20.04.2015 - 06:00
El filòsof Francesc Torralba acaba de publicar ‘Córrer per pensar i sentir’ (Angle Editorial), on aboca les seves experiències sobre aquesta activitat que fa més de vint-i-cinc anys que practica. Però l’autor és notícia també pel fet de ser un dels signants del manifest fundacional de la plataforma Construïm, impulsada per Duran i Lleida. Hi hem parlat de tot: de què el vincula amb el nou moviment, de la seva posició respecte de la independència de Catalunya i també de córrer. De si és bo necessitar-ho, de la superació de límits, dels excessos i dels millors llocs on fer-ho.
—Volem parlar aprofundidament de córrer. Però aquestes darreres setmanes el vostre nom també ha estat notícia perquè heu signat el manifest fundacional de la plataforma Construïm, impulsada per Duran i Lleida. Què us porta a vincular-vos-hi?
—És un manifest que indica unes prioritats que crec que necessita el país. De moment no és cap partit. És un conjunt d’idees i sembla que en el futur hi pot haver més signants. Diu allò que ens sembla més prioritari. Hi ha temes que penso que són urgents, com ara la desocupació juvenil, l’abandonament escolar i el problema de la natalitat i l’envelliment de la població. També hi ha la resolució de la situació de Catalunya a través d’una consulta, una consulta que finalment sigui pactada i que puguem comptar les persones com Déu mana. A Catalunya hi ha un moment molt viu, hi ha moltes propostes, hi ha partits tradicionals que han entrat en retrocés, per moltes raons, i plataformes i moviments que neixen. Som en un moment extraordinàriament dinàmic políticament i socialment. Construïm és una plataforma que de moment ha fet algunes jornades i que és integrada per gent diferent. Alguns som professors de filosofia, alguns són ex-militants d’uns altres partits i ja veurem quin abast té. Això dependrà del ressò que tingui.
—El moviment defensa el diàleg entre Catalunya i l’estat espanyol per a resoldre la seva relació. Creieu que és possible aquest diàleg?
—Crec que és absolutament necessari. Ara, el diàleg només és possible si hi ha dos interlocutors que hi estan disposats.
—L’estat espanyol ha demostrat que no hi està disposat.
—És veritat que històricament i en el temps més present més aviat ens hem trobat amb una paret, però crec que els interlocutors també poden canviar. Som en un moment molt dinàmic políticament, i aquest any especialment. Pot haver-hi canvis en les aritmètiques al parlament català i al congrés espanyol. Som d’una tradició essencialment de diàleg i això és un actiu que no podem perdre.
—Vós diríeu sí a la independència o hi diríeu no?
—Això crec que s’ha de preguntar a tothom, que s’ha de fer una molt bona informació i que s’han de mostrar els pros i els contres. Hem de saber en quina situació quedem en tots els nivells: a Europa, sobre el deute… Crec que aquest diàleg no ha tingut lloc i crec que tota aquesta informació és bàsica. No podem caure mai en la frivolitat. Cal documentar-se bé i llavors assumir-ne les conseqüències. Ara, sí que és evident que cal una transformació de les relacions actuals. Per això, qui tingui més valor i més audàcia s’hi posarà i tindrà capacitat d’arribar a un nou tipus de situació. Quina serà? La que tots, col·lectivament, decidim. Però jo crec que falta encara, ara per ara, una presentació pública molt bona de pros i contres. Hi ha molta confusió, molt oportunisme i poca informació.
—Per quina opció un decanteu pel que fa a la relació entre Catalunya i l’estat espanyol?
—Així com sobre moltes qüestions n’estic molt convençut i molt segur, crec que en aquesta qüestió encara ens hem d’informar molt més de totes les possibilitats que hi ha. Hem de tenir clar quins preus a pagar implica cadascuna de les opcions possibles. No se sap amb claredat.
—Però entre els signants no hi ha ningú a favor de la independència?
