Trobades

Com tots els anys, i ja en són més de trenta, des d’abril a juny, la Federació Escola Valenciana fa una crida per la celebració de la Gran Festa de la Primavera que són les Trobades.

L’any 1982 es va celebrar a Elx una Festa de la Primavera que seria la diminuta llavor del que més avant serien les Trobades. Es va posar la primera pedra d’un gran edifici on tots hi cabíem: famílies, alumnat i professorat. Un edifici, que pretenia que els seus habitants parlaren en valencià o l’aprengueren, perquè durant molts anys, a les escoles, edificis que havien de contenir la cultura, els coneixements i la ciència, s’havia  prohibit de parlar en valencià, una llengua de cultura que és expressió d’un poble, el nostre.

Tanmateix, les Trobades no són únicament una festa, també són un acte de reivindicació perquè, després de trenta anys, continuen sent necessàries, perquè l’escola valenciana i en valencià encara no ocupa el lloc que li correspon, encara necessita dir que ací estem, encara necessita mostrar-se i encara necessita, malauradament, reivindicar-se.

A mi m’agradaria que les Trobades foren únicament una gran festa, això significaria que tot ja és normal i que si fem una gran festa, la fem per mostrar al carrer l’alegria de l’escola, però encara no és així i enguany, la Federació Escola Valenciana, com tots els anys, ix al carrer acompanyada de milers de famílies amb els seus fills, que són alumnes de les nostres escoles, amb un document que vol fer arribar a tota la societat valenciana. Es diu ‘L’Escola que volem’ i jo afegisc que és l’escola que volem perquè la necessitem així, i no pot ser d’una altra manera.

Les Trobades, com sempre, no volen altra cosa que aplegar en un sentiment comú que la llengua heretada dels qui l’han usada i estimada la volem viva i útil i que la senten, com a seua també, els qui han arribat a treballar i viure en aquest acollidor i obert país nostre. També volen mostrar una escola viva, humana, una escola excel·lent que no necessita ser exigent. Aquesta és una empresa cada dia més difícil, perquè els responsables polítics, que han governat durant vint anys el nostre País, han anat foradant i buidant de contingut tot el que ens podia identificar, tot el nostre patrimoni cultural, lingüístic, paisatgístic i els que han vingut de fora no han tingut l’oportunitat d’identificar-se, ni de sentir-lo com a propi, perquè també estan immersos amb ell. No volem que eixe edifici s’enfonse, no volem que amb subterfugis que ens volen fer passar per ‘modernor’ i futur, s’emmudisca la nostra veu. Una veu que ha de seguir sent alta i  clara.

Com diu Amin Maalouf, un escriptor i historiador libanès resident a França,  ‘Respectar una cultura és propiciar l’ensenyament de la seua llengua, es afavorir el coneixement de la seua literatura, de les seues expressions teatrals, cinematogràfiques, musicals, pictòriques, arquitectòniques, artesanals, culinàries, etc..’
‘Només si creiem que totes les cultures són iguals de dignes, tindrem dret de valorar-les i fins i tot de jutjar-les’.

‘En el segle present hem d’escollir entre dues visions d’un possible futur:

Una: una humanitat dividida en tribus planetàries, que lluiten entre si, que s’odien però que, per efectes de la globalització, s’alimenten cada dia del mateix caldo cultural indiferenciat

Dos: una humanitat conscient del seu destí comú i unida, per això mateix, al voltant dels mateixos valors essencials, però que segueixen desenvolupant, més que mai, les expressions culturals més diverses i més pletòriques, que conserva totes les seues llengües, totes  les seues tradicions artístiques, la seua sensibilitat, la seua memòria i el seu coneixement’.

Jo, personalment, em quede amb aquesta segona visió del món, pense que és el camí que hem de mostrar al nostre alumnat, als nostres fills, el que hem de seguir, és l’única opció que ens podrà salvar de la barbàrie.

Així volem la nostra escola, sense renunciar a res, a cap llengua ni a cap aprenentatge, amb els braços oberts al món, partint del nostre trosset de món.