aconseguit representació parlamentària.
El calendari és devegades capritxós. De fet, el mateix dia en què es constituïen les Corts Valencianes la televisió grega tornava a emetre. En la matinada del dijous 11 de juny, treballadors de la cadena presentaven el primer programa. És un dia especial per a tots els grecs, per als amants de Grècia i per als amants de la llibertat d’informació, va dir el presentador. Estem nerviosos i molt emocionats, va prosseguir entre llàgrimes, la presentadora. En la part inferior de la pantalla, es podia llegir `torna ERT dos anys després del fos a negre’.
Arribats en aquesta successió de fets i esdeveniments, la valenciana és l’única comunitat europea amb llengua pròpia que no disposa d’un mitjà de comunicació públic. Hui en dia l’empresa RTVV no està encara liquidada. Sobre el nefast tancament pesen denúncies interposades davant l’Audiència Nacional i davant el Tribunal Constitucionals.
Ximo Puig -imminent president de la Generalitat- i Mònica Oltra -pròxima vice-presidenta del Consell- s’han pronunciat durant la campanya a favor de reobrir com més prompte millor, i coincideixen que primer cal impedir que avance el procés de dissolució, és a dir, frenar el procés de liquidació i després resoldre les demandes judicials.
Entre les demandes hi ha el recurs d’inconstitucionalitat del PSOE contra la llei de tancament, per entendre que limita el dret dels ciutadans a la participació, furta a les Corts Valencianes l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació públics, i priva tant la llibertat d’expressió i el dret de rebre informació com el dret d’expressar-se en la llengua pròpia dels ciutadans del País Valencià.
Com la grega, la nova RTVV podria ser erigida sobre els fonaments de l’empresa originària. Es preveu que tinga una gestió pública i una detallada definició dels seus continguts de servei públic, un finançament concretat en un contracte-programa entre la Generalitat i la prohibició explícita d’endeutament.
Com a pas previ a la configuració del Govern Valencià, dirigents dels socialistes valencians, Compromís i Podem han subscrit l’Acord del Botànic. Un document en el qual s’estableixen les bases de la nova política. El punt tercer referit a l’establiment i l’ampliació dels serveis públics per al compliment efectiu dels drets socials diu ‘garantir el dret fonamental a la informació mitjançant una ràdio i televisió públiques valencianes’.
El Govern de Tsipras ha promés que tornarà l’antiga plantilla de professionals. Puig i Oltra són partidaris d’una reducció de treballadors. Saben que malgrat les barbaritats delictives dels mandataris populars que van dirigir i van saquejar la cadena, molts dels professionals tenen solvència acreditada, experiència i professionalitat, les necessàries per afrontar les exigències del nou repte. Per als més escèptics o o interessats, assenyalar que l’edat és un número i no pot ser un mèrit o un demèrit, és la circumstància que acompanya la vida.
Els treballadors tenen el dret de veure restituïda tanta infàmia. I el poble valencià té el mateix dret que la resta de comunitats de l’Estat Espanyol i de la Unió Europea. La nova radio i televisió públiques no ha d’albergar una mera operació de maquillatge, com va fer l’última directora general, Rosa Vidal, quan la ràdio i la televisió estaven en la UVI ferides de mort. El desastre estava fet, l’empresa saquejada, el deute creixent, treballadors injustament acomiadats i molts dels fidels al pessebre esquinçant-se la vestidures.
Els laments de Vidal, les seues queixes i bones paraules van ser banys d’aigua calenta que de poc van servir. Tot amb la boca xicoteta. Al cap i a la fi els seus padrins eren els mateixos que sabien que el mal ja estava fet, senzillament perquè ho havien fet ells. Res s’ha de disfressar ni amb triangles de color aiguamarina, ni amb quadrats o cercles siguen del color que siguen.
Tsipras ha complit sense disfresses. Com en els matrimonis de tota la vida, en la malaltia i en la salut, els grecs ens han han passat al davant. Ara toca que ací els polítics valencians prenguen exemple, perquè les promeses fetes s’han de complir.
PD. Dimarts 16 de juny he visitat les instal.lacions de Burjassot. Sentiments oposats, de la il·lusió en els inicis al dolor posterior. He eixit per la porta amb el convenciment que el temps que està per vindre serà millor.
