Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  02.06.2015  06:00

Autor/s: Núria Ventura

David Cirici: 'Tinc una vida conflictiva i torturada, però l’art m’acompanya'

Entrevista a l'autor de 'El lladre de Guernica'

Men?ame
 

Quan David Cirici va descobrir la història de la desaparició del quadre del 'Segador', de Joan Miró, va pensar que era una misteri prou intrigant com per bastir-hi al voltant la seva propera novel·la, 'El lladre de Guernica' (Proa). Es va perdre la pista d'aquesta mítica obra durant el desmuntatge del pavelló de la república espanyola a l'Exposició de París de 1937 i mai més se'n va saber res. Tanmateix, el llibre no només es fixa en aquest enigma. És una història que barreja passat i present per explorar l'amor, la passió o el desencís a través d'una galerista o un professor actuals i també a través de Picasso i Miró. L'art és un element central del llibre, un món que Cirici ha plasmat tal com l'entén ell, tal com li va ensenyar el seu pare, el crític d’art i polític Alexandre Cirici. 'Amb el meu pare vaig viure l’art com una emoció més que com un coneixement, l'art com una cosa molt propera i immediata.'

—Barregeu ficció i realitat i si no s’és expert en art és complicat distingir què és què.
—És una novel·la de ficció però té una part de veritat. Hi ha moltes coses que estan documentades. La relació entre Picasso i Miró està construïda com una ficció però segurament és de les coses més certes de la novel·la. La manera de veure l’art de Miró i de Picasso no és inventat. He intentat fer un retrat de l’art del segle XX a través dels seus diàlegs. A la resta de la novel·la hi ha molts elements de realitat de l’època, del pavelló de la república espanyol a l’Exposició Universal de París del 1937, però a nivell argumental és pura ficció.

—Què hi ha tingut a veure el vostre pare, Alexandre Cirici, en aquest llibre?
—He volgut fer una novel·la guiada per les coses que sento i que sé d’una manera íntima. Tot això em ve del meu pare. Amb ell vaig viure sempre l’art com una cosa molt propera i immediata. Com una emoció més que com un coneixement. El meu pare no era un erudit de l’art, sinó que era un amant de l’art. S’emocionava abans que en feia un retrat històric d’una obra. Això és el que intento fer arribar a la gent.

—L’emoció abans que les dades.
—Sí, jo per fer una novel·la passo de documentar-me, perquè m’afecta massa. Quan em documento massa després les novel·les em queden enfarfegades i carregades d’història. No m’interessa això. Intento parlar de l’art i de l’emoció.

—Hi ajuda explicar l'art quan està relacionat amb els sentiments com l’amor i la passió, com fas a la novel·la?
—Sí, perquè en el fons l’art està molt basat en la vida, especialment el d’aquests dos grans, Picasso i Miró. Està basat en la vida, en les dones i en el sexe, que en el seu cas era un sexe obsessiu. És un relat sobre art i sobre vida. I l’art també juga un paper important en les dues protagonistes del present, que tenen una relació conflictiva i una mica caòtica. L’art acompanya els personatges de la novel·la com em passa a mi, que tinc una vida conflictiva i torturada, però l’art m’acompanya.

—Així, és un homenatge al vostre pare?
—Va morir quan jo era bastant jove i suposo que sí que hi ha aquesta admiració. Però no m’ho he plantejat mai com un homenatge al pare. No sé si li agradaria perquè jo sóc molt prudent amb el Guernica. Es veu que m’agrada més Miró que el Guernica. A mi Picasso m’agrada molt, però no el Guernica. El trobo un quadre fàcil i crec que això queda força dit a la novel·la. Aquesta és una idea que tenia clarament el meu pare. No era un entusiasta del Guernica. El meu pare no veia clar això del valor social de l’art. Ell considerava, i jo també, que casa malament l’art i la política. I el Guernica en té força d’això.

