22.05.2015 - 06:00
La seu de Compromís ha estat tots aquests dies un anar i venir constant de gent, cadires desendreçades i piles de caixes de cartró amb cartells, cinta adhesiva i tots els elements de campanya. Hi trobem un pany de paret ocupat per tot de samarretes esteses. Són només un grapat de les que s’ha posat aquesta legislatura Mónica Oltra, amb les quals s’ha convertit pràcticament en una icona. Diu que va començar a posar-se’n perquè el govern els volia fer callar i que ara ja no se’n posa perquè ja no els pot tapar la boca ningú. Compromís va ser la notícia de les eleccions de fa quatre anys, quan va entrar, amb sis diputats, a les Corts Valencianes. Ara, amb Mónica Oltra al capdavant, es proposen de tenir prou suport per a forçar el canvi al govern de la Generalitat, juntament amb la resta de forces de l’esquerra. Tot i que, segons les enquestes, tant PSPV com Podem obtindrien més vots que no pas Compromís, sembla que Oltra, el polític valencià més ben valorat, podria esdevenir la presidenta de consens entre aquestes formacions.
—Podríeu ser la nova presidenta de la Generalitat Valenciana…
—Quan ho sent dir així sona fort, fa sentir responsabilitat i vertigen. Però també alegria. Que caminem cap al canvi polític i puguem fer polítiques que situen en el centre les persones i no els interessos d’uns pocs que ens han saquejat, ni els interessos de partit.
—I la primera dona presidenta. Influeix d’una manera especial, això?
—Jo crec que sí, perquè les dones aportem un altre punt de vista a la política, que és imprescindible. De mica en mica va generalitzant-se, amb les primeres dones que accedeixen als governs, a les presidències… Anem avançant cap a un perfeccionament polític, que fa que les dones també siguem en un primer lloc, com ara ser presidenta de la Generalitat Valenciana. En certa manera, així es completa el cicle democràtic, perquè fins que les dones no accedim amb normalitat a aquests primers llocs, la democràcia no s’haurà perfeccionat.
—Sigui com sigui, sembla clar que caldrà arribar a acords amb les altres formacions d’esquerres. Quines condicions poseu a un quadripartit amb PSPV, EUPV, Podem?
—Condicions polítiques, de contingut. No és el qui sinó el què. Estem disposats a posar les persones com a objectiu i establir les bases perquè les polítiques faciliten la vida de la gent i la facen més feliç? Doncs nosaltres estarem amb els partits que se situen en aquest marc.
—Quines condicions més hi ha en aquest marc?
—Volem fer polítiques d’emergència social i emergència democràtica, de protecció per a les persones que no tenen res. Tenim 12.000 persones esperant la renda garantida de ciutadania, que és la renda de supervivència! Farem escoles infantils de zero a tres anys per permetre que les persones que han estat expulsades del mercat laboral puguen reincorporar-se i oferir un projecte pedagògic d’estimulació primerenca. Volem que els serves socials siguen realment universals i no assistencials o caritatius com s’han plantejat fins ara. Farem que els menjadors escolars estiguen oberts aquest estiu. Serà una obligació política i moral del govern.
—Com penseu eradicar la corrupció?
—Amb un pla de xoc democràtic. Volem millorar les barreres de la democràcia per poder defensar-nos dels corruptes i dels corruptors –que la corrupció sempre té dues potes: qui agarra els diners i qui els posa damunt la taula. Farem que tots els qui ens han saquejat paguen i tornen fins a l’últim cèntim. No es tracta només d’aplegar el govern, s’ha de fer neteja, obrir finestres i fer que tornen els diners. I fem que el poder es limite. Nosaltres no defensem un model d’assalt al poder, perquè allò que s’assalta, al final, a la força es defensa. Nosaltres volem un model que limite i separe el poder. Volem lleis que contribuesquen a aquesta renúncia del poder sobre els altres, per a convertir-ho en una manera horitzontal i femenina d’entendre el poder i la política. Som en aquests marcs.
