04.05.2015 - 06:00
Blanca Llum (Barcelona, 1986) és poetessa. Entre els seus llibres publicats hi ha ‘Homes i ocells’ (2012) i ‘Punyetera flor’ (2014). Ha editat la poesia d’Àngel Guimerà i les ‘Dues Catalunyes’ d’Àngel Carmona.
―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
―Independència de Catalunya? Perquè ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia (Blai Bonet). Perquè pesa el pòsit d’una llarga imposició. Perquè entre els elements que configuren la identitat ─sempre esburbats, sempre humanats, mai essencials, mai per arrel─, el lloc n’és un i en el lloc d’ara la igualtat no existeix. Perquè vull (Ovidi Montllor). Perquè no hi ha idea més absurda i estúpida que la pàtria, excepte per a aquells que en són privats (Jean Genet). Perquè només quan ens haguem desprès del jou polític (en tenim més) tindrem tot el dret de llençar la pàtria per la finestra (també Genet). Perquè la bandera enfarfega. Per fer món, per ser-hi tots. Per la memòria i la llum de la història. Independència de Catalunya? No: independències. I moltes. En plural, perquè un estat és només un marc de convivència (Judith Butler). Perquè sense independència de pensament i de vida (la que va de la sopa i el pa a la dignitat i al respecte) tant se li’n fot quin sigui aquest marc. Independències de Catalunya? Amb radicalitat democràtica. Amb lucidesa i escàndol. Per l’amor ─que és alteritat i justícia.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Qualsevol procés d’alliberament ─individual o col·lectiu─ esdevé mirall, ajut, energia, impuls, encaixada de mans. Això hem de mirar d’aportar. Això ens aporten les dones, Irlanda, les classes populars, els negres, els trans. Perquè hi ha un fil prim que no es trenca entre les víctimes de qualsevol opressió. Un reconeixement. Potser podem escampar pel món Ausiàs Marc i Mercè Rodoreda. Però també hem d’escampar-hi la crítica, que sempre comença per un mateix. Per furgar-se les tares. No m’interessen els gurus de micro (l’expressió és d’en Godard) ni d’aquí ni d’enlloc. El que una Catalunya independent pot aportar al món depèn només del que fem els catalans. De com ens posicionem sobre coses ben nostres. Què direm als marroquins obligats a cantar nadales a les escoles públiques? Continuarem tenint la policia violenta que tenim? Què en farem dels quatre efes? I d’una universitat que no s’ha dignat a fer cap homenatge a la Patricia Heras ─on havia estudiat i escrit i pensat─, que no s’ha dignat ni tan sols a llegir-la? Gosarem poder qüestionar-nos? Sí, oi?
