Jordi Nopca: ‘M’equivocaré cent vegades i no hauré trobat la penicil·lina literària’

Ens trobem en un forn amb tauletes, a la Gran Via de les Corts Catalanes, a prop de la seva feina. Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor, però es guanya la vida fent de periodista, al diari Ara. És un periodista literari reconegut, tot i que encara és jove. Als seus articles, i sobretot de natural, mostra un peculiar punt de vista vital, ple d’humor fi amb pessigades poc subtils, que es reconeixen en la seva literatura. Acaba de publicar el recull de contes ‘Puja a casa‘ (premi Documenta, L’Altra). No és pas la seva primera obra; va debutar el 2012 amb la novel·la ‘El talent‘ (LaBreu). 

Li explico que la voluntat de l’entrevista és fixar el moment literari en què es troba, analitzar la forma i el procés de treball, perquè avui encara és un escriptor emergent. Els contes que ara presenta són de factura ben acabada, propis d’una generació i d’un moment de crisi. Està content de la rebuda del llibre per part de la premsa i de la crítica. Començant així, de bon humor, comenta que hi ha qui li retreu que gasti un humor massa amable. I, sense saber-ho, aquest és el punt de partida de l’entrevista, perquè deixa anar: ‘No em puc dedicar a destruir, perquè sóc una persona constructiva. Sóc molt jove encara i tinc l’esperança que certes coses encara es poden canviar. Estaria perdut si fos destructiu.’

—Aquesta afirmació sembla contradir-se amb una altra que vau deixar anar durant la conferència de premsa de presentació de ‘Puja a casa’. Vau dir que us sentíeu vell com a escriptor. 
—Per a l’escriptura sí que em sento vell, perquè fa molts anys que hi dono voltes, que m’equivoco, que estripo pàgines, que rebutjo relats. Jo vaig començar a escriure de ben petit, perquè necessitava explicar històries. Era la manera que tenia d’explicar problemes i també d’obrir moltes portes. M’agrada explicar històries sense gaire preparació. I penso que els relats de ‘Puja a casa’ funcionen molt així.

—Sense preparació? Sense guió previ? 
—L’única preparació que m’imposo és la d’anar a les localitzacions i observar. Tot i que hi ha trampa aquí, perquè en els llocs ja hi he estat i, per tant, observo allò que ja he observat anteriorment. És l’observació de l’observació.

—M’ho aclariu?
—Entre la primera vegada que observo una escena en una localització concreta i la segona vegada, que torno a localitzar l’espai per fixar-lo (el color de les parets, els mobles, la intensitat de la llum…), he paït una història. Però quan escric necessito ser molt versemblant. Per això torno a l’escenari on passa la història, per reconstruir l’espai. Fins que no tinc clars els espais, els personatges del relat no comencen a trobar-s’hi còmodes. També necessito tenir clar el temps.

—Controlar el temps? 
—Sí. Et posaré un exemple: en el conte ‘La pantera d’Oklahoma’ tot passa en una nit en un bar-cocteleria (bé, de fet en més d’un) que conec perfectament, però he de recordar que la història s’esdevé abans no entri en vigor la llei que prohibeix de fumar dins els establiments, per allò que diuen que abans aquests espais eren més propicis per a les confidències. He de recordar en tot moment que hi ha fum al bar i he d’observar les conductes nocturnes. Sovint en els contes hi ha petites digressions, que també he de controlar. Tot i que funciono per improvisació, he de saber el límit temporal de la història de cada personatge.  

—Quan parleu d’improvisació, a què us referiu?
—En el primer conte, ‘No te’n vagis’, volia narrar l’escena aquella de pujar a casa d’algú per primera vegada i acabar-te embolicant. Buscava una escena de felicitat, i no en vaig ser capaç: anava escrivint i conduïa el relat cap a l’objectiu. Tot anava bé, tot anava encaminat a acabar amb una escena de llit. Ella i ell ja eren dins el pis, ja parlaven de la música que els agradava a cadascun, i quan tot estava preparat, a punt de caramel, pam, sona el timbre de la porta i és el Ramon, l’ex d’ella i ho espatlla tot. I jo no ho sabia! I és ben trist que ni tan sols en la ficció puguis controlar l’esdevenir de les coses.

