Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  17.05.2015  01:00

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

'Deixeu de mentir'

Men?ame
 

'Deixeu de mentir'. D'aquesta manera exhortava Sant Pau als cristians d’Efès, per tal que rectificaren el seu comportament i foren hòmens honestos, allunyats de les mentides i dels enganys. Per si no havia quedat prou clara la seua exhortació, Sant Pau encara afegia: ‘Digueu cadascú la veritat’. I com que la mentida sol anar molt unida a un comportament fraudulent (tal com estem comprovant en alguns dels polítics del País Valencià) Sant Pau també deia: ‘Qui robava que ja no robe, sinó més aviat que treballe amb les pròpies mans, en alguna ocupació bona, perquè puga donar a qui passa necessitat’ (Ef 4:25,28). I és que les mentides, el frau i la corrupció, ja vénen de lluny.

Només fa uns dies hem sabut que els governs dels qui foren Presidents del País Valencià, Eduardo Zaplana i Francisco Camps, van manipular unes dades (mentint a la Comissió Europea) per amagar part de la despesa sanitària, i així oferir unes millors xifres de dèficit. Maquillar, disfressar, enganyar o mentir, oferint uns números falsos, és la manera més estúpida que té un govern de perdre la credibilitat. És evident que aquests governs actuaren així pensant que les dades que oferien i les factures que amagaven als calaixos, no serien descobertes. Però al final s’ha descobert la mentida.

Els psalms de l’antic Israel ja alertaven el poble de Déu de no deixar-se portar per la falsedat i l’engany, ja que Déu condemna les mentides: ‘Tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals’ (Ps 11:3). I el psalm 57 diu: ‘Conscientment cometeu injustícies... els mentiders s’extravien de menuts’ (Ps 57:3,4). I el 61 denuncia aquells que ‘sols pensen com podran enganyar’ (Ps 61:5). I encara, al psalm 33, Déu demana al seu poble que obre amb rectitud: ‘Guarda’t la llengua del mal, que no diguen res de fals els teus llavis’ (Ps 33: 14). I per no allargar-me més, perquè la llista seria inacabable, el psalm 119 també ens posa en guàrdia sobre els hòmens de ‘llavis mentiders’ i de ‘llengua impostora’ (Ps 119: 2).

Pel contrari els psalms elogien la rectitud, la justícia i la fidelitat, com canta el psalm 100: ‘Portaré les coses de palau amb honradesa de cor, no em proposaré d’aconseguir cap objectiu innoble. No sóc amic dels qui obren contrallei, que s’allunyen de mi els cors perversos... Pose els ulls en gent fidel del país... són hòmens de conducta irreprensible els qui estan al meu servei. No tindran lloc al meu palau els hòmens fraudulents... no em canso cada dia de fer callar els injustos del país’. (Ps 100)

En un article recent titulat ‘Mentir és normal’, el professor Josep M. Lozano es feia ressò de la facilitat amb la qual els alumnes expliquen que al treball ‘els han dit que havien de mentir. Mentides del dia a dia: digues que no puc vindre a la reunió perquè estic malalt; aquest proveïdor s’ha equivocat a favor nostre, digues-li que la factura està bé; aquestes dades no ens fan quedar bé, trau-les de l’informe’.
 
El professor Lozano contava en l’article que mentre ell estava parlant d’aquestes situacions de mentida amb els alumnes, algú va dir: ‘Home, és que mentir és normal’. I el professor Josep M. Lozano concloïa el seu article afirmant: ‘Quan algú li diu a un jove per la via dels fets que mentir és normal, és perquè això ja està de tal manera interioritzat, que ni tan sols es qüestiona’.

No és això el que passa en bona part dels polítics valencians? ¿No estem ja ‘acostumats’ a les mentides d’aquells que, tot i que saben que existeix la unitat de la nostra llengua (com reconeixen ells mateixos en el castellà de Xile i el de Burgos), menteixen, negant allò que és veritat? I amb tot, el setè dels manaments de la Llei de Déu diu: ‘No mentiràs’.
 
Com deia Aristòtil en la seua ‘Ètica Eudèmia’, ‘la majoria dels polítics no mereixen ser anomenats així, puix no són en veritat polítics, ja que polític és qui tria obrar noblement i generosament, mentre que la major part dels hòmens trien aquesta vida per diners i per cobdícia’. Devia estar Aristòtil pensant en allò que passaria amb alguns polítics del País Valencià?