—…
—A llarg termini, farem una política que canvie el sistema econòmic, que faça una transformació ecològica de l’economia perquè els nostres fills tinguen un futur habitable en aquest planeta. Apostarem pel sector públic, els nostres serveis de sanitat, educació, justícia i promoció de l’autonomia personal a través d’ajudes a la dependència. Farem que la cultura siga un motor econòmic. La nostra llengua és un potencial econòmic importantíssim. L’R+D+I serà una prioritat del govern per a aquest canvi de model productiu, no com ara, que s’ha retallat i ens hem quedat a la cua. Aquestes són les nostres polítiques irrenunciables. A partir d’aquí, parlarem amb tothom, llevat del PP. Perquè al PP li hem de fer un cordó sanitari, no és en un marc de decència democràtica. I no s’hi pot parlar fins que no haja netejat sa casa. El desafiament més gran de la vida política d’Alberto Fabra ara no serà ser president de la Generalitat, sinó netejar a fons el seu partit, perquè la democràcia també ho necessita.
—Això afavorirà un acord entre totes les forces per a fer fora el PP?
—Fer-lo fora, el farà fora la gent el dia 24. Perquè qui fa fora aquest partit podrit són els ciutadans amb el seu vot. La resta hem de posar el diàleg al centre de la política. La paraula, i no la força del vot, ha de ser la reina de la política. Crec que això serà fàcil perquè tenim l’obligació política i moral de fer-ho ràpid. Hi ha molta gent al nostre país que ja no té temps.
—L’aparició de Podem ha estat una pedra a la sabata per a Compromís?
—Entenc que no. En política i en democràcia no hi ha pedres a la sabata de ningú. La gent reparteix el seu vot i elegeix el seu partit d’acord amb els seus interessos o de qui creu que el representa millor. Ací cal veure quina influència té cadascú. Jo crec que nosaltres tindrem un bon resultat, perquè la gent valora més el vot que la resposta en una enquesta. I a l’hora de votar valoraran la feina que hem fet i que hem estat al costat de la gent, sobretot de la més invisible i vulnerable, i que nosaltres tenim un compromís amb el nostre poble.
—’Lluitant contra un malson hem construït un somni’, dèieu diumenge enmig d’una aclamació.
—El malson era enfrontar-nos a una majoria absoluta que el PP havia confós amb poder absolut. Enfrontar-nos a l’imaginari que ací es lligaven els gossos amb llonganisses i que la corrupció era un problema generalitzat a les nostres institucions. Enfrontar-nos al malson que era adonar-se que els diners desapareixien però que ningú no ho veia. Al principi ens tractaven de llunàtics, a Compromís, quan començàrem a plantar-nos contra aquell poder i a posar-nos samarretes perquè no ens deixàvem tapar la boca. La samarreta era això, dir: ‘Si em tapes la boca, em posaré una samarreta, però no callarem.’ Tot això era un malson. D’aleshores i fins avui, lluitant contra aquest malson, hem construït el somni. Quin és? Poder fer les polítiques per a la felicitat de cada dia, fer les polítiques que faciliten la vida de la gent.
—Què se n’ha fet, de les samarretes de Mónica Oltra?
—Doncs algunes són penjades ací a fora, a l’entrada de la seu; unes altres són en una caixa, esperant perquè, si fa falta, ens les posarem. Passa que jo em vaig començar a posar les samarretes perquè ens tapaven la boca. I ara ja no hi ha ningú que ens puga tapar la boca. Aquesta és la diferència.
—El nou govern es trobarà damunt la taula la reforma del model de finançament. Els partits d’esquerres teniu propostes diferents. Com us posareu d’acord?
—Al final jo crec que tots els partits, i sobretot la societat civil, estem d’acord en una cosa: la nostra comunitat autònoma és l’única anomalia democràtica. Perquè és una comunitat pobra: tenim el PIB i la renda per càpita per sota de la mitjana, i la pobresa i la desocupació per damunt. Som l’única comunitat que paga a les més riques. Som pagadors i hauríem de ser receptors. En això estem tots d’acord. Nosaltres volem, primer, un finançament just, ni més ni menys que el que ens correspon, arran de la situació en què ens ha col·locat vint anys del PP, que és en l’Espanya pobra. A partir d’ací, nosaltres volem un horitzó més enllà, que és el concert econòmic, és a dir, que no solament rebem els diners que són justos sinó que puguem recaptar-ne nosaltres. Al final, el fet més important és que els diners es recapten tan a prop com siga possible d’on es donen els serveis.
