08.04.2015 - 06:00
Avui fa un any que la delegació del Parlament de Catalunya representada per Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) va rebre un cop de porta de la majoria del congrés espanyol. Un no rotund. PP, PSOE i UPyD van fer pinya contra el procés català i van tombar la proposició enviada pel parlament per a transferir a la Generalitat la competència de fer referèndums: 299 vots contraris a la petició, 47 de favorables i una abstenció. Aquella votació va ser un punt d’inflexió, va significar cremar una fase. La següent havia de ser la consulta, que s’acabà fent el 9-N. I el pròxim pas, un 27-S plebiscitari, com sostenen CiU, ERC i la CUP. ICV se’n desmarca.
‘No teniu raó. No es poden obrir portes que no existeixen’, va dir Rajoy aquell dia. I va brandar la constitució espanyola com a topall; més enllà de la constitució, res. El propòsit del PP, i del PSOE i UPyD, era de convertir aquella sessió en un nova versió del cop de porta al pla Ibarretxe. Volien que els polítics catalans que havien anat a defensar la transferència de la competència per a convocar referèndums tornessin a casa amb la cua entre cames i allà, als escons del congrés, morís el procés.
Però aquell dia el procés agafà una nova dimensió, i començà un camí incert i tortuós cap a la unilateralitat. El recorregut cap a l’exercici del dret de decidir no s’aturava pas, i Artur Mas compareixia aquell 8 d’abril mateix, al vespre:
El mes següent es van fer eleccions europees, amb un gran resultat dels partits sobiranistes a Catalunya, per més que no hi va haver manera d’articular cap candidatura conjunta. Durant l’estiu, el procés es va enrarir: eren les setmanes abans que s’aprovés la llei de consultes i que Mas signés el decret de convocatòria de la consulta del 9-N. Aquells dies arribaven missatges per part de responsables del govern, com Joana Ortega i Santi Vila, que atorgaven la condició d’àrbitre al Constitucional espanyol. Va començar la tensió entre el govern i ERC. Hi va haver una reunió entre Mas i Juqueras que no va anar bé: es va trencar la confiança entre tots dos dirigents.
Malgrat això, la V de la Diada fou un èxit, i el 9-N, que va acabar prenent forma de procés participatiu, també. Però l’esquerda entre els dos principals partits del procés es va anar eixamplant; l’eufòria del 9-N es va esvair en pocs dies i, amb el procés a les mans dels polítics, no acabava d’arribar el pas següent, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries. Pel desacord. Finalment, el 14 de gener Mas i Junqueras, acompanyats de Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep M. Vila d’Abadal, van anunciar l’acord per a fer eleccions plebiscitàries el 27 de setembre. ICV-EUiA se’n va desmarcar. I la confiança entre CiU i ERC havia quedat tocada. Durant aquest últim any, el procés ha avançat, però també s’ha desgastat.
Un any després, n’hem parlat amb diputats a Madrid de les tres formacions que aquell 8 d’abril van defensar el referèndum: CiU, ICV-EUiA i ERC.
Pere Macias (CiU): ‘Ara tenim l’esperança del 27-S’
«Es deia que hi havia diverses possibilitats d’exercir el dret de decidir, i començàvem per la més potent, que era el referèndum. No hi va haver manera, i es van provar les altres, fins que vam arribar al 9-N, que el vam poder fer, però per desgràcia sense conseqüències jurídiques de cap mena. El 9-N fou un èxit, però no va poder assolir l’objectiu clar de ser manifestat com una voluntat totalment inequívoca. Ara tenim la possibilitat d’intentar una altra fórmula, les eleccions plebiscitàries, que continuen aquell procés iniciat ara fa un any. Ha estat tot un procés amb alguns elements negatius, com ara l’oposició del govern espanyol, i alguns altres de positius, com la voluntat de participació de la gent. Ara tenim l’esperança del 27-S.
S’ha de reconèixer que després del 9-N hi va haver una ressaca terrible. Hi va haver errors, però per sort ara s’han ressituat les coses, i després de les municipals es podran ressituar més. L’objectiu és recuperar la unitat del màxim de forces polítiques, i presentar les eleccions com unes eleccions plebiscitàries, per bé que algunes forces polítiques no les vegin així. N’hi haurà que s’hauran de decidir durant l’estiu. S’arribarà a les plebiscitàries en un marc en què tothom haurà pres posició i el 27-S tindrà caràcter de plebiscit.
