Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  12.04.2015  10:49

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Les veus de l’estany

Carles Porta (2007)

Men?ame
 

Les nits de lluna plena s’hi senten veus i rialles a l’estany. Diuen que això passa des que l’han tornat a omplir. També diuen que, si t’hi fixes bé, a l’aigua s’hi veuen rastres com si algú hi estés nedant. Es parla de sis esteles, com si sis persones fessin una cursa travessant el llac de banda a banda. Això sí, no ha de fer ni un bri de vent. Si bufa, ni que sigui una brisa molt suau, no hi ha res a veure ni a escoltar.

Contemplar l’estany és un plaer. De nit, la lluna juga amb l’aigua. Si res no trenca la quietud pots notar com els ocells també escolten. Si el cel és clar, t’adones de la bellesa senzilla de la plana d’Urgell, veus la serralada que se la mira des del nord i intueixes el mar cap a l’est. Si passa algun avió pots imaginar-te les cares dels passatgers, en direcció ves a saber on, mirant per la finestra encuriosits per la gran taca platejada dibuixada per l’aigua. Si són viatgers que ja han passat per la mateixa ruta altres vegades, s’adonen que la taca és nova i els costa saber què és. Encara no consta als mapes.

De dia, el sol, els núvols i el vent també juguen amb l’aigua. Cada hora veus un estany diferent. I, segons d’on t’ho miris, la varietat d’imatges no s’acaba mai. Mil colors, mil matisos diferents fan que fotògrafs i pintors dubtin. I fan dubtar també qualsevol espectador perquè costa triar només una imatge.

Des del cel no es veuen els rastres a l’aigua. Diuen que des de les zones altes que voregen el llac sí però, si no veus ningú nedant, és fàcil pensar que és algun peix o algun corrent. Està clar que des del cel no se senten els sorolls que fa el grupet de gent mentre neda o juga amb l’aigua, però diuen que des de la vora del llac sí. Que és molt estrany. Que se sent el soroll, que es mou l’aigua i que es forma una estela, com un solc, però no es veu ningú. I quan s’escolten les rialles t’adones, diuen, que algunes són de noi i algunes, de noia. Diuen que n’han vist fins a sis.

***

A l’estany no només hi van navegar barques de ciment com a vaixells peculiars. Dos germans d’Ivars també van aportar la seva creativitat a la petita història nàutica del llac. A principis del segle passat que lluny que sona, això feia molt més fred que ara i l’estany es gelava del tot. Bé, del tot, del tot, no. Els Mora riuen quan expliquen que els dos germans volien caçar també durant l’hivern i que només quedava sense gelar el cor del llac. Com que ànecs i fotges hi paraven, sembla que no deixaven que es glacés l’aigua i al mig no hi havia gel. Els caçadors van construir una barca amb el fons pla, per fer-la lliscar per damunt del glaç. També portaven una massa d’asclar llenya i anaven trencant a cops de gel del davant de la barca per deixar de lliscar i intentar navegar, que era menys esforçat. Els Mora riuen perquè els caçadors, després de tot un dia trencant gel i, mig navegant, mig patinant amb la barca, quan encara no havien arribat a la distància necessària per a disparar i fer blanc en ànecs i fotges, es van adonar que se’ls feia fosc i, quan van voler girar, van veure que el camí que havien obert s’havia tornat a glaçar. Rendits de tant picar gel, van decidir deixar la barca al mig del llac i van tornar caminant.

El gel no sempre aguantava el pes dels humans. Cada any apareixen a l’estany els fills del Manuel de la masia Felip, aquesta casa que avui està pintada de groc estrident, al costat de l’autovia, a l’encreuament que va cap a Golmés o Vila-Sana. La masia Felip era una de les masies fortes de la zona i hi vivia una família que va tenir disset o divuit fills. En el moment d’aquest relat n’hi ha onze de vius i tots anaven en bandada. Un dia d’hivern, doncs, van fer cap a l’estany amb les seves bicicletes i, com feien cada any, entraven disparats pedalant damunt del gel.

Es fotien unes trompades impressionants recordaven els de ca l’Aragonès. Però eren uns nois i les noies també! molt valents, o molt bojos, mira-t’ho com vulguis. I s’aixecaven, es feien un tip de riure i tornaven a començar.

