13.05.2015 - 00:00
Quan jo vaig nàixer, l’Ovidi ja era gran i diuen que va ser quan va decidir de fer les vacances permanents, marcades per la malaltia fins el dia de la seua mort. Unes vacances merescudes, si tenim en compte que viure contracorrent desgasta i crema alhora que nodreix. Potser si l’Ovidi Montllor i Vicent Andrés Estellés, que sembla que havia arribat a esciure tenint en compte la seua música, alçaren l’ull del terra, els sorprendria veure que els que resistim i creixem a contracorrent, encara vivim com si estiguérem a l’España Una Grande i Libre, va com va. O potser somriurien si observaren que són un de tants i tants motius per tenir motius de fer art, de fer música protesta, de ser autocrítics.
A l’Ovidi no el vaig conèixer per cap mitjà que no fos el de la veu del poble. La seua lluita i treball van estar silenciats, anul·lats mentre vivia i després de la seua mort. Malgrat això, a mesura que anava creixent, anava apropiant-me del seu missatge gràcies a les festes tradicionals populars del País Valencià, gràcies als músics que mantenien viu el seu discurs. Fins al punt de legitimar els joves músics que gràcies a aquests referents es van creure capacitats per crear grups. Kaoba, sense anar més lluny, grup de música de mestissatge ontinyentí al qual jo pertany , és l’exemple del grup de joves que naix per necessitat d’expressar mitjançant la música tot allò que havíem mamat a casa nostra.
L’artista, el cantant i el pallasso, no se quina retribució rebrà per tot allò que va llaurar, preparant el terreny a tota aquesta amalgama de noves cançons. El que sé, és que els músics d’avui gaudim d’un panorama musical on, en la mesura de les nostres possibilitats, la llengua, el missatge crític i la conscienciació són els eixos a partir dels quals anem creixent fins i tot fora del context de les festes populars als pobles de la nostra terra. No deixe de tindre al cap els companys d’El Diluvi, ja que no fa ni una setmana que presentaren el seu nou disc ‘Alegria’, un grup de mestissatge on l’Ovidi no va ser sols un referent. Els grups de música del País Valencià prompte adquiriran la major diversitat d’estils congregats a la mateixa terra. És per això, perquè estem a la mateixa terra, hem begut de les mateixes fonts i naixements i és gratificant veure’ns créixer junts, aprendre uns dels altres i vertebrar un teixit fort i resistent.
De la mateixa manera, continuarem treballant sense aturar-nos per respectar les nostres arrels, reconstruint, tenint com a pilars l’autogestió i l’autodeterminació, els nostres costums i tradicions. Com diu al poema ‘Amor Infinit’:
Infinitament lluny de tu,
mai no en tindria prou.
