Parle de David Mira

  • Reproduïm el text que Ovidi Montllor va escriure com a pròleg del poemari 'On comença la Vall' de David Mira

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Redacció
10.03.2015 - 00:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Molt de tant en tant, el país dóna persones que a més de passejar-se i treballar, i estimar i parlar, jugar i emprenyar-se, patir, riure i plorar i mil coses més, a més de tot això, furten.

Furten hores als rellotges, furten imatges al temps, furten rajos al sol i a la llum, furten racons abandonats, rierols esmorteïts, matolls, carrers i places, furten gestos a la gent, furten paraules als llibres i al poble, furten joia i aflicció, furten matins i capvespres…

I quan la nit és ben negra, buiden les seves butxaques a la taula del menjador de casa, seuen en una cadira, i quan tots dormen i desperta el silenci comencen, com qualsevol arquitecte a dibuixar ‘la gran casa del Poema’, on tot el que han robat té el seu lloc ple d’harmonia universal.

Després, migdormen rememorant una i altra volta l’edifici que acaben de fer. I s’adonen que no havien pensat en tal o qual finestra. I es desvetllen i tornen a la taula. I s’acaben adormint enmig del gran tresor furtat. Són els robadors de la bellesa, els alquimistes dels fets i de les paraules. I normalment, sí!, els pobres de la Història.

Res no els capgira. Ni els guanys, ni les més o menys comoditats, ni què diràs o deixaràs de dir.

Són gent admirable, generosa, d’una peça.

Admirable perquè, qui treballa debades avui dia? – Debades ningun frare pega garrotades, diu l’adagi.
Generós perquè el seu treball és una ofrena continuada als homes. Una ofrena plena d’ètica i bellesa, de somnis(?), d’estima.

I d’una peça perquè ni les garrotades que s’emporten: el menyspreu —‘eixe fa versos…?’—, ‘és un/a somniador…’, ‘fa redolins…’ etc. Com també l’oblit, una forma de les societats per a pair enveges, no els fa moure a llençar-se a la vida per la ‘patilla’ o cara o barra. I ahí els tenim, afortunadament, fent allò tan sublim i precari: la Poesia.

Són David Mira, poeta d’Ontinyent, i des d’Ontinyent, del país, del continent, del món. Vigilant impenitent de la memòria de les coses, les persones, les olors, el gust… Salvaguardant tota la seva vall des de la deseperació en veure com l’asfalt guanya el verd i l’or guanya l’home, i el fort xafa el dèbil en temps on mana allò que és lleu o frívol; light, per entendre’ns. —Eixa és una altra!— Defensant la nostra parla: un tan difícil exercici en temps on tot lo bo és foraster per obra i gràcia dels centralistes, les multinacionals i els destrellatats. (Però què voleu?, diran. La pela és la pela i a la resta que els bomben).

El seu treball ‘On comença la Vall’ no és casual. Són anys de treballar la poesia, després de treballar la subsistència. Anys de treballar en silenci, a casa. Anys d’amor a Ontinyent i els seus homes i dones. Una ofrena, un regal immens a la seva gent i a tothom. Però sobretot el seu primer testimoni. El testimoni d’un home bo, noble i poeta que encoratja el seu fill amb aquests no menys nobles versos:

                    ‘Agafa l’esperança
                     i dus-nos de les mans
                    a recomençar sempre
                    -Arnau, amb tu- la vida,
                    poema inacabable
                    que ens escrius cada dia.’

Barcelona. Desembre de 1989


(Text transcrit de l’original mecanografiat. Font: arxiuovidi.info)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any