Ara s’ha de deixar veure què passa. A ICV hi ha moltes sensibilitats. Són moments complicats per a molts partits, i també per a ICV, des de molts punts de vista. S’han de deixar passar les eleccions municipals i, una vegada aclarit el panorama, tothom podrà fer la feina interna. Hem de ser respectuosos i esperar. I espero que la sensibilitat catalanista d’ICV prevalgui i no quedi com una força molt subsidiària. Però això ja ho decidiran ells.»
Joan Coscubiela (ICV-EUiA): ‘Unes eleccions no poden substituir mai un referèndum’
«Des de la perspectiva del congrés la situació és de blocatge total. El PP no està disposat a donar veu a la ciutadania. Per dues raons: primer, perquè això li dóna vots a tot Espanya. Segon, perquè el monstre d’anticatalanisme que ha creat el té fins i tot blocat com a partit.
El 8 d’abril va ser una unitat d’acció en la defensa del dret de decidir, que és allò que uneix més gent a Catalunya, com es va veure el 9-N. Alguns han decidit de fer prevaler que uns quants avancin més sense la majoria, en comptes d’avançar tots junts. Això pot ser útil en termes partidistes amb vista al 27-S, però no per a fer avançar els interessos del poble de Catalunya, que només han avançat no pas quan uns quants han decidit d’esprintar, sinó quan s’ha prioritzat el fet d’avançar tots junts.
Unes eleccions no poden substituir mai un referèndum. Això significa obligar els catalans a votar en una sola clau. Per garantir el referèndum no valen ni dreceres ni succedanis. És cert que, com a mínim fins a les pròximes generals, la situació és de blocatge i tampoc no tenim garanties que després les coses canviïn. Creure que decisions unilaterals permetran de votar i fer decidir a tots els catalans és enganyar-se, tant com creure que després de les generals serà mes fàcil un acord per a fer un referèndum.
Algun dia haurem de discutir amb calma i llibertat què vol dir una DUI, o construir estructures d’estat en temes tan sensibles com ara recaptar impostos o pagar pensions sense acord amb l’estat.
Malauradament, a Catalunya encara no s’ha fet el debat del Canadà o d’Escòcia. I la principal responsabilitat és de l’estat espanyol, però no és l’única.
O avancem tots els partidaris del dret de decidir junts o no avançarem. Fóra bo de no tancar portes de manera determinista. Els darrers temps confirmen la velocitat a què es duen a terme els canvis. No podem donar per exhaurit el dret de convocar un referèndum. Seria la derrota dels partidaris del dret de decidir, per més que es vestís de victòria.»
Joan Tardà (ERC): ‘Ara toca emprendre un procés constituent’
«Fa un any nosaltres ja vam dir que no dipositàvem cap confiança ni esperança en el fet que Madrid ens permetés d’exercir el dret de decidir. De fet, justament s’hi va anar per tal de poder demostrar que procedimentalment érem molt rigorosos i que no se’ns pogués retreure que no havíem fet una sol·licitud formal amb tots els ets i uts en seu parlamentària espanyola. Però tothom sabia quina seria la resposta.
Un any després, no solament no ho han corregit sinó que aquests mesos he estat espectador privilegiat de com s’ha accelerat el procés de descomposició i fins i tot de desballestament de l’estat autonòmic, en la mesura que totes les lleis del PP han accelerat el procés de recentralització. Aleshores ja ho dèiem i ara és irrefutable: hem arribat al cul-de-sac.
La correlació de forces no serà diferent a l’estat espanyol. Per nosaltres, l’única possibilitat que hi hauria d’engegar un procés constituent a Espanya seria que ho fes IU, cosa que em sembla altament improbable. La correlació de forces no es modificarà substancialment perquè pugui haver-hi un procés constituent a l’estat espanyol. A tot estirar, hi haurà una reforma epidèrmica de la constitució, raó per la qual només pot haver-hi un trencament democràtic si des de Catalunya s’escomet un procés constituent.
Per això és imprescindible una majoria folgada al Parlament de Catalunya a partir del setembre. Qui no ho vulgui veure és perquè hi va en contra i s’agafa a hipòtesis molt poc plausibles.
Allà vam anar a demanar ‘permís’ per a exercir el dret de decidir; ara la situació és diferent. Ara toca emprendre un procés constituent que condueixi a la proclamació de la república, si així ho avala la ciutadania el dia que es voti en referèndum la constitució.
Per això és necessari que hi hagi una majoria d’escons. Estem ben segurs que, en el procés constituent, fins i tot els partits que ara consideren que aquestes eleccions no seran de caixa o faixa, partits com ICV, EUiA i alguns altres d’esquerres, també s’articularan en aquest procés.
Som en la fase última d’obertura d’un procés constituent. En la mesura que no va ser possible de fer-ho de cap més manera, hem de fer-ho d’aquesta.»
