26.04.2015 - 01:00
Una de les frases que més ens han repetit mandataris i polític impulsors de la injusta austeritat és aquesta que diu que hem arribat a la crisi per haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. Cada vegada que sent això em dol en tot el cos i l’ànima. M’emprenya, m’irrita, em subleva. Em falten paraules per a expressar el meu rebuig a tal insult. Viure per sobre de les possibilitats és com morir per sobre de les possibilitats, sobretot per a moltes persones que han perdut el treball, la casa i el futur.
Aquesta setmana s’estrena una comèdia negra coral en la qual cinc individus coincideixen en un psiquiàtric, després de cometre uns assassinats. A causa de la desesperació i alienació mental, tracen un pla que salvarà Espanya de la crisi: el segrest i tortura d’un banquer. De la pel·licula només he amprat part del titular d’aquest article. Solament n’he vist el tràiler, en el qual un esplèndid Albert Pla protagonitza un monòleg excessiu amb un contingut farcit de fúria, venjança i plaer.
Pel que fa a morir, segons publicava la revista El Economista, fins i tot ha caigut la taxa de mortalitat. Deu ser per quant costa passar a millor vida! En la cultura occidental, la mort continua sent un dels grans temes tabú, però al seu voltant es mou un gran negoci de milions d’euros l’any. Des del tanatori, les flors, l’esquela, gestió de documents, sense oblidar el taüt, el nínxol, la làpida o si escau el crematori. Segons els experts, el cost mitjà d’un sepeli és de 3.500 euros, depenent de la ciutat i els serveis que sol·licitem. De fet, conec gent que està estalviant per si de cas es mor un familiar de manera inesperada ja que saben que difícilment ho podrien pagar, encara que també els siga més difícil estalviar.
Establir una estricta correlació entre deute i retallades, i traslladar el pes del deute sobre la consciència col·lectiva és el que ha intentat injectar-nos en vena el Partit Popular. Com ja ho han fet els seus coreligionaris a les societats grega i portuguesa, on també el tàndem deute i retallades ha entrat en un cercle viciós. La frase ‘hem viscut per sobre de les nostres possibilitats’ revela un diagnòstic sobre el passat i un designi sobre el futur: abans teníem prosperitat no merescuda que ara hem de pagar com a càstig merescut.
Ja sabem que ara treballar més és sinònim de guanyar menys, i que el vocabulari polític s’ha omplert de paraules com sacrificis, austeritat, rigor, mesures doloroses, esforços… el Partit Popular pretén aconseguir una gran acceptació per part de la ciutadania, perquè sap que quan la culpa es comparteix resulten més quotidianes les causes de la crisi. Governar, de vegades, és repartir dolor, ens va sentenciar l’exministre Gallardón.
Dolor gestat i parit per un sistema financer i de poder, i la pluja ens ha mullat amb tot el suport del seu més fidel aliat que és el partit en el poder al govern central i a la Generalitat. Aquesta setmana, l’informe sobre l’estat social de la Nación 2015 confirmava que els serveis socials atenen 8.500.000 persones a tot l’Estat. Un exhaustiu document de vora cent pàgines que aprofundeix en la situació real en la qual vivim. L’informe ressalta els elevats índexs de pobresa, exclusió social i desigualtat i d’altra banda, examina les polítiques que produeixen i mantenen aquesta situació de precarietat.
Milions de famílies estan atrapades en la pobresa. És una de les conseqüències de la crisi econòmica que denuncia l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials i que posen en qüestió l’eixida de la crisi que pregonen els governs de Mariano Rajoy i d’Alberto Fabra. I ens adverteixen que ‘no és conseqüència inevitable de l’esdevenir de l’economia, sinó que té les seues causes en decisions polítiques que conformen un escenari de precarietat i desigualtats extremes’.
Al final de 2014, 1.766.300 famílies tenien tots els seus membres en l’atur. Per sobre de la fredor d’aquestes dades, cal imaginar l’angoixa i desesperació en la qual han de viure diàriament les persones en una família amb tots els seus membres actius en sense faena. És més, el 7% de la població afirma ‘conéixer algun adult en el seu entorn familiar, o ell mateix, que ha deixat de fer alguns dels tres menjars diàries en aquest últim mes per falta de diners’.
Sense oblidar la injustícia que comporta els desnonaments o la pobresa energètica. Encara que tot sembla economia, en tot açò hi ha molta ideologia. Per a la dreta més corrupta i balafiadora, també en la ideologia vivim i morim per sobre de les nostres possibilitats. Mentre, seguiré somiant amb interpretar el paper d’Albert Pla, encara que només siga la seqüencia del tràiler, però els del càsting em diuen en el somni que no, que no done el perfil, que millor em dedique a fer punt de creu i a resar pels més necessitats.
