Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  09.04.2015  06:00

Autor/s: Assumpció Maresma

Daniel Arbós:'Hi ha molts homes que són sentimentals i s'enamoren'

Daniel Arbós retrata a 'Deu top models i una boja que parla sola' el món dels homes de trenta anys a quaranta · És una tragicomèdia plena d'humor, amor i desengany

Men?ame
 

Els homes s'enamoren o sempre pensen en la mateixa cosa, és a dir, cardar? Es desenganyen o volen estar al sofà amb la seva estimada, tapadets amb una manteta? Barcelona és meravellosa o és una ciutat antipàtica i frustrant? Daniel Arbós a la seva primera novel.la 'Deu top models i una boja que parla sola', editada per RBA, vol retratar la seva generació, la que va dels trenta als quaranta, i ho fa des del punt de vista masculí. I des d'una certesa: ningú no vol ser solter. A partir d'aquí revisa els tòpics i se submergeix en el 'boom del single' i l'esmicola. El resultat crea complicitat amb les noies que veuen retratats alguns comportaments masculins. Elles s'ho passen bé llegint el llibre. Els homes de moment s'ho miren més recelosos. Potser ells, com el protagonista, també somnien Martina Klein.

Us heu sentit com un ratolí fent voltes sense parar dins una gàbia, com el protagonista de la vostra novel·la?

—A vegades no reflexiones sobre si la vida que fas és la vida que vols portar i vas seguint una dinàmica que gira com aquesta roda de les gàbies.

És una comèdia?

—Més aviat és una tragicomèdia.

Hi ha molta soledat?

—És una història de decepció. Al protagonista l'ha decebut l'amor, la feina, el barri, la família. Fins i tot es decep a ell mateix. Li agradaria saber estar sol i no necessitar parella, però no sap estar sense, no se sent bé perquè allò que realment vol és compartir la vida amb algú. És la seva feblesa. La veritat és que ningú no ens ensenya a estar sols. Molta gent s'ajunta perquè no sap estar sola; llavors vénen els problemes.

És una novel·la que descriu el món des del punt de vista masculí?

—Volia fer el retrat d'un moment, de la generació dels trenta als quaranta que viu la crisi. Era més senzill fer-ho des del punt de vista d'home, que era el més proper a mi. 

No és gaire habitual que els homes parleu de l'enamorament d'aquesta manera.

—No m'ho vaig proposar com cap repte. Ho vaig fer amb naturalitat, era incapaç de fer-ho des del punt de vista de la dona. No era conscient que no fos normal d'escriure d'aquestes coses.

Agrada més als homes o a les dones?

—En general, les dones són les que més riuen llegint la novel·la. Moltes m'han dit que hi veuen els homes molt ben retratats. Els homes s'ho miren més recelosos, no me'n parlen amb la complicitat que ho fan les dones.

Hi ha una crítica a una mena de masculinitat?

—Els homes potser tenen comportaments de mascle alfa, però no es creuen superiors ni res de tot això. A tot estirar podríem dir que ho viuen d'una manera més primària. Si us hi fixeu, a la novel·la, el protagonista al principi pot semblar la víctima però al final no ho és. No crec que les relacions de parella s'hagin de mirar com històries de bons i dolents. Els personatges que sí que volia que fossin rotundament feliços eren les dues companyes d'ell. Una que és obesa i una altra lesbiana. M'interessava explicar com aquestes persones que potser tenien més estigmes sabien estar molt bé amb elles mateixes perquè assumeixen la seva realitat sense complexos.

El vostre llibre fa un repàs de diversos tòpics. Un és que 'els homes tenen una polla al cervell'. La hi tenen?

—No la hi tenen. El protagonista creu en l'amor.

Però els seus amics sempre el volen dur a lligar com una solució de tot.

—Té alguns amics que sí, que ho fan. Però estic convençut que hi ha molts homes que volen l'amor. Ell segueix els amics i surt. Va de festa, lliga i no se li arregla cap problema perquè ell no vol això. Ell vol estar a casa veient la tele amb una manteta al sofà amb la seva parella de tota la vida i ja està. No vol aquesta disbauxa ni aquesta promiscuïtat. Hi ha molts homes que són així. Són sentimentals.

Hi ha algun personatge que es pensa que cardar ho arregla tot.

—Sempre volem allò que no tenim i el protagonista es troba que els companys casats li envegen la condició de solter. Ara hi ha el 'boom single', que s'ha mitificat molt, i la gent fabula sobre una vida que no té. Veuen en lligar una vàlvula d'escapament de la vida grisa que tenen. En canvi el protagonista creu que això no li aporta res, no és el que busca.

I lligar per internet?

—No sé si funciona lligar per internet. Jo sóc més aviat escèptic, però és un negoci que no para de créixer. Hi ha un 'pool' de noies solteres i de no nois solters i qui aconsegueix que es trobin fa el negoci. Vivim un moment en què no hi ha temps de res. És el 'fast-food' de tot. Per a la gent de trenta anys a quaranta buscar parella és com buscar feina. Tens una vida més centrada, és més difícil conèixer gent nova, la majoria de gent està aparellada i, per tant, si vols tenir parella l'has d'anar a buscar. El protagonista es troba en aquesta situació i té una feina que és buscar parella i utilitza el que té a mà. Fer cursets, internet... Ningú no vol estar solter i la gent es pensa que els qui viuen sols fan moltes activitats però en realitat tot va enfocat a trobar la parella.

Compartir pis té coses bones?

—També els hi pots trobar. Conèixer gent, obrir horitzons i sobretot pot ajudar a adonar-te'n que vius una situació de provisionalitat, que és el que li passa al personatge. És com si estigues en un camp de refugiats i que durarà un temps concret.
Descrius una Barcelona antipàtica, la sents així?