Fins que, un dia, el gel es va trencar i un dels nens va caure al llac, amb bicicleta i tot. L’ensurt va ser monumental, però el marrec va aconseguir sortir de l’aigua i, xop i gelat, va continuar jugant com si res no hagués passat. Eren altres temps.

Eren uns temps en què, per exemple, el dol es respectava molt. I ara recordo una altra de les històries de mal final. Potser la pitjor que s’ha viscut a l’estany.

***

Era festa major a Linyola. A casa seva havien tingut un difunt no feia massa i, per guardar dol, els joves de la casa i les seves parelles van decidir anar a l’estany. Anaven set. A ca l’Aragonès no els van voler llogar cap barca. Feia un vent de seré molt malparit i el vell de la casa sabia que amb aquella ventada no es podia entrar a l’aigua. El grupet va provar-ho a l’altra banda de llac i els de cal Moliner sí que els van llogar barca. Era per a quatre però hi van pujar tots set. Els dissabtes i diumenges sempre pujaven sis o set en una barca i així els sortia més bé de preu. Anar a passejar per l’estany en barca era freqüent per a la gent de la zona. Però aquell dia feia molt de vent. Les onades eren gairebé d’un metre i a la punta de cada onada s’hi veia la bromera de ràbia de l’aigua. Però aquell grupet de nois i noies de Linyola van voler navegar. N’hi havia una que no, no volia pujar. No sabia nedar, com la majoria de gent d’aquella època. Ella, a més tenia por de l’aigua i del dia que feia. Ella no volia pujar però entre tots la van convèncer. Eren un grupet animat, eren joves i, encara que estaven de dol perquè en aquell temps el dol era sagrat, reien molt. Quan feia una estoneta, poca, que eren dins, quan ja estaven en una zona on l’aigua ja els cobria, una onada va esquitxar als d’una banda de barca i, instintivament, es van aixecar per fugir de l’aigua sense adonar-se que carregaven tot el pes en un costat del bot. La barca es va abalançar gairebé fins a bolcar. Es va decantar tant que tots van caure a l’aigua. Tots menys un, el noi que remava i que, gràcies al fet que es va poder agafar als rems, es va quedar dalt de la barca. Els altres van caure tots a l’estany. N’hi havia dos que sabien nedar molt bé i de seguida van surar, però els altres, entre la por i les onades, es van voler salvar agafant-se als que suraven i, en pocs minuts, es van ofegar. Eren sis. Quatre d’ells estaven a punt de casar-se. Un germà i una germana amb una germana i un germà. A Linyola era festa major. Aquell grupet va voler guardar dol per un familiar difunt i van escampar dol i tristor en desmesura.

Aquell dia, el malparit vent no va deixar que cap altra barca entrés ni a rescatar els cossos. L’endemà, el vell de ca l’Aragonès, el Santiago Bonjorn i altres que tenien barca van anar rescatant els sis cossos d’un en un, estirant-los del fons amb la fitona. L’estany, com si s’hagués avergonyit del que havia passat, tenia l’aigua més calmada i més neta que mai. Els cossos d’aquells joves estaven atrapats al fons de les aigües i es movien a poc a poc, igual que les herbes, i es deixaven acaronar per les anguiles i els barbs. Ningú no recorda un fet tan tràgic en la història de l’estany. Va passar a principis del segle xx. Al cap de pocs dies una pedra tallada i una creu de ferro recordaven els noms i les edats dels difunts.

Avui, si es busca, encara hi ha la creu per alguna banda, i ara que s’ha tornat a omplir l’estany, segurament hi tornaran a nedar les ànimes dels sis ofegats. I d’aquí a un temps potser algú dirà que hi ha una llegenda que parla d’un grupet de nois i noies que neden i riuen a l’estany els dies de lluna plena. Potser només les nits molt il·luminades i sense ni un alè de vent que coincideixen amb la festa major de Linyola. Qui sap...

Carles Porta i Gasset, «Les veus de l’estany», dins Josep Maria Solé i Sabaté (coord.), L’estany d’Ivars i Vila-sana. La recuperació: d’un somni a la realitat, Lleida, Pagès, 2007, p. 183-184, 193-194 i 194-195 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.