La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

«No hi ha Urgell sense flagell», fa la dita, antiga, potser prèvia a la mateixa aparició de la llengua catalana, potser prèvia als àrabs i als romans, potser amb l’origen en les tribus d’ilergets que colonitzaren la plana i hi establiren poblats circulars i defensats per muralles —sovint amb baixos relleus esculpits als dintells amb efígies de llops, animals totèmics, venerats a voltes com a déus i a voltes com a dimonis—, pobles ajaçats en llocs fondos, al voltant de basses cobertes de joncs i boga que recollien les aigües escasses per proveir els homes i els animals vestits de pells, pobles dels quals queden restes arqueològiques i altres dels quals no n’hi ha, perquè els actuals estan construïts a damunt dels antics: Linyola, Bellcaire, la Fuliola, el Palau, Bell-lloc, Sidamon, Bellpuig, Ivars, Mollerussa, Castellserà, Golmés, Bellvís, Barbens, Puiggròs, el Poal, i un llarguíssim etcètera, un inacabable rosari de colletes de cases de tova —la tova primordial, el fang amb què Déu bastí l’home i amb què l’home, com Déu, bastí cases arrecerades les unes vora les altres, com famílies de garrins que s’amunteguen i s’escalfen els uns als altres. Els mateixos pobles, el mateix traçat de carrers, les mateixes terres llaurades i segades, les mateixes sequeres i les mateixes tempestes d’estiu, sota el cel esbatanat i l’horitzó llunyà —la plana a la primavera com un mar verd de cereal i a l’estiu com un desert recremat de rostolls i terra eixorca. L’Urgell: un país enxubat entre muntanyes —un país que era un forn a l’estiu i on l’aigua entollada segregava núvols de mosquits missatgers de febres endèmiques—, un país gelat a l’hivern, blanc sota les denses boires gebradores, on, per manca de fusta, els excrements dels rucs, les mules i els bous eren recollits com tresors, assecats i guardats gelosament en sitges per cremar-los al temps fred; un país arranat, sense arbres, tret de ceps socarrimats i oliveres de soques centenàries però sempre moribundes; un país de precàries collites de cereal, on els freqüents períodes de tres o quatres anys de sequera ocasionaven la fam, les epidèmies i la mort d’infants; un país on la misèria semblava una cosa gràvida, envoltant, que amarava cada racó de les cases, de la qual cap pagès i cap fadrina no podia escapar, perquè era com si la misèria pugés com un baf fètid des del centre de la terra; un país del qual, segons la llegenda, el mateix Juli Cèsar, amb temps per planificar en obres públiques en el fragor de la batalla d’Ilerda contra els pompeians, pronosticà un futur esplendorós si un canal pogués dur-hi les aigües verdes i blaves del Segre —però ningú no el cregué. «No hi ha Urgell sense flagell», era una dita. Altres es mostraven encara més contundents —en deien, simplement, el clot de l’infern.

***

La Llei de canals de reg del 1870 —que establia una contribució extra de 150 pessetes per hectàrea i molts altres avantatges per a la Companyia— era una bomba de rellotgeria en les relacions entre els constructors del canal d’Urgell i els pagesos. La bomba —lenta, silenciosa, inexorable— començà a detonar-se el 27 de juliol de 1887 quan, després d’un envitricollat laberint jurídic de recursos i contrarecursos, la causa arribà al Tribunal Suprem i l’advocat del Sindicat de Regants, don Francisco Silvela, féu una declaració provocadora: El proceso está amañado. Declaro aquí y hoy que lo perderemos. Els magistrats dictaren sentència —favorable a la Companyia de l’influent Manuel Girona— el 2 de novembre de 1887, però no s’atreviren a publicar-la per por a la reacció de l’opinió pública, els pagesos i els terratinents afectats. La notícia s’estengué de pressa i, quatre dies després, el diari monarquicoliberal lleidatà El País publicava un editorial titulat «Consumatum est» en què, amb estil incendiari, acusava la Companyia d’exercir una mena de neofeudalisme i de condemnar a la ruïna 40.000 propietaris de l’Urgell. I arribaren als periòdics noves dels primers incidents. A Torregrossa es cremaren les portes i les posts dels cups de la Companyia. A Bellvís, els empleats del Canal que anaven a apagar l’incendi d’uns pallers foren rebuts a trets per uns desconeguts. L’anarquia regnà als pobles i als camps durant dues setmanes. El 20 de novembre de 1887, es reuní a Mollerussa una manifestació de més de 15.000 persones en protesta contra la decisió del Suprem i l’actitud de la Companyia. Fou un èxit esclatant, però els mateixos organitzadors —els diputats a Corts per Lleida, el Sindicat de Regants, la premsa local i el president de la Diputació— s’adonaven que la crispació i el desordre es podien girar contra la seva causa, que, de justa i al servei dels dèbils, podia passar a ser percebuda per l’opinió pública com a injusta i imposada per colles de revolucionaris incontrolats. Per això, el diputat Magí Jonquera llegí en veu alta un manifest que contenia aquestes paraules:

—Però aplegueu-vos amb ordre, sense manifestacions tumultuàries i comporteu-vos amb l’enteniment i la sensatesa de què sempre heu donat proves. Urgellencs, tingueu-ho ben present! Si hi hagués homes prou miserables per impulsar-vos a llençar veus subversives o provocar rebomboris, els heu de condemnar com a enemics. Si algú us impulsa a realitzar algun acte de violència contra els representants, empleats o dependents de la Societat del Canal d’Urgell, o contra les seves propietats particulars o de la Companyia, poseu-lo a disposició de l’autoritat o la força pública més immediata. No us hi penseu gens, puix tingueu per segur que es tracta d’un enemic dels vostres interessos, de la vostra anomenada i de la vostra honradesa.

Aquest discurs tingué un enorme impacte. Impacte no solament entre els pagesos i els terratinents —que copsaren de seguit el que s’hi jugaven i decidiren frenar el vandalisme—, sinó en Pere Llop i Frederic Sullà, que havia vingut expressament des de Barcelona per estudiar-ne la situació. Els dos homes van coincidir de ple amb els redactors del manifest: aquells que atemptessin contra la Companyia estarien —en el fons— servint els interessos de la Companyia.

—La conclusió és: si aquests condemnats aixafaterrossos —digué Sullà— s’acolloneixen i no organitzen aldarulls, incendis i tiroteigs, ho farem nosaltres. Què et sembla?

—Que una mentida pot arribar a Igualada —respongué Pere Llop, rient— abans que la veritat hagi ensellat el cavall.

Com que els pinxos de la Companyia eren massa coneguts a la comarca, Frederic Sullà n’envià cinc de Barcelona, que s’establiren discretament en petits hostals de Lleida. Pere Llop els proporcionà armes i cavalls, els donà algunes lliçons sobre els costums locals i les maneres de bellugar-se sense cridar l’atenció. De seguit emprengueren les primeres accions a Golmés i les Borges Blanques —incendis, pallisses i anònims amenaçadors. La premsa lleidatana recollí els incidents en espais reduïts; la de Barcelona i —de retruc— la de Madrid amplificaren els esdeveniments en grans titulars, que eren curosament retallats pels sicaris de Manuel Girona i traslladats dins de carpetes de cuir a ministres, jutges i diputats. Domènec Cardenal s’assabentà dels incidents per la premsa i suposà que Pere Llop n’era l’autor —però callà. Amb els anys havia abandonat l’idealisme estèril i la moralina de via estreta i havia assumit l’exemple de Manuel Girona —esdevingué la mena d’home que sap que, respecte a algunes de les iniciatives que incrementen més els guanys d’una empresa, és millor la ignorància.

Però, malgrat els esforços de Pere Llop i els seus pinxos, les coses no rutllaven per a la Companyia, que a poc a poc perdia la batalla de l’opinió pública. El 26 de maig de 1888, elevà una instància al Consell de Ministres en què renunciava explícitament a la concessió a perpetuïtat del canal d’Urgell i l’acceptava per noranta-nou anys. Les negociacions de sotamà seguiren, però tot apuntava que el Sindicat de Regants acabaria triomfant —de manera inesperada— sobre els poderosos amics de Manuel Girona.

Francesc Puigpelat, Els llops, Barcelona, Proa, 2005, p. 71-72 i 108-110 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any