Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  23.05.2015  06:00

Autor/s: Amadeu Carbó

És el moment de deixar de dir 'amén'

Amadeu Carbó reflexiona sobre l’esperit crític en el món de l’associacionisme cultural

Men?ame
 

A tomb del darrer article d’Oriol Cendra, 'No tota la culpa és de Madrid ni de l’Agència Tributaria' publicat a 'Tornaveu', m’agradaria aportar -si és que es pot- més elements per reflexionar, avançant que el que escric és una opinió molt personal i que es deu més a les experiències viscudes en la praxi associativa que no pas d’un treball de recollida de dades que permetin afirmar de manera científica el que exposaré. La intenció és, i ja ho dic ara, agitar per conduir a la reflexió i que cada un de nosaltres es posicioni i decideixi on és i on vol ser. També vull deixar clar d’entrada que de tot el que exposo en trobarem exemples i excepcions, per tant que ningú hi vegi un atac concret.

Malauradament el món associatiu està mancat d’espais de reflexió. Allò tan tòpic d’on venim, on som, on anem i com hi anem no té cabuda en els calendaris d’activitats de les associacions. Ara que som en períodes electorals i que sembla que res serà com sempre, les associacions tenim l’oportunitat de deixar de ser els bons minyons que ens ho empassem tot i assentim amb paciència digne de l’estoïcisme més radical, tot allò que des d’administracions, legisladors, comunitats europees, governs etc. ens volen encolomar. Ves per on, sempre són legislacions i normatives que no van amb nosaltres, però que per art de màgia del dret i del legislador ens acaben tocant de ple, i au! tots a córrer.

En aquest sentit podríem fer un llistat que no acabaríem mai: la llei del foc, els ferragosos plans de mesures de protecció, lleis de voluntariat (jo sóc soci de les entitats, no voluntari), normatives de l’espectacle, obligacions fiscals impossibles d’assumir per organitzacions petites, excessiva burocràcia, que mai saps com es fa un esforç de simplificació i es complica encara més, allò de “compte que si no tens nif no existeixes”, etc., etc.

Ja que sembla que els temps estan canviant, potser també toca que les associacions deixem d’actuar com xarxes clientelistes al servei de qui mana per convertir-nos altre cop en el que érem i som: organitzacions de persones amb esperit crític, que ens agrupem per retornar a la societat un valor afegit a partir de les activitats realitzades.

En canvi, aquest joc clientelista amb les administracions ens ha portat a dinàmiques molt allunyades de les que són pròpies de l’associacionisme. Oriol Cendra ho defineix així: “És evident que en l’ofec del món associatiu hi intervenen molts factors. Un d’aquests factors és la debilitat ideològica, que prové, al meu entendre, d’una excessiva “folklorització” i “espectacularització” de l’activitat festiva (i de la cultura en general), de la dependència d’un finançament (públic i privat) que condiciona i interfereix en el desenvolupament de l’activitat, així com de la ineficiència dels dirigents institucionals de la cultura, més interessats a confondre cultura amb polítiques culturals que de crear una veritable estructura d’Estat a l’entorn del fet cultural.”

Jo encara afegiria més llenya dient que aquest argument esgrimit per Cendra, a qui dono la raó de totes totes, ha convertit una de les essències de les entitats que és el seu soci, el conjunt de socis, en consumidors d’activitats d’oci com qui consumeix qualsevol altre producte. Se’ls ha despullat de tota la força col·lectiva i individual de formar part d’un projecte compartit.

Ara, potser, és el moment de deixar de dir “Amén”, tenim una oportunitat única de retornar als orígens. Les associacions i els seus activistes tenim l’obligació de plantar cara a les situacions que no permeten dur a terme la missió legítima per a la qual ens vàrem organitzar en forma d’entitat i ser fidels als objectius fundacionals, si és que encara recordem quins són, encara que sigui renunciant a part del pressupost general de l’entitat. Segur que tots hi sortim guanyant.

Men?ame