21.05.2015 - 13:58
Juli Esteve i Carbonell (Puçol, 1959) ha treballat per a premsa escrita i televisió. Com a soci, promotor i director d’Info TV ha realitzat i té en projecte una sèrie de documentals vinculats a la història dels valencians.
Tens estudis d’Enginyeria per la Universitat Politècnica de València i de Ciències Químiques per la de València. Com és que has acabat en l’àmbit audiovisual?
Sempre m’ha interessat el periodisme. Quan l’any 80 apareix Diario de Valencia, alguns vam decidir oferir-los els nostres serveis per contar-los la realitat de les nostres comarques. El periòdic va significar una alenada d’aire fresc davant Las Provincias, molt conservador, i Levante, que encara era premsa del “Movimiento”.
I ja no t’ho deixares…
No. En aquell diari vaig viure experiències tan intenses com el cop d’estat de Tejero i les protestes dels obrers dels Alts Forns de Sagunt… Encara recorde que anàvem amb la vespa pels pobles buscant notícies. Per a un xavalet com era jo aleshores, allò era emocionant.
O siga que els valencians preferim comprar premsa reaccionària…
Els valencians som rarets, tenim comportaments estranys. Recorde un amic que, parlant del València CF, deia que el problema de l’equip és que la grada estava plena de valencians. En fi, som com som i hem d’acceptar-ho. El ben cert és que aquell diari que significava una alternativa democràtica, progressista i valencianista no va quallar perquè no hi va haver suficient públic.
T’hi estàs dos anys i, després, arriba Noticias al día, on estàs dos anys més. Va passar el mateix?
Sí. Hi vaig entrar en plantilla, tenia un bon sou i cobria noticies importants, com la “pantanà” de Tous… Però no va haver prou lectors. Amb tot, aquells quatre anys van ser una gran lliçó per a mi.
I després entres en El País…
Després de fer la mili. Va ser una experiència interessant i em vaig sentir molt a gust, perquè en aquelles setze pàgines que constituïen el quadernet destinat a València, ens podíem reconèixer tots els valencians. Encara que l’objectiu del periòdic sempre va ser guanyar diners.
T’hi estàs dos anys i, a continuació, passes a ser subdirector de l’Avui (1987-1989). T’has fixat que la teua mitjana de permanència era de dos anys?
Sí, però que conste que jo mai no he volgut canviar de feina ni de periòdic, encara que les circumstàncies m’hi han obligat.
Max Cahner em va telefonar per dir-me que estaven duent a terme una profunda renovació del periòdic i que volien parlar amb mi. Així que em vaig entrevistar amb Santiago Ramentol i em va oferir de ser-ne el subdirector. El jornal era immens i emprant la meua llengua. Però jo no volia deixar El País, perquè la meua dona estava a València i jo havia d’anar-me’n a Barcelona. Així que li ho vaig dir a Augusto Delkader, que era la mà dreta de Cebrián, pensant que em faria una contraoferta. Però no va ser així.
Com és que en 1989 t’ho deixes i entres com a coordinador d’informatius en Canal Nou si dius que mai no has volgut canviar?
Perquè la meua dona cau malalta i en eixe moment es posa en marxa el projecte televisiu valencià i el vaig trobar molt interessant. Ja sé que no va ser molt lleial per la meua part de cara a l’Avui, però em vaig oferir a Amadeu Fabregat. Les circumstàncies familiars eren massa poderoses.
Al cap d’unes setmanes, Amadeu em va telefonar i em va oferir una corresponsalia on jo volgués o ser coordinador dels informatius. Vaig elegir la coordinació.
Llegeix l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí
