Ara o mai

Com si d’una premonició es tractara, el nostre il·lustre pensador Joan Fuster va dir en un dels seus aforismes a què ens tenia acostumats que ‘el País Valencià serà d’esquerres o no serà’. Després de vint anys, la ciutadania s’ha pronunciat a les urnes i ha dit que vol un País Valencià d’esquerres. Cal aprofitar el moment, i els polítics que s’acaben d’estrenar amb la possibilitat de poder dur endavant les polítiques que tant necessitem, no es poden entrebancar amb les paraules, han de ser generosos i rigorosos amb allò que estan dient: que primer són les actuacions a realitzar i després els noms.

Cal dialogar, arribar a consensos, que la ciutadania veja que les formes han canviat, que no és un intercanvi de cromos, que s’ha de treballar en allò que uneix, que és molt, i que la imatge ha de ser d’unió, d’arrimar el muscle entre tots, colze a colze, d’equilibrar les forces sense prepotència, sense enrocar-se en llocs i paraules d’on després difícilment se’n puga sortir amb el cap ben alt. Si es dialoga s’arribarà a acords en els quals tothom guanyarà a la llarga encara que de moment es perda un poc. No ens podem permetre fugues d’energia vital que aprofitaran els qui ens estan mesurant cada pas, cada paraula, cada fet, per tal de desmuntar la força de l’esquerra. L’esquerra ha d’anar a una, i tenim la sort de no ser monolítics, el poble valencià demana una entesa sense fissures.

I ara, torne on havia començat, a l’aforisme de Fuster ‘el País Valencià serà d’esquerres o no serà’. En tota la campanya s’ha defugit de parlar de la qüestió nacional. Sé que la situació del país reclama urgentment noves polítiques socials, educatives, sanitàries, econòmiques… i això és prioritari, però una cosa no lleva l’altra. Fins ara, el País Valencià només existeix amb l’imaginari de molta gent que no ens hem resignat a viure en un territori denominat amb una fórmula anodina, incolora i insatisfactòria com és la de ‘Comunidad Valenciana’. Encara resisteixen moltes sigles de partits, col·lectius, associacions, sindicats, que mantenen al seu nom el –PV (STEPV, PSPV, CCOO-PV, ADIDE-PV, EUPV…) però, curiosament hi ha PPCV (Partido Popular de la Comunidad Valenciana). I això només significa una realitat, que el nom sí que fa la cosa, perquè sota cada nom hi ha un projecte, i el nom ‘País Valencià’ articula el projecte de què ha de ser la realitat valenciana governada per l’esquerra, amb un projecte social ben definit i sostingut.

‘Ara o Mai’. Això també ho deia Fuster en un llibret publicat l’any 1981. No podem deixar passar més temps, s’ha de recuperar la dignitat de les nostres institucions, els nostres noms, el nostre patrimoni cultural i lingüístic, s’han de revertir les polítiques educatives genocides que ens han dut a la situació actual. Us necessitem a tots junts i tots a una,  partits d’esquerra que governareu els pobles, les ciutats i  el País Valencià.