Núria Feliu: ‘Als llocs on vaig em diuen: Nena, ens hem desendollat’

  • La cantant obre una campanya de microfinançament per digitalitzar sis vinils dels anys 1960-1970

VilaWeb
Redacció
27.04.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Núria Feliu s’ha proposat de tenir digitalitzada tota la seva discografia. Li falten sis vinils dels anys 1960 i 1970 per a tenir els cinquanta àlbums de la seva carrera en CD. Avui obre un projecte de micromecenatge per arreplegar els diners que necessita. ‘Quan un es fa gran vol deixar les coses arregladetes’, diu. La cantant explica que vol poder posar un llaç ben gros als seus cinquanta discs.

—Ho feu a iniciativa vostra?
—Sí. És una qüestió personal. La discogràfica no ho ha fet i jo no vull que això es perdi i desaparegui. Per això em trobo obligada a fer-ho. Són vinils dels seixanta i setanta amb cançons de musicals, de jazz, de swing, amb poesies… Són cançons precioses, i moltes són ‘hits’. És una qüestió de supervivència artística, de memòria. Era tenir-me invisible amb sis gèneres de cançó, i això és una llàstima. Hi ha tot d’èxits musicals amb uns arranjaments molt ben fets i cantats en català. No volia que tot això desaparegués. Quan un es fa gran vol deixar les coses arregladetes. I vull fer una llaçada ben grossa als cinquanta discs que tinc gravats. El dia que els tingui tots fets, per mi serà una gran festa. 

—A banda la digitalització, teniu una altra novetat per a explicar-nos… Vau ser pionera a cantar en català algunes d’aquestes cançons de country i de jazz. I ara també us atreviu amb la música disco. 
—He gravat un disc amb dues cançons arranjades amb música disco, sí. El que no fa la gent jove ho fa una senyora de 73 anys! Són dos temes preciosos que tenia gravats de fa anys. Ara els he tornat a gravar. Són el ‘Paraules, paraules’, i el ‘Mireu com va, mireu com ve’ de Guillem d’Efak i Antoni Parera. No l’editaré en físic, es podrà escoltar per Spotify. 

—Dieu que les heu tornades a cantar. Ara fa temps que només canteu de manera excepcional.
—Sí. Mira, ara acabo de participar en una cançó amb en Guillamino i l’Òscar Dalmau, i fa un temps vaig cantar amb els Catarres. Quan em criden, jo sempre dic que sí. Em fa molta il·lusió que la gent d’ara m’ho demani. Quan vaig deixar de cantar tenia clar que tornaria a les meves arrels, que és el món del teatre. Sempre m’ha agradat molt recitar. Havia editat dos llibres i va ser quan l’ANC feia actes per tot arreu, de manera que m’hi vaig anar a oferir i em vaig posar a la seva disposició. Com que havia fet el llibre de poemes patriòtics, vaig pels llocs cantant i recitant per l’ANC.

—Esteu força ocupada, vaja. 
—Molt. I per acabar-ho d’adobar, m’han encarregat d’escriure un llibre sobre la meva infantesa. Queda molt divertit, faig uns esforços de memòria! 

—No us agrada gaire que us anomenin ambaixadora de la cultura catalana, oi?
—No, no m’agrada. He fet la feina que em vaig proposar de fer: com que tenia facultats per a cantar i recitar, em vaig posar a cantar i recitar. Per què? Pel fet de ser amb la gent i voltar pel país i pels casals catalans del món. Però bàsicament per ser i comunicar-me amb la gent, transmetre’ns emoció. Jo em moriré d’emoció! La de veure la gent en els moments que vivim! Fa quatre dies parlar d’independència entre gent d’una certa edat era com tapar-se la cara. Ara treuen pit i criden independència. Tenien una bola aquí dins i han buidat el pap. Em diuen: Nena –perquè a mi em diuen nena, tu!– ens hem desendollat. 

—Així sou de les optimistes?
—A tot arreu on vaig hi ha tanta gent! Que diuen que això ja no hi ha qui ho aguanti, que no ens podem quedar on som. Quan llegeixo els poemes, que són preciosos, la gent s’emociona i canta. Què coi! Això és tan emocionant! Tants anys tenint-ho al pap i que ara em digui tranquil·lament: ‘Nena, he trobat una cosa fantàstica: un tamboret d’alumini que no pesa gens. L’he ficat dins una motxilleta i ja estic a punt per anar a la Meridiana!’. Tan bon punt surts de Barcelona la cosa es transforma. Als pobles es veu aquest sentiment. Són els pobles i la gent d’aquests pobles els qui han aguantat. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any