—Hi ha gent favorable, hi ha gent contrària i hi ha gent que es troba en el dubte. Però dins la plataforma s’han subratllat els elements comuns.
—Parlem del llibre que acabeu de publicar, ‘Córrer per pensar i sentir’. Reflexioneu sobre aquesta activitat que fa més de vint-i-cinc anys que practiqueu. Que us empeny a córrer?
—Associo directament la paraula ‘córrer’ amb alliberament. És un alliberament de temps, mental, emocional, de toxines… Encara que acaba essent una rutina, perquè ho faig cada dia i amb disciplina espartana –cada dia a les set del matí–, per mi no és una esclavitud, sinó un alliberament.
—Ja és bo que necessitem aquest alliberament de la pròpia vida?
—Crec que és com una distensió. Per molt que ens apassioni allò que fem –a mi m’apassiona ensenyar, escriure i tot el que faig, afortunadament–, crec que necessitem fer parèntesis.
—Tal com ho presenteu, córrer també és un rebuig a la ciutat, a l’asfalt, a la tecnologia…
—Sí. En la mesura que passen els anys em torno més neoromàntic i més vegetarià. Vull més natura i menys urbanització. Per mi córrer és com un retorn a l’estat primitiu. Encara que hi anem amb unes espardenyes i uns teixits molt sofisticats que quan sues no es mullen, el fet és que és un retorn a la naturalesa. Els que passem molta part de la vida ficats a la ciutat, gaudim dels seus serveis però també som víctimes dels enormes obscurs que té.
—Sou vegetarià?
—No, però cada cop m’hi torno més. No n’he estat mai ni per obligació ni per tradició religiosa, però espontàniament cada vegada menjo menys carn i menys peix.
—Córrer per pensar?
—Quan tenim algun problema, ens cal prendre decisions i córrer fa possible de deliberar. Algú pot dir que això també es pot fer assegut, però el fet de córrer activa la ment. Molt sovint et vénen idees que, assegut, no sorgeixen. Això no vol dir que no prenguis decisions equivocades.
—Quina és la relació entre córrer i la filosofia?
—Aristòtil, Schopenhauer, Nietzsche, Kant o Rousseau han relacionat la filosofia amb el fet de caminar. Subratllen el valor que té caminar per pensar. Tot i que no parlen de córrer, el moviment del cos permet aquest autoexamen que és propi de la filosofia. És molt difícil fer-ho connectat, envoltat de cables, davant el teclat i pendent de Twitter i les notícies. Prendre distància, ja sigui en un port marítim o a la carretera de les Aigües, fa que puguis valorar-te, criticar-te i fer esmenes.
—I quin lligam té la religió amb córrer?
—Té una dimensió espiritual. Pot ser una ocasió per a pregar. Jo mentre corro, prego. Entenc que això és una opció creient, però hi ha gent que si no prega pot entrar en connexió amb el fons de la naturalesa, amb la realitat més íntima. Hi ha una experiència d’unitat amb el paisatge i amb el propi cos. Hi ha també una experiència de fraternitat, fins i tot amb els altres corredors. Quan et trobes un altre corredor al mig del Montseny, us saludeu. Ara, te’l trobes al metro de Fontana i no dius res. Després també hi pot haver competitivitat i males arts, però abunda més la fraternitat.
—També parleu de córrer com una superació dels límits propis. Què ho fa que tinguem necessitat d’explotar les nostres capacitats al màxim?
—És molt humà provar de superar-se a si mateix i provar de rebaixar un registre. Però no és una tònica general. Jo mateix no corro pensant si rebaixo una marca o si puc batre una cota èpica. Fa temps que ho he superat, tot i que durant un temps sí que ho feia. I això val per a tots els esports.
—Què se’n treu de l’exploració d’aquests límits?