—L’art ha estat moltes vegades una eina de denúncia social…
—Però de maneres més enginyoses, sense dir el mateix que ja es pot dir per escrit. Subvertint els valors, canviant-los, capgirant-los, però no alliçonant. L’únic quadre de Picasso que té una història per explicar, que es pot relatar, és el Guernica. Vol dir que és un quadre singular de Picasso. Pots estar-te hores especulant sobre aquest quadre. En general, la pintura de Picasso és molt més immediata que això. I la de Miró encara més. El Guernica és molt literari i, des d’aquest punt de vista, no és la millor obra de Picasso.

—Què tenia Miró que l’hagis fet protagonista del teu llibre?
—La intenció primera no era parlar de Picasso o Miró, sinó que vaig descobrir la història del quadre del Segador i em va agradar. Miró fa pintura social d’una manera molt elegant. No esmenta les coses, sinó que les suggereix. El Segador és un quadre molt brillant. I la seva desaparició vaig trobar que era un misteri molt curiós. Aquesta base d’intriga ajuda molt a una novel·la, encara que parli de moltes altres coses. Fa que sigui més llaminer. He volgut fer un llibre que es llegeixi. No diré comercial, però ja m’agradaria.

—Així, us penjaríeu el Segador a casa?
—El trobo molt impactant. Seria una gran peça de tenir, tot i que no m’hi cabria a casa, feia gairebé 6 metres d’alçada. A més, crec que el Miró de l’any 37 amb aquest quadre es va avançar uns quants anys a ell mateix. De cop va fer una obra molt avançada. Potser perquè la va pintar directament a la paret, sense gaires esbossos.

—Voldríeu l’obra encara que fos una falsificació, com al llibre?
—Aquest llibre va molt sobre la veritat i la mentida i les coses falses. Penso que vivim envoltats de tantes coses de mentida i falses que, segons com, tenen gràcia. Andy Warhol ja va reflexionar sobre això, sobre què és de veritat i què és de mentida. Va convertir la llauna de Coca-cola o de Cambell’s en una obra d’art que avui se subhasta per 125 milions d’euros. Això em diverteix.

—Quines conseqüències creus que tindria si ara es retrobés el Segador?
—No crec que gaire. Suposo que passaria un mica el que plantejo a la novel·la, una gran presentació. Ara, no podem perdre de vista una cosa. El Segador, és propietat de l’estat espanyol. Se l’endurien a Madrid, com passa amb el Guernica. El govern de la república va pagar per l’encàrrec.

—La pintora i la galerista havien de ser personatges masculins primer? Per què aquest canvi?
—Tots els personatges s’assemblen molt a l’autor. Escric sobre mi, en el fons. Jo em camuflo amb dos personatges, que és el professor i la Sílvia, la galerista, que no cauen bé. Però és que m’agrada parlar de la meva part que no funciona, dels meus conflictes: les revenges o ser ressentit, fer mal sense adonar-se’n, l’excessiva dependència de l’enamorament per tenir una relació… En un moment determinat vaig pensar que allò podia funcionar millor si el personatge una dona i lesbiana. La novel·la ja tenia més de cent pàgines i aquests personatges eren masculins.

—I la vas refer?
—Sí, ho faig sempre. Escric les novel·les i després les reescric. Amb aquesta ho he fet tres vegades. El sistema d’escriure amb trama és molt difícil de fer que tot lligui.

—T'hauria agradat ser pintor?
—Molt. Penso que els pintors tenen una gran llibertat. Ser escriptor és un grau per sota de llibertat de la que tenen els artistes. Els artistes contemporanis són de la gent més lliure que hi ha al món. Quan veig les obres de Jaume Plensa, amb els tamanys amb què juga, sento admiració. També el Miquel Barceló. Catalunya té gent d’aquesta alçada. N’hi ha pocs, però aconsegueixen fer el que volen. És una llibertat que també tenia Picasso. I Miró també, en menor mesura.

Men?ame