—Tinc un relació amb la ciutat d' amor i odi. Per una banda crec que és una ciutat fantàstica però que també té coses dolentes. En els darrers anys l'excés de turisme ha estat fatal. A vegades sembla que sigui turisme sí o turisme no i aquesta no és la manera de plantejar el problema. És normal que una ciutat amb tants encants sigui molt visitada però no cal que el turisme sigui un monocultiu. Això acaba fent la vida de certs barris molt complicada. El protagonista de la novel·la viu al Born  i la vida se li fa més antipàtica. No hi ha supermercats, no pots quedar-te a un bar perquè han de preparar les taules per sopar, et tallen als carrers. Tot està pensat pel turista i la gent que hi viu no té cap botiga del que necessita. A Barcelona no es pot viure sol.Tinc un amic que diu que hem d'assumir que viure a Barcelona és el nostre luxe perquè tot és molt car. Un sopar amb una mica de vinagre de Mòdena de seguida et costa 30 Euros i no és això.


Barcelona pot esdevenir un fracàs?

—Barcelona ha abandonat als seus veïns, sembla que importi més l'opinió dels turistes que la dels que hi vivim. No sé si al Born es pot tornar enrere però sobretot que això no s'escampi per altres barris populars de la ciutat. Ara sembla que van a buscar a altres barres. Si-us-plau que no es desmantelli la xarxa que hi ha als barris pels veïns i que la gent no hagi de marxar. Potser no és una bona notícia que arribin més creuers  potser ja en tenim prou. S'han de promoure altres àmbits com la recerca,  la creativitat. 

Ara hi ha municipals?

—Sí, ara inauguren totes les rotondes

En aquesta visió antipàtica de la ciutat descrius unes pudors de pixum, de vòmits dels que tornen de festa... A la novel·la descrius a Sarrià com el lloc utòpic. Allà no en senten de pudors?

—Allà no les senten perquè no hi són. Són olors de llocs amb vida desordenada: el centre, el Raval, el Born...Hi ha molta vida nocturna al carrer, molta degradació...

Com més llegeixes més diferent veus el personatge. Passa una mica com a la vida, coneixes algú i penses una cosa i sovint després n'és una altra.

—Al principi et creus molt el punt de vista del protagonista. A mesura que van avançant els esdeveniments i no li surten com voldria o com tenia pensat, comences a mirar-lo d'una altra manera. Potser vivia autoenganyat, i quan veus les altres visions t'adones que no tot és blanc o negre. Ell té una visió de l'amor com si fos adolescent: tot és meravellós. Acaba aprenent que això és mentida, que no tot és meravellós. Que, a vegades, la gent fem mal a l'altre sense voler, que no hi ha bons ni dolents i que tothom té les seves raons per a fer les coses.

Hi ha un moment que citeu Gil de Biedma.

—Sí, em serveix per a explicar que el futur no és el que s'havia imaginat. Es fa gran i deixa l'adolescència.

És una mica estrany que, essent tan ingenu amb la vida, llegeixi Gil de Biedma i Vinyoli. Cap dels dos no descriu un món idíl·lic.

—Ell és molt sensible i té una visió feta a l'antiga. Se sent desubicat amb tot, li agradaria una parella, un pis i una feina per a tota la vida. I veu que això s'ha enfonsat. Els avis i els pares compraven un moble i el tenien quaranta anys. Ara, vas a Ikea i no saps si aquell moble l'hauràs d'estavellar perquè et quedaràs sense pis, sense parella o sense amics. El protagonista no assimila la incertesa. Abans la gent, a partir dels quaranta anys tenia una vida plàcida, sabia que no hi hauria grans trastorns, que les coses que li passarien durarien tota la vida.

Voleu dir que s'exagera amb la visió d'abans, la vida plàcida no la tenia assegurada ningú...

—Doncs la tenien menys previsible, amb menys daltabaixos. Ara aquestes situacions de canvi són més generalitzades.

Havíeu triat un altre títol pel llibre?

—Sí ,'El dia que vaig conèixer a Martina Klein' però a l'editorial van proposar aquest altre.

Us agrada?

—Fa que la novel.la sigui més humorística, subratlla més la part irònica i no és ben be això. És una història amb humor però moltes més coses, es un retrat generacional d'un desengany explicat com una tragicomedia.


Com a home de ciència que es dedica a les lletres com veieu la relació que té la gent del país amb la ciència?

—Hi ha una fascinació per la tecnologia però un desinterès total i absolut per la ciència. Aquí no tens ni idea de qui és en Quim Monzó i tothom et mira malament. En canvi, no saps una cosa molt bàsica de ciència i es queden tan amples dient el típic 'jo sóc de lletres', aquesta gran frase.  No està arrelat que la ciència també és cultura i s'han de tenir uns conceptes bàsics científics per tenir un esperit crític amb moltes coses que poden afectar la nostra vida. La incultura científica és molt gran.

El programa que fas a la ràdio 'Pa ciència, la nostra' vol arreglar això?

—Tant en el programa que fem a Ràdio Sants com amb la col·laboració que fem a RAC intentem fer atractiva la ciència  amb humor. No sé si és una guerra perduda això del periodisme científic. Potser fa més de 15 anys que Catalunya Ràdio no té un programa de ciència.

Sumar és millor que restar?

—Sí això ho diu molt el meu pare...No sabia que havia xuclat tantes frases fetes del meu pare i de tot arreu. M'agraden molt.

Has lligat molt des de que ets escriptor?

—De moment no, jo faig vida molt monacal i no és fàcil si no surts.

Men?ame