07.03.2015 - 08:00
Ara em vénen a la memòria aquells sonets que justament van ser inspirats pel pas del temps. De tant en tant m’agrada evocar-los, encara que em portin com un deix de tristor:
I
L’esclatada de llum més blanca i clara
brosta del no-res com cal, sens temor,
amagant dins l’arqueta, en un racó,
les agulles de l’ombra d’atzavara.
Segons l’animació compten les hores
amb els rellotges de joguina i proa,
recolzats pels adults en coixí tou,
els infants van descobrint per les vores.
Hereus de tot, receptors de cultura,
la niciesa els concedeix llibertat.
La major sort de sempre ha estat
que res del món els ha donat sutura,
a través de l’escola, abans costura,
no s’han privat mai del do de l’amistat.
II
Vespre i capvespre, hostes de la tarda,
de nit, cap al matí, sojorn, migdia,
serena i alba tornen cada dia,
roda del temps, constant, pots fer basarda.
Si sols les hores són el caporal
que no ens permet l’estrena del demà,
l’esdevenidor mai més no serà
barca nova quan fugi el temporal.
Distrets del tot, cap obra és finida,
fa mal el fosc mirall de la certesa
que de dol fent néixer encara la tristesa
d’advertir la infantesa ja eixida.
Lentament diem «adéu» a la vida,
conscients que el buit ens omple de tristesa.
III
Quan anem pel tram de l’instant darrer
amb somnis esborrats de coral·lina,
on es baten les ones, crosta fina,
ressonaran cançons de mariner.
I serà l’hora del silenci a mida
quan tots els mots se’ns desfaran com foc,
i en voler-nos acostumar a la mort
comprendrem a la fi com és la vida.
Mirant l’horitzó filarem camí
dibuixat d’abans amb gruixut pinzell,
no tindrem llapis, goma, ni cartell
que ens pugui esmerar el més petit bocí,
no ens podrem fer enrere ni ben just dir
com canviaríem cada moment vell.
De cara a l’hivern encara es fa més llarg tot; no puc sortir al solar del darrere. La humitat ja hi és present i jo he de tenir la cura continuada que, en altre temps, dispensava als xops…
Quan en sigui l’hora, entre el planter i la sembra, vull tenir-hi violetes i pensaments. Quan la humitat dels xops ens torni a oferir xampinyons, tornaré a somiar que esdevinc padrina… Aleshores ompliré els padellassos més grossos de la «sempreviva».
Carme Pallàs i Soberà, Perfils de dona, Vilobí d’Onyar, Abadia Editors, 2004, p. 50-52 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.