Sebald, l’irradiador

‘Senyor Jan Peter Tripp, diuen que vostè, pintor hiperrealista, gran amic de W. G. Sebald, va ser determinant perquè l’escriptor es decidís a escriure.’ Respon Tripp: ‘Això diuen? Home, no em considero un factor determinant en el fet que l’amic Sebald es posés a escriure literatura, tot i que parlàvem molt i de les converses sempre sorgeixen motivacions. El que et puc explicar és que Sebald va començar a escriure sobre autors austríacs, com Thomas Berhard. Es va convertir en tot un expert en autors austríacs. Llavors jo vivia a Àustria i en parlàvem.’ Jan Peter Tripp va ser un bon amic de W. G. Sebald, l’escriptor alemany de referència que protagonitza l’exposició de primavera del CCCB, ‘Variacions Sebald‘, que s’acaba d’inaugurar. Us l’expliquem.

Jan Peter Tripp, l’amic

Tripp va ser present en la conferència de premsa de presentació de l’exposició, comissariada per l’escriptor Jordi Carrión i l’artista mexicà Pablo Helguera. Tripp ens acosta d’aquesta manera la figura de l’escriptor W. G. Sebald: ‘Érem amics i gairebé al mateix temps que ell marxava a Anglaterra jo marxava a Àustria, primer, i després a Venècia. La primera vegada que ens vam retrobar després de la separació, vam descobrir que havíem llegit els mateixos autors: Nabokov i Claude Simon. Alhora ens vam adonar que la distància ens permetia de mantenir una mirada crítica amb el nostre país d’origen. L’any 1955, quan Alemanya va tornar a bastir un exèrcit després de la Segona Guerra Mundial, s’hi van incorporar molts antics militars nazis. Érem molt crítics amb tot això. Penseu que Sebald era un autor molt polític, i molt crític: el seu pare havia estat oficial nazi i això el va marcar molt. Fins als anys seixanta, amb la revolta estudiantil, no ens va començar a agradar el canvi que prenien les coses a Alemanya.’

Sebald (1944-2001) va ser un escriptor d’origen alemany que es va passar trenta anys vivint a Anglaterra, fent classes de literatura i teoria literària. Amb el temps, d’acadèmic va passar a escriptor. Abans de morir-se d’accident de cotxe, el 2001, havia escrit una mena de tetralogia de la pèrdua. ‘Vertigen’, ‘Els emigrats’, ‘Els anells de Saturn’ i ‘Austerlitz’. Segons Jordi Carrión, molts autors han quedat influïts per Sebald, un autor que clausura el segle XX i inaugura el segle XXI.

Jordi Carrión, el comissari

Això escriu Carrión sobre Sebald: ‘L’obra de Sebald, híbrida d’imatge i text, de literatura de viatge, novel·la i assaig, autobiogràfica però interessada en la història col·lectiva, profundament poètica i de vegades provocativament nostàlgica, explora la major part dels grans temes del segle XX: les migracions, la memòria individual, els discursos històrics, la violència política, el trauma, la figura de l’autor, el viatge, el turisme, la intertextualitat, l’arxiu, el documental, i l’art i la literatura com a instruments ètics de restitució.’

Des d’aquesta perspectiva, l’exposició ‘Variacions Sebald’ proposa un diàleg d’un seguit d’artistes amb l’obra de Sebald, a partir de noves creacions. Són tretze artistes i quatre escriptors. Els artistes: Carlos Amorales, Mariana Castillo Deball, Simon Faithfull, Andrea Geyer, Núria Güell, Susan Hiller, Josiah McElheny, Trevor Paglen, Fernando Sánchez Castillo, Taryn Simon, Jan Peter Tripp, Guido van der Werve i Jeremy Wood. I els escriptors: Julià de Jòdar, Reinaldo Laddaga, Valeria Luiselli i Piedad Bonnett.