—Autoconfiança. La sensació que ets capaç de proposar-te reptes i superar-los. Això té moltíssimes traduccions emocionals en la vida professional i personal. Què se’n treu, d’apuntar-se a una marató, entrenar-se durant quatre mesos i finalment arribar el número 1.851 mentre plores desfet en llàgrimes a l’avinguda de Maria Cristina davant dels teus familiars? Dóna la seguretat que pots assolir reptes difícils si t’ho proposes i hi persisteixes. Per això, les persones que han viscut una situació difícil o que travessen una crisi d’autoestima poden trobar en l’esport una ocasió per aixecar el vol.
—Hi ha molts corredors que intenten assemblar-se a Kilian Jornet.
—Hi ha centenars de persones per Catalunya que intenten fer cent quilòmetres per muntanya o proves com la Matagalls-Montserrat. Va lligat a la condició humana de no acontentar-nos amb allò que tenim. L’ésser humà no vola ni neda com un peix, però construeix avions i submarins. Som fets d’una manera que contestem a la naturalesa. Això ho veiem en l’esport també.
—Anar massa enllà pot portar problemes.
—Sí, n’hi ha que estiren més el braç que la màniga. Córrer et fa entendre molt bé quins límits i quines possibilitats tens. Experimentes la fatiga, et lesiones, et pots deshidratar o pots agafar una insolació. Com evitar tot això s’aprèn per assaig i error.
—Ja fa més de vint-i-cinc anys que correu, però ara hi ha un boom de corredors. Com us l’expliqueu, aquesta fal·lera?
—És un fenomen que s’ha d’estudiar sociològicament a fons. Les curses populars se saturen, la dona ha entrat definitivament en aquest món, s’ha convertit en un gran negoci per a fisioterapeutes i les marques de material esportiu… D’on ve tot això? Pot ser perquè córrer és molt econòmic, perquè ho pots fer a qualsevol lloc del món i a qualsevol hora, ho pots fer sol, et permet un desgast energètic fort i un alliberament de toxines amb poc temps… Figures com Kilian Jornet o Josef Ajram s’han convertit en ídols socials, cosa que porta a processos d’imitació. També hi ha la preocupació per l’estètica. Són hipòtesis sobre el ‘boom’, tot i que n’hi pot haver més.
—Hi ha gent que troba el plaer en el reconeixement dels altres pel fet de córrer. Què en penseu?
—Hi ha persones que han de fer exhibició dels seus registres, però això en el fons és pobresa. Ara, no hi ha una majoria de corredors que ho faci pel reconeixement. Passa que quan algú fa una cursa èpica als altres els causa admiració i surts de l’anonimat. En el meu cas, quan corro pel bosc, no em veu ningú, no m’aplaudeix ningú i no m’espera ningú. Si ensopego haig de tornar tot sol coix. De fet, els animals fugen quan em veuen.
—Quin és el millor lloc per a córrer?
—El bosc. Per mi és la mitja muntanya. Són els senders del bosc, que, per sort, aquí en tenim moltes: al Montseny, a Collserola, a la Cerdanya… Hi ha camins preciosos i, com més estrets, millor. I si porten a una font, una ermita o a veure un bon paisatge, és fantàstic.
—Gaire desnivell?
—A mi m’agrada perquè sí que quan puges has d’afluixar el ritme i controlar la respiració, però quan ets dalt tens més bones vistes i arribar a un cim dóna més sensació d’autosuperació. A Catalunya tenim molts cims assequibles per a pujar-hi corrent. Des de Tibidabo, passant pel Matagalls i fins el Puigmal, que són molt diferents, però es poden pujar corrent.
—La millor hora del dia?
—Per mi és a primera hora del matí. Hi ha corredors que són més nocturns. Tinc molta vida familiar i a primera hora no ets absent a casa perquè tothom encara dorm. Sortir al matí fa possible de planificar-me el dia i també de veure com surt el sol.
—Quanta estona?
—Una hora és el que faig habitualment.