—Un dels moments més sonats i greus d’aquesta legislatura va ser el tancament de RTVV. Com la voleu tornar a obrir?
—Per començar, tenim clar un objectiu polític: hem de tenir una televisió i una ràdio públiques. Perquè això té a veure amb el compliment de l’article 20 de la constitució, que és el dret d’informació i la llibertat d’expressió, i a més, en el nostre cas, els drets lingüístics. Som l’única regió europea amb llengua pròpia que no té un mitjà de comunicació públic en eixa llengua. Açò és una anomalia democràtica. Com ho farem? Primer hem de veure què ens trobarem. Ara seria difícil de concretar res sense ser temeraris. A més, les causes judicials obertes no es poden tancar en fals ni sobre les ferides de moltíssima gent que no es mereix aquest govern. Com ho farem? Dialogant amb els sectors implicats i la societat civil, amb codecisió i participació, i no d’esquena ni de manera dèspota, com s’han fet fins ara les coses.
—Compromís us erigiu en l’únic partit que té el centre de decisió al País Valencià.
—Les decisions les prenem en proximitat, pegats a la nostra terra. Ací no vindrà ningú de Madrid ni de Barcelona a dir-nos què hem de fer, com en el cas d’uns altres partits. Això és important perquè significa sobirania ciutadana.
—Si governeu, preveieu de bastir ponts amb Catalunya i les Illes Balears?
—Nosaltres bastirem ponts amb tot el nostre entorn, perquè un no pot estar aïllat en política. Òbviament, amb les Illes i Catalunya podem compartir tot un mercat cultural que és important, i això pot donar molta feina ací i fer que el poble siga més il·lustrat, més culte, que voldrà dir menys manipulable i més lliure. En política cultural, tenim unes oportunitats que algunes altres comunitats autònomes no tenen, perquè tenir una llengua pròpia és un avantatge i et fa especial; això s’ha d’aprofitar. Però també compartim interessos amb més comunitats autònomes que són frontereres. Per exemple, en qüestions de gestió sanitària haurem de col·laborar amb Castella-la Manxa i amb l’Aragó, perquè hi ha gent que té més a prop un centre de salut aragonès que no pas un de valencià. Un altre exemple, l’aigua: les comunitats de les conques de rius hem d’actuar de manera cooperativa, i parlar i consensuar les decisions. Sempre defensarem el diàleg.
—Compromís és nacionalista, però la seva candidata no ho és…
—Jo tampoc no diria que, com a coalició, ens definim amb massa ‘ismes’. Som formats per distints corrents de pensament, com són el valencianisme polític, l’esquerra i l’ecologisme. Són les tres ànimes de Compromís. A partir d’ací, cada persona, una ànima, que conformem aquest gran projecte en el qual cadascú es defineix amb els ‘ismes’ que vol. La col·lectivitat es defineix com eixa formació política de proximitat que ha lluitat per la nostra terra, pel nostre entorn ambiental i que ens preparem per al desafiament econòmic més gran que té l’ésser humà per a la reconversió ecològica de l’economia. Som la formació política que ha lluitat més per una democràcia forta i sense corrupció. A nosaltres ens defineixen molts trets i tenim moltes ànimes, això està bé.
—Heu aconseguit consolidar una coalició de partits força diferents entre si.
—El secret està a donar valor a allò que ens uneix i gestionar les diferències. Jo crec que hem après que és molt fàcil pensar que un té la raó però que s’ha de valorar allò que diuen els altres, els qui no pensen exactament igual. És molt important perquè ens complementa. No hi ha cap més secret: estimar allò que ens uneix, gestionar la diferència i donar valor a aquell que no pensa exactament igual que tu. Això serà un aprenentatge per al nou govern, que també serà plural.
—És veritat que abans escrivíeu Mónica amb accent obert i d’un temps ençà hi poseu accent tancat?
