23.04.2015 - 20:50
Finalment Ciudadanos ha decidit que el seu cap de llista a les properes eleccions al Parlament sigui Xavier Pericay. A la seva biografia llegim que va néixer a Barcelona el 1956, que és filòleg de la llengua catalana i alhora destacat activista anti-catalanista, la qual cosa és, d’entrada, bastant xocant.
Es veu que du uns anys vivint a les Illes i que és membre de la Fundació Jaume III (subvencionada pel Govern de Bauzá) que té com a objectiu promoure sinó el secessionisme lingüístic (si no ho fan obertament no és perquè el cos no els ho demani, sinó per no fer el ridícul davant la comunitat científica) sí la diferenciació en el màxim possible de la llengua que es parla al Principat a la parlada a les Illes. No s’ha de ser gaire perspicaç per veure que el que tenen en comú els membres d’aquesta Fundació és el seu anticatalanisme i l’espanyolisme a l’hora, i poc per no dir gens els importen les modalitats insulars.
És per tant el senyor Pericay un gonella de cap a peus, amb la singularitat que és un gonella principatià (amb la qual cosa deu tenir l’honor de ser-ne l’únic). Què deu fer a algú que va decidir -se suposa que voluntàriament- estudiar la llengua i la literatura catalanes a convertir-se després en un fervorós fustigador de la mateixa, no ho sé. Un trauma? Una frustació? Un fracàs? Segur, en tot cas, que algun expert en el coneixement de la ment humana en donaria una resposta més encertada. En tot cas, per a la resta de mortals ens trobam davant d’una manifestació sublim d’autoodi. Les seves posicions polítiques en relació a la llengua, la seva tasca a la Fundació Jaume III i la seva militància a Ciudadanos tenen com a eix vertebrador treballar en contra del català. Ras i curt.
No queda aquí la peculiaritat del personatge. Fa poques setmanes va menystenir el partit que ara representa (DBalears «Això de Ciudadanos és un fake»). Diferenciava Pericay entre els partits que són pancatalanistes (tots) i els que no ho són (UPyD i PP) i pel que fa a Ciudadanos no tenia clar aleshores de quin costat estava perquè es veu que tenia un dirigent sospitós de catalanisme. Però un mes després n’encapçala la llista.
Més enllà d’aquesta manifestació de principis de Pericay, d’assenyalar línies vermelles (o rojigualdas), el cert és que com que UPyD no tendrà representació parlamentària, és obvi que si les matemàtiques electorals li ho permeten, Ciudadanos només podria pactar amb el PP. De la resta de partits (MÉS, PSOE, Podem i Pi) almanco MÉS no pactarà mai amb Ciudadanos, amb la qual cosa, per una qüestió de sumes parlamentàries possibles, no cap un eventual pacte de Ciudadanos amb cap altre partit que no sigui amb el PP. Pericay vol ser la crossa de Bauzá i Bauzá necessita que ho sigui. Si no volíem tassa de brou (Bauzá), idò tassa i mitja (Bauzá i Pericay).
Pericay és un ultra, un talibà que ha criminalitzat els docents arran de la seva oposició frontal al TIL. Diu que amb les seves mobilitzacions no varen respectar la voluntat democràtica del poble, en tant que el trilingüísme era una promesa electoral del PP i aquest havia guanyat les eleccions. Aquesta qüestió, la del programa electoral i la de l’oposició al TIL, ha estat ampliament rebatuda i per no estendre’m ara i aquí només recordar-li breument tres coses al filòleg de la llengua que vol destruir: 1- quan es vota a un partit es vota tot el seu programa electoral. No es dóna l’opció de votar parts d’ell i, clar, es pot votar a un partit per molts de motius, però no compartir el 100 % del seu programa. En el cas del tema de la llengua resta evident l’oposició que hi ha hagut per molta gent del PP, votants i dirigents, a les mesures de Bauzá, com ara el TIL. No és vàlida, per tant, aquí l’excusa del programa. 2- L’obectiu del TIL era directament carregar-se el català per molt que es volgués vendre la conveniència de l’aprenentatge de l’anglès. I qualsevol poble digne lluita per defensar les seves senyes d’identitat, com ara la llengua (llevat dels que pateixen d’autoodi) i més si ha estat com la nostra sistemàticament perseguida durant segles. 3- L’Estatut estableix en el seu Preámbul que “la nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera vol retre homenatge a tots els seus fills que, al llarg de tots els temps, llunyans i propers, han treballat per mantenir la identitat del nostre poble” i, en el seu article 4, que només el català és la llengua pròpia de les Illes Balears i que “les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears”. En conseqüència, el manament que té el Govern de les Illes és prendre les mesures per a fomentar l’ús i el coneixement de la llengua catalana, primer perquè és la que està en situació de desavantatge respecte al castellà tant pel que fa al coneixement com a l’ús social no havent-hi, per tant igualtat plena i, segon, perquè és la llengua pròpia, i no el castellà, que ja té qui la defensi (i Déu n’hi do si ho fan). La política lingüística que s’ha fet aquests darrers quatre anys ha estat en el sentit radicalment contrari al prescrit a l’Estatut.
En aquest punt varen ser molt penoses –com tot el que va dir en relació a la llengua i l’educació- les afirmacions que va fer el senyor Pericay a un recent debat electoral, quan denunciava que fins ara no s’ha donat acompliment a allò que disposa l’article 35 de l’Estatut, en el sentit que “les modalitats insulars del català, de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, seran objecte d’estudi i protecció”. Una bajenada. Primer, això no ha estat així i, segon, per què no va dir també el señor Pericay que el mateix article afegeix que aquesta protecció s’ha de fer “sense perjudici de la unitat de la llengua”? Per què va esmentar l’article 35 i no va dir res del Preámbul (esperit de l’Estatut) i de l’article 4 (situat en un lloc de més preeminència jurídica que l’article 35)?
I, finalment, donar lliçons de democràcia als docents, quan ell i Ciudadanos no respecten la voluntat majoritària del poble del Principat de Catalunya expressada a través dels seus representants en el Parlament de convertir-se en un Estat o, si més no, de poder decidir el seu futur (un 80% dels representants) esdevé un exercici de cinisme absolut. Quines lliçons de democràcia, de respecte a la voluntat popular poden donar aquells que la reprimeixen?
Ja es veu, aquests pròxims quatre anys veurem un personatge fosc a la política balear. Esmercem-nos aquests dies que queden per a les eleccions en què els passi com a diputat de l’oposició.
