Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  12.03.2015  12:50

Autor/s: Isabel Donet i Sánchez

Caram, amb sor Lucía!

Men?ame
 

Quan diu que és monja contemplativa de clausura, ningú no ho creuria. La seua presència és un somriure amb hàbit en blanc i negre, però la seua visió davant la religió i la vida recull una àmplia paleta de colors. I, sobretot, de compromís amb les causes que clamen justícia. Com ella sol dir, fa temps que va decidir de fer de l’Evangeli el seu projecte de vida i treballar per la instauració d’un nou ordre social.

Sor Lucía Caram arriba a la Vall d’Albaida, a Agullent i a la Pobla del Duc, dins la programació dels actes del Dia de la Dona. No es mossega la llengua, les seues paraules són un reflex fidel de com viu i com comparteix la fe religiosa treballant pels més necessitats. Ser monja no li impedeix de sentir-se dona, i d’això també li agrada parlar-ne.

Vaig descobrir sor Lucía gràcies a la ràdio. Tinc el costum --no sé si bo o dolent-- d'intentar agafar el son connectada al dial. Fa uns sis o set anys vaig descobrir en l'ona mitjana la singular monja. Situant al calendari el fet en qüestió, va ser  quan s’estava tramitant la reforma de la llei de 1985  que regulava la interrupció voluntària de l’embaràs. No recorde si per la somnolència, però no donava crèdit al que escoltava, sobretot perquè m'havia quedat clar que la veu de dona amb accent argentí que parlava era d'una monja.

La monja va dir alguna cosa així com que l'Església no ha de ficar-se en la decisió d'una dona a l’hora d'avortar; ni tan sols és una decisió de Déu, que per alguna cosa ens ha fet lliures. Com un malson, em van venir al cap noms i cares com les del cardenal arquebisbe Rouco Varela i dels bisbes Juan Antonio Reig Pla i Manuel Ureña. Els tres plegats com un triangle de papiroflèxia amb l'ull que tot ho veu, com la Santíssima Trinitat. Ells tres, com jutges inquisidors davant una dona intrèpida.
 
Des d’aquell dia, sor Lucía va entrar a la meua vida, mentre que els del triangle inquisitiu en segueixen fora; no han fet cap mèrit perquè els done la benvinguda al meu cor i als meus pensaments. En alguna que altra entrevista, sor Lucía ha insistit en el tema de la llibertat i la igualtat de les dones, i en com la bretxa social genera tot el contrari, és a dir, opressió i desigualtat.
 
Les seues apreciacions són dignes de tenir-se en compte, quan fa defensa de la vida i afegeix que l'avortament sempre és un fracàs, i que la dona que arriba a aquesta situació sempre ho experimenta així, com un autèntic fracàs.

A més de les seues opinions que trenquen els cànons de l'Església més rància i conservadora, sor Lucía és coneguda per haver  revolucionat les xarxes socials, i la seua presencia als mitjans sol ser per a denunciar els abusos més flagrants i per a aportar  iniciatives socials que milloren la vida de les persones.

Com ella sol recordar,  contemplar no és només posar els ulls en blanc i mirar al cel, sinó veure què passa en aquesta societat i demanar que tots ens hi impliquem. Tampoc els polítics se salven dels seus particulars sermons i  piulades com 'Montoro dimissió ja', perquè parla clar i ras.


Entre pregàries, piulades, menjadors socials, receptes de cuina, estudis de ràdio i platós de televisió, sor Lucía troba temps per a escoltar els plors de la humanitat i escriure llibres. Recomane llegir-los i subratllar-los. Apunts, als quals va bé de recórrer, sense fronteres entre allò diví i allò humà, com quan diu que:

-Va haver-hi moments de vacil·lació i buit… fins que vaig aprendre a escoltar el meu cor, vaig deixar de creure pels altres i vaig començar a creure en mi. Em negue en redó al fet que circumstàncies adverses dobleguen la meua voluntat per a redreçar el rumb de les coses.


-Entre tots podem fer alguna cosa més que queixar-nos del sistema i dedicar-nos a ser profetes de les calamitats.


-La fe que naix del cor i ens mou a ser més humans, és una forma de ser més divins.


-El diàleg irreligiós és cridar Déu com cadascú sap.

-Hui no se'ns escolta perquè la nostra veu s'ha tornat irrellevant, perquè ens hem dedicat a donar solucions a problemes que ningú no té i a respondre preguntes que ningú no es fa. És l'Església que s'ha allunyat de la realitat de les persones.
 
A Catalunya va arribar procedent de Torrent on hi va viure cinc anys d’estricta clausura. A partir del dia 18, ja pot cantar amb accent de tango la 'Malaguenya de Barxeta'; sense dir cap mentida podrà dir allò que tan bé canta el Botifarra: 'mira si he corregut terres, que he estat en Alfarrasí, en Atzeneta i Albaida, enl Palomar i ací.'