‘Els catalans naixem on ens dóna la gana’

  • Justo Molinero i Oriol Junqueras presenten el llibre 'Revoltats' a Barcelona

VilaWeb
VilaWeb
Andreu Barnils
08.04.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El president d’ERC Oriol Junqueras (1969) i l’empresari radiofònic Justo Molinero (1949) van presentar ahir al vespre a Barcelona el llibre ‘Revoltats‘ (Ara Llibres). Conté la transcripció de les converses que van tenir ells dos després del 9-N i que el periodista d’El Periódico Saül Gordillo va conduir. Segons l’editora Izaskun Arretxe, el llibre és una idea original del cap de premsa d’Oriol Junqueras, Sergi Sol, que va servir perquè es coneguessin dues persones que fins aleshores no es coneixien gaire. I que s’establís un diàleg entre dos representants de dues Catalunyes que fa molts anys que existeixen: la dels catalans nascuts aquí i la dels catalans nascuts a Espanya. 

‘Junqueras viu en una casa que els seus pares van trobar abandonada i que van comprar i arreglar, amb una llar de foc, tirant a masia. I la de Justo Molinero és més tirant a xalet. Les converses les van tenir en aquestes dues cases’, deia un animat Saül Gordillo abans de començar. L’acte d’ahir va intentar simular una conversa com les que havien tingut per a fer el llibre. I en alguns moments es va arribar a una certa intensitat. Només de començar, per exemple, Justo Molinero, geni i figura, va despertar el públic amb una sola frase d’entrada: ‘Fixa’t, ara que ja som en l’horari, si parlem de follar tothom està content. Ha ha!’ Totes les orelles van restar dretes. I després, ara sí, els va deixar anar allò que volia dir:

‘Jo sóc un català de Còrdova. Els catalans naixem allà on volem. I sóc català des del 9 de novembre de 1967, quan vaig arribar aquí des d’Andalusia. Mai a la vida no hauria pensat que aquesta data arribés a ser tan rellevant. El 9-N semblava que s’acabava el món! Jo recordo que en aquell any 1967 ja em vaig adonar de la importància que tenia el català per als catalans. I, passat el temps, em vaig adonar que hi ha una part dels catalans que veu que hi ha els uns i els altres. I als que som de fora ens costa molt que la gent més catalana doncs… Jo començo a parlar amb un senyor i quan veu que sóc el Molinero doncs es passa al castellà. Ja ho sé que és capficar-nos (sic) dins la vostra llengua, però si voleu que aquest país sigui com ha de ser, crec que el que hauríem de fer és intentar parlar en català tots. I no canviar. Ens entenem, així, o no?’

Molinero va arribar a tenir moments molt relaxats, allà dalt l’escenari. ‘Jo no el coneixia, el Junqueras. Només d’un dia que vaig anar a fer un pregó a Sant Vicenç dels Horts. I quan el veia pensava “Mira los indepes. Estos son los que no mienten.” I jo tampoc no menteixo: sóc català. Però de Còrdova.’

Junqueras, motor dièsel, arrenca suau, i de mica en mica va entrant al joc. Polític, sempre li sortirà més el míting, però també el veus còmode, dalt l’escenari: ‘El Justo ha dit que era català des del 9-N de 1967, oi? Doncs el Justo fa més anys que és català que no pas jo. El 1967 jo no era ni un projecte de català. A mi del Justo Molinero, com de tanta altra gent que conec, em crida l’atenció que venien d’una situació molt complicada, duríssima econòmicament, fills de la derrota de la guerra civil, i que no podien construir un futur per als seus fills al lloc on havien nascut. Arriben i s’han de fer literalment a ells mateixos. I no tan sols a ells mateixos. Amb les seves mans construeixen barris sencers. Pobles sencers. Ciutats senceres. El 80% o el 90% de les escoles de primària de l’àrea metropolitana. O els instituts.

Ara els fills de gent com jo van als mateixos barris, a les mateixes escoles. Quan els nostres es posen malalts van als mateixos hospitals. Quina és la nostra gent? Una manera molt pràctica d’explicar-ho és que la nostra gent és la que comparteix els hospitals dels nostres malalts. I les escoles dels nostres fills. I espero que tothom entengui que la meva afinitat emocional està amb aquesta gent. Els que s’estiren al llit de l’hospital que queda al costat on va estar ma mare. Per excel·lència, aquesta és la meva gent. La nostra gent.’

Saül Gordillo va moderar el debat com va poder, perquè els protagonistes feien molt la seva, però va ser capaç d’introduir-hi una interessantíssima idea final: ‘Al principi algú que no havia llegit el llibre, va dir “Mira, el Justo s’ha fet independentista.” I, efectivament, no se l’havia llegit, el llibre, perquè el Justo hi explica que el 9-N va votar sí-no. De fet, en les tres trobades no s’ha aconseguit que digués que votaria sí-sí. En el llibre ell intenta que l’Oriol no sigui independentista i accepti un acord amb l’estat. No se’n surt, i l’Oriol continua essent independentista. Però l’Oriol no se n’ha acabat sortint del tot, tampoc, i el Justo no ha acabat dient que votaria sí-sí.’

Entre el públic, es van veure veïns empolainats de la Rambla de Catalunya, encara senyorial, la via on hi ha situada la llibreria que va acollir l’acte: la Casa del Llibre, encaixonada entre la Caixa i Catalunya Caixa. També vam veure-hi Albert Om, que fèiem a la Provença, i el membre emergent de Súmate Gabriel Rufián. Els aplaudiments van aparèixer un parell de vegades en un acte amable i que no es va fer gens llarg.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any