—Forçar un final feliç, tot i que el fet creatiu no us hi porti, deu ser matar la creació.
—M’agradaria trobar una metàfora per a descriure aquest procés no controlat: és com ser dins un avió amb turbulències travessant un núvol espès. Avances a les palpentes i tot i que saps que avances no saps si anirà bé. És aquesta la sensació. Amb el temps, és curiós, però no guanyes seguretat. Cada vegada és fa més difícil.

—El títol del llibre, ‘Puja a casa’, és explícit, però també el podríem entendre com el fet de convidar el lector a entrar en el vostre espai literari, que voleu mostrar-li. És així com viviu la literatura?
—La literatura és una exposició absoluta, que no vol dir autobiografia. Vol dir anar a fons en algunes qüestions que et preocupen i t’obsessionen, cada vegada més. A més, els elements autobiogràfics que apareixen als relats són completament secundaris. En primer pla hi ha la ficció.

—Vau començar publicant ‘El talent’, una novel·la crispada i amb bona dosi de surrealisme. Com enllaça amb aquests contes?
—No tracto dels mateixos temes. Per exemple, a ‘El talent’ apareix molt la idea de Déu i en aquests contes gens. Diria que a la novel·la les idees, la teoria, estava per sobre de la realitat, mentre que en els contes, les idees no sobrepassen la realitat. La realitat té un pes important. I he de dir que no m’esperava que pesés tant. Però suposo que el fet que escrigués els contes en un moment de crisi i a la ciutat de Barcelona originen unes línies recurrents: personatges que ronden la meva edat, amb estudis universitaris, però que no els serveixen de res, perquè treballen en bars i botigues de roba. També hi apareix la idea de l’envelliment, lligada a les residències d’avis, que de fora semblen ben tristes, però que vistes de dins poden arribar a ser relaxants.

—Alguna cosa en comú la novel·la i els relats?
—M’agradaria que novel·la i contes tinguessin en comú la literatura viva: que les històries sonin vives, no pas pre-fabricades ni impostades. Això em preocupa molt. Escriure sense fórmules. Potser perquè sóc fill de científics que han volgut racionalitzar el món. I en literatura la prova-error no funciona. M’equivocaré cent vegades i no hauré trobat la penicil·lina literària. I això reconec que em diverteix. Una altra cosa que m’agrada molt de fer és explicar històries dins la història. Això enriqueix la narració. A vegades són lectures simbòliques. Per exemple, el ritual del dit que explico al conte ‘Navalla suïssa’ és un homenatge a Quim Monzó, perquè surt d’un conte del seu llibre ‘Guadalajara’.

—Teniu Quim Monzó com a referent, doncs, o ja no en sou deutor?
—En el meu cas, Quim Monzó va ser molt important. Tot sigui dit, el vaig llegir fora de l’escola (a la meva escola donaven molt poca importància a la literatura). Vaig començar a llegir Monzó a catorze anys o quinze. El primer recull de contes que em vaig llegir va ser ‘Guadalajara’, que em va agradar molt. I després vaig passar directament a ‘La magnitud de la tragèdia’, que em va fer riure molt i molt. És un llibre molt porc. I la percepció de la realitat d’un adolescent queda tocada indefectiblement. Anys després també vaig llegir ‘Benzina’. L’últim que em vaig llegir va ser ‘Mil cretins’ i em va desencantar una mica. Em va decebre. Perquè vaig trobar que jo no podia anar cap allà, que era un humor massa dolorós. I jo no penso que la literatura sigui una manera de salvar-te, la paraula escrita com a recer. Em vaig posar en contra d’un llibre tan inclement, perquè no m’oferia cap sortida. I vaig pensar que en Monzó no escriuria cap més llibre, que ‘Mil cretins’ seria l’últim. I això de moment es compleix. Però també sé que un escriptor pot renéixer. De fet, no és que no m’interessi la literatura com a abisme, però en aquell moment em va desesperar molt.

—En canvi, a Sergi Pàmies li etzibeu una patacada (o li claveu un pessic gens subtil), en un dels contes. 
—També ha estat important, però a mi m’agrada el Pàmies de les novel·les. Els seus contes em deixen bastant fred. No acabo de connectar-hi. Crec que és la manera de construir el relat, massa racionalitzat. Amb tot, penso que avui en Pàmies és més viu que en Monzó, i experimenta i mira d’avançar.

(Deixem la conversa aquí. Cal arribar a temps al consell de redacció. Però abans fem la foto. Res de cara de bon nen. La cara que li escau és la de murri.)