—Jo sempre he escrit el meu nom amb accent tancat. Perquè el meu nom m’agrada amb accent tancat, tal com sona. Si et dius Katerine no t’agrada que et diguen Catalina. Doncs jo sóc Mónica amb accent tancat. Però de vegades l’han escrit amb o oberta i jo no he cridat a ningú perquè me’l canviés, m’ha semblat que no calia. Cadascú que faça allò que vulga. Però el meu nom s’escriu amb o tancada fa deu anys, fa vint anys i fa deu minuts. Hi ha qui vol traure punta a tot, i per això hi ha el periodisme, però de vegades hi ha coses que són així i no tenen gaire punta a traure.
—
Mónica Oltra, en vint preguntes:
—Quin és el vostre defecte principal?
—Sempre dic que el meu pecat capital és la ira. Quan una situació m’estreny la sabata i la veig injusta, he de comptar fins a deu perquè, si no, m’ix.
—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—La paciència, tot i que la vida me l’ha posada a prova. Crec que acabaré la meua vida aprenent la lliçó de la paciència. M’haguera agradat haver nascut tenint-ne un poquet més.
—Quin nom (de xic i de xica) preferiu?
—Et diria el dels meus fills, Lluís i Emilio, però són dos xicons. De xica… si haguera tingut una xiqueta m’hauria agradat posar-li Heura.
—Quin és el vostre artista preferit?
—En tinc molts! Si haguera de quedar-me amb un del nostre entorn, qui em fa riure molt és Xavi Castillo, que necessitem molt de riure en aquest moment. Però vaja, artistes en tinc molts. M’agrada molt, per exemple, Marc Shagall. Els seus quadres són un món oníric.
—Quin és el vostre heroi de ficció preferit?
—Robin Hood.
—Quin personatge històric valoreu més?
—Gandhi.
—Quin és el vostre lema?
—No hi ha res que no pugues vèncer amb humor i amor.
—Quines feines heu fet fora de la política?
—Ui, jo he fet de tot! He cosit, he treballat en una cadena de producció de cotxes, he fet pa, he ajudat ma mare a la papereria que tenia, he venut cupons, i la meua professió és advocada.
—L’escola on porteu els fills és pública o privada?
—Pública.
—L’última vegada que heu fumat mai marihuana?
—Ui, fa molts anys! Crec que va ser la primera i última, perquè no em va agradar gens. Fa dècades. Ho vaig tastar i no em va agradar l’efecte.
—Amb quina llengua parleu als pares? I als fills?
—En castellà amb els pares, en valencià amb els meus fills.
—Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació?
—Jo crec que no han publicat cap mentida grossa, potser alguna errada, però res més. Estic conforme amb el tractament que em donen els mitjans.
—El millor president de la Generalitat fins avui?
—Uf! Si haguera de quedar-me amb algun per força, em quedaria amb Lerma, però vaja…
—La cosa que ha fet més bé l’actual president?
—L’actual?! No! Ni una. De veres que no. I és una llàstima, perquè, xe!, almenys alguna cosa. Però no. No ha millorat la democràcia, no ha millorat la situació social, no ha netejat el seu partit, no ha donat exemple.
—La que ha fet més malament?
—La pitjor ha estat tancar RTVV, i de la manera que ho va fer. I, al damunt, dient que tancava per no tancar col·legis i hospitals, i això és pervers.
—Quant cobrareu si sou presidenta? I si sou diputada?
—No ho he pensat, però supose que igual com cobre ara. Em sent ben pagada. Jo ara cobre –depèn del mes perquè el quilometratge varia– uns 2.700-2.800 nets cada mes.
—Si sou presidenta cobrareu les dietes?
—No sé si els presidents de la Generalitat cobren dietes. Tenen una targeta. I jo crec que les targetes s’han d’acabar.
—Qui us ha fet políticament?
—Molta gent. He tingut molts bons mestres en política. I sobretot d’ací, del nostre territori. Jo m’he format amb molta gent que han fet que siga com sóc. Joan Ribó, per exemple, n’és un.
—Qui creieu que faria la vostra feina millor?
—Hi hauria molta gent que podria fer-la bé, millor. Algunes coses segur que molta gent les pot fer millor que jo, depenent… Però bé, això ho haurà de triar la gent.
—Qui creieu que la faria pitjor?
—Fabra!