Julià de Jòdar i la gestació de ‘Projecte per a Sebald, amb ell i més enllà d’ell’

Julià de Jòdar hi aporta un nou relat, ‘Projecte per a Sebald, amb ell i més enllà d’ell’. Hem volgut saber com l’havia gestat, com s’havia aproximat a Sebald, com li havia interessat de vincular-se a l’autor germànic. Així ho ha explicat a VilaWeb: ‘He fet una ficció sobre la meva aproximació mateixa a Sebald, aportant les referències bibliogràfiques. És una aproximació amb la intenció de crear l’esperit i la forma cap a Sebald. Fins ara havia llegit d’una manera discontínua aquest autor. Per exemple, coneixia la bona traducció que Anna Soler Horta havia fet de “Els emigrats” (Edicions 62), havia llegit “Austerlitz” i “Els anells de Saturn”, i per a aquest relat em vaig rellegir “Campo Santo”, que són narracions i assaigs publicats després de mort, l’assaig “Sobre la història natural de la destrucció” i “Vertigen”.’

‘Jordi Carrión fa un paral·lelisme entre l’obra de Sebald i la meva, especialment amb “Metall impur”. Us puc dir que no pensava en Sebald quan vaig escriure aquesta novel·la, tot i que sí que pot tenir-hi connexions: utilitzo un personatge aliè a la novel·la, extern, que troba un manuscrit i mira d’esbrinar el grau de veracitat, de vincle amb la realitat que té. De passada, aquest intèrpret de la novel·la fotografia els indrets per on passa i al final assisteix directament a la destrucció real del paisatge narrat en el manuscrit, que també fotografia. De manera que el personatge extern ajuda a acabar la novel·la. La història de “Metall impur” no era una apropiació de Sebald, sinó una necessitat interna, la veritat d’allò que va més enllà de la versemblança de la novel·la. I tant arriba a imbricar-se en el si de la novel·la que s’apropia material de la realitat. És un teixit associatiu, fet que també li passa a Sebald.’

‘Sebald és més intel·lectual que escriptor (que també ho és, evidentment), perquè crea un material d’aiguabarreig propi d’un interpretador del món, més que d’un narrador. Abans de posar-se a narrar, ja té una visió del món, com el filòsof, l’historiador de l’art, etc. Jo també sóc historiador i he anat recollint fragments de realitat i n’he fet una interpretació del món. I això fa que no em costi gaire d’entendre Sebald i que les nostres obres recullin l’esperit d’una època.’

La papallona de Vladimir Nabokov

‘I com m’aproximo a Sebald en el relat? A partir d’un nom compartit: A “Els emigrats”, Sebald explica que la primera vegada que va arribar a Manchester es va instal·lar a l’hotel Arosa. Jo situo un escriptor, que anomeno J., en una illa de contrabandistes atlàntica, a la recerca de la inspiració perduda, que s’allotja en un hotel de nom Arosa, també. I així comença la història. I, per exemple, J. fa llargues passejades per l’illa atlàntica, on entre les flors vola una papallona, “Papilio machaon”, una papallona que Vladimir Nabokov havia caçat el 1929 al Pirineu nord-català. I J. recorda un fragment il·luminador de Nabokov, citat per Sebald, i intenta caçar la papallona perquè li podria portar la inspiració. Però ensopega amb una pedra i es trenca una cama. Forçat a fer repòs, a l’hotel, en una vitrina, troba una novel·la que no coneixia, ‘El negrero’, sobre un traficant d’esclaus malagueny, que em permet d’enllaçar amb l’obra de Sebald “Sobre la història natural de la destrucció”, on s’expliquen les maneres que té l’edat contemporània de crear destrucció. També explica que l’obligació d’un escriptor és deixar testimoni de la destrucció, perquè és una mena de reconstrucció de l’emoció que no s’ha de perdre. Sebald denuncia que els escriptors posteriors a la Segona Guerra Mundial no són capaços de traslladar als seus llibres el sofriment patit, que marca el grau de recuperació de la memòria de la immediatesa del sofriment. I això ho recupero amb elements de tipus novel·lesc: Pedro Blanco, el negrer malagueny a qui anomenaven “el Rothschild dels negres”, al final de la vida es va retirar a Sant Gervasi de Cassoles on es va morir el 1854. És el mateix any que, arran d’una vaga contra un altre negrer, executen Josep Barceló (protagonista de la primera obra teatral que va estrenar la gent del Teatre Lliure, “Camí de nit”) i el mateix any que maten Josep Sol i Padrís, un altre negrer, soci de Joan Güell i Ferrer, que havia fet fortuna a Cuba i que s’havia emparentat amb el marquès de Comillas, que era protector de Verdaguer… Això d’anar lligant la història és molt sebaldià.’