18.05.2015 - 00:00
‘Olive Kitteridge’ podria ser perfectament una novel·la coral si no tinguera una importància tan capital en tot el seu desenvolupament narratiu la protagonista, qui dóna nom a aquesta rica obra literària. El 2009 va rebre el premi Pulitzer a la millor obra de ficció, per la qual cosa ha tingut una repercussió important als EUA, especialment. L’autora és Elizabeth Strout, nascuda a Portland (Maine) en 1956, qui ha publicat també entre més les novel·les ‘Amy & Isabelle’, i ‘Els germans Burgess’, també reconegudes amb diferents premis.
En ‘Olive Kitteridge’, a través de tretze capítols, trobem una part de la vida de la localitat costanera nord-americana de Crosby, sense estalviar al lector penes, amargors i fracassos. Cada capítol desenvolupa una història diferent, amb profusió de personatges però amb un nexe comú: Olive Kitteridge, una professora de matemàtiques de l’institut de Crosby amb un caràcter bastant atrabiliari, que apareix en diferents fases de la seua edat madura i anciana. Sol estar acompanyada, encara que no en tots els capítols, pel seu marit, Henry, farmacèutic, i pel seu fill, Christopher.
L’estil de la narració és auster, descrivint allò que és necessari per a situar-se adequadament en l’atmosfera enrarida de Crosby, però sense que resulte fred o críptic. Elizabeth Strout troba la manera que estiguem enmig de les coses narrades, assistint com a lectors a la lluita de l’ésser humà per a prevaldre davant les inclemències de la vida: la solitud, el desamor, la vellesa i la malaltia, el desarrelament, la falta de motius per a seguir avant… tot un catàleg de desafiaments a les ganes de viure, que a voltes no trobem més que en detalls menuts.
És cert que trobem personatges (especialment Henry) d’una gran humanitat, positius en general davant de tot el que els succeeix, però no hi ha concessions a la bondat, almenys no d’entrada. Per tot el que hem dit es pot pensar que ens trobem davant una novel·la que no solament no exalta la vida, sinó que destaca els seus aspectes neguitosos, que posa l’ésser humà cara a cara amb la seua nuesa, en la intempèrie més absoluta. Doncs afortunadament no és així, amb poques concessions a la galeria, sense cap moralina, veiem com davant cada situació més difícil que l’anterior sempre és possible d’adoptar una postura que dignifique la vida, que la faça mereixedora de ser viscuda. En aquesta novel·la (com en les bones novel·les) es menja, es beu i s’atén a les necessitats vitals que se’ls presenten als personatges: hi ha molt amor, en totes les seues formes i aspectes, molt més que desamor. L’amor acaba redimint els personatges, quan aquests són capaços d’acceptar-ho, de veure-ho, de reconèixer-ho en qualsevol de les formes en què es pot presentar.
La societat a la qual pertanyen Olive Kitteridge i la seua família és una típica comunitat nord-americana predominantment blanca, protestant i d’una posició en general acomodada. Està molt present la religió institucionalitzada, les creences, que impregnen els comportaments, a voltes de manera asfixiant. Es pren partit amb duresa, però sense maniqueismes. Les certeses dels primers capítols poden ser dubtes raonables a la meitat del llibre, i acabar desfent-se com un terròs de sucre al final de la novel·la, i viceversa; açò li pot ocórrer al que al principi no és tolerat i finalment se’ns revela com un fort i ferm agafador o bàcul per a continuar amb les nostres vides. El narrador és en aquest sentit d’una honradesa exemplar.
Poques vegades, en la literatura contemporània, trobem una protagonista (Olive Kitteridge) tan capaç de ser pedra de toc per als molts personatges que passegen per les pàgines de la novel·la. Olive fa que els altres reparen en allò obvi, troben sentit al caos, vegen llum entre la més absoluta foscor; però també és capaç de traure el pitjor de cadascun, causar-los un profund neguit, convertir-se en el principal problema dels seus més pròxims, de la seua família. Fins que repare que malgrat tot la vida té alguna cosa que fa que ens hi aferrem, que val la pena de ser viscuda. En ocasions passem la nostra existència mirant de trobar aquest sentit, que sol estar amagat en coses humils, a les quals no parem esment la major part de les vegades. D’açò tracta, ni més ni menys, ‘Olive Kitteridge’: de la vida i del seu sentit, amb una cruesa i una humanitat en la justa mesura per a trobar gust en la lectura sense deixar de ser incisiva i dirigir-se al més profund de cada lector. A voltes és com una punyada en l’estómac, però sap alçar-nos, sacsar-nos i engegar-nos, no siga que ens perdem algun dels meravellosos moments que ens dóna la vida.
Enllaços
Array
