29.03.2015 - 01:00
L’11 de març passat, en passar per davant l’estació de Sants de Barcelona, vaig veure una furgoneta de Carcaixent que anunciava la venda de taronges d’aquesta manera: ‘El Xic de les taronges. Te les portem del camp a casa’. L’amo d’aquest negoci (amb una magnífica web en valencià) l’ha enfocat com una nova forma de comercialitzar aquesta fruita, sense intermediaris, i per tant, d’una manera més directa.
En ple barri de Sants de Barcelona, a l’amo del ‘Xic de les taronges’ no li va caldre fer cap traducció del ‘valencià’ al ‘català’ per tal de tindre èxit en la venda de les taronges. Al llaurador de Carcaixent ni tan sols no li va caldre traduir ‘xic’ per ‘noi’ per fer-se entendre. I és que la paraula ‘xic’ no només és utilitzada a la Ribera o a la Vall d’Albaida, sinó també al Tarragonès. O no recordem una de les colles castelleres més famoses a Catalunya, com és la dels Xiquets de Valls?
Els qui des dels anys 1970 (amb el suport del partit que actualment governa el País Valencià) s’han obstinat a negar la unitat de la nostra llengua, amb l’únic l’objectiu d’enfrontar i dividir els valencians, haurien de conèixer (i d’utilitzar) el valencià. D’aquesta manera s’adonarien del ridícul que fan en voler negar una veritat científica admesa per totes les universitats del món. I també, d’aquesta manera, utilitzant el valencià, s’oblidarien de les manies secessionistes amb les quals ataquen la unitat de la nostra llengua. L’amo del ‘Xic de les taronges’ així ho va entendre en utilitzar el valencià a la seua furgoneta, davant l’estació de Sants de Barcelona. Sense manies, ni traduccions inútils, ni fòbies anticatalanistes.
Per què el PP intenta enfrontar i oposar el valencià al català? La raó és més que evident: es tracta de destruir la nostra llengua i de convertir-la en una mena de patois d’anar per casa, com va quedar ben patent en el discurs de la batlessa de València i el seu ‘caloret’. O en les vegades (poques) que el president Fabra utilitza la nostra llengua, sense cap interès per perfeccionar-la i parlar-la correctament. És això, la marginació (i la desaparició) del valencià, el que pretén el partit que governa el País Valencià. I és per això que aquest partit tracta l’AVL amb el menyspreu al qual ens té acostumats. Un menyspreu que cap formació política del món no ha fet mai a una entitat acadèmica. Com ha escrit recentment l’amic Vicent Sanchis en l’article al diari AVUI ‘La fredor dels botxins’: ‘el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l’Ajuntament de València, ha intentat destruir la llengua’. I és que com ha dit Vicent Sanchis, ‘El “valencià” del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur’. I una manera d’enfrontar els valencians, utilitzant les vísceres en compte de la raó.
I no és també això, enfrontar i dividir els valencians, així com arraconar-nos com a Poble, el que es pretén amb les dificultats que posa el govern de Madrid pel que fa al Corredor Mediterrani? Com és possible que les taronges, per arribar a Europa des del País Valencià, hagen de passar per Madrid? I com és possible que el trajecte València-Madrid (amb una distància en quilòmetres més gran) es faça en menys temps que el viatge València-Barcelona? Com és possible que en més de quinze anys, l’Euromed València-Barcelona no haja reduït gens el temps del seu trajecte. Si el 1998 viatjar de València a Barcelona costava tres hores, el 2015 costa 180 minuts.
En un article a La Vanguardia, de 2013, del professor Josep Vicent Boira, titulat ‘200 vagons des de València’, l’autor recordava que ja el 1930, ‘el valencià Luis Lucia Lucia, un dels pocs polítics espanyols condemnat a la pena de mort dues vegades consecutives, una pels republicans, i una altra pels franquistes, va defensar la necessitat d’una línia d’ample internacional al corredor mediterrani’, que Lucia va anomenar ‘València-Port Bou’. I és que Luis Lucia, com recordava en aquest article el professor Josep Vicent Boira, ‘tenia clara la seua aposta: els problemes de l’exportació de fruites valencianes i dels taps a Cervera podien ser evitats portant a València la xarxa d’ample internacional’. En el mateix article el professor Boira recordava també que, quan el març de 1930 es va parlar per primera vegada d’una línia internacional París-Barcelona, va ser ‘l’alcalde de València, el conservador José Mestre, nomenat pel general Miguel Primo de Rivera, qui, amb gran agilitat, va despatxar una comissió a la capital catalana encapçalada pel seu tinent d’alcalde per mostrar les conveniències que aquesta obra tan beneficiosa es prolongue a València’.
Com diu el professor Boira, ‘en aquell temps, 190.000 tones de mercaderies al mes (dos-cents vagons al dia) eixien des de la capital valenciana amb destinació a Europa’. A la vista dels resultats, l’article del professor Josep Vicent Boira acabava amb una pregunta a propòsit de la via d’ample internacional a València: ‘Arribarà, senyora Pastor? Arribarà, senyor Rajoy?’.
L’amo del “Xic de les taronges” i els llauradors valencians (i també els qui fem el trajecte València-Barcelona) apostem pel Corredor Mediterrani. El que ja no sé és si aquesta aposta per l’ample internacional la tenen també el partit que governa la Generalitat del País Valencià i el Govern de Madrid.
