La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara em vénen a la memòria aquells sonets que justament van ser inspirats pel pas del temps. De tant en tant m’agrada evocar-los, encara que em portin com un deix de tristor:

I

L’esclatada de llum més blanca i clara

brosta del no-res com cal, sens temor,

amagant dins l’arqueta, en un racó,

les agulles de l’ombra d’atzavara.

Segons l’animació compten les hores

amb els rellotges de joguina i proa,

recolzats pels adults en coixí tou,

els infants van descobrint per les vores.

Hereus de tot, receptors de cultura,

la niciesa els concedeix llibertat.

La major sort de sempre ha estat

que res del món els ha donat sutura,

a través de l’escola, abans costura,

no s’han privat mai del do de l’amistat.

II

Vespre i capvespre, hostes de la tarda,

de nit, cap al matí, sojorn, migdia,

serena i alba tornen cada dia,

roda del temps, constant, pots fer basarda.

Si sols les hores són el caporal

que no ens permet l’estrena del demà,

l’esdevenidor mai més no serà

barca nova quan fugi el temporal.

Distrets del tot, cap obra és finida,

fa mal el fosc mirall de la certesa

que de dol fent néixer encara la tristesa

d’advertir la infantesa ja eixida.

Lentament diem «adéu» a la vida,

conscients que el buit ens omple de tristesa.

III

Quan anem pel tram de l’instant darrer

amb somnis esborrats de coral·lina,

on es baten les ones, crosta fina,

ressonaran cançons de mariner.

I serà l’hora del silenci a mida

quan tots els mots se’ns desfaran com foc,

i en voler-nos acostumar a la mort

comprendrem a la fi com és la vida.

Mirant l’horitzó filarem camí

dibuixat d’abans amb gruixut pinzell,

no tindrem llapis, goma, ni cartell

que ens pugui esmerar el més petit bocí,

no ens podrem fer enrere ni ben just dir

com canviaríem cada moment vell.

De cara a l’hivern encara es fa més llarg tot; no puc sortir al solar del darrere. La humitat ja hi és present i jo he de tenir la cura continuada que, en altre temps, dispensava als xops…

Quan en sigui l’hora, entre el planter i la sembra, vull tenir-hi violetes i pensaments. Quan la humitat dels xops ens torni a oferir xampinyons, tornaré a somiar que esdevinc padrina… Aleshores ompliré els padellassos més grossos de la «sempreviva».

Carme Pallàs i Soberà, Perfils de dona, Vilobí d’Onyar, Abadia Editors, 2004, p. 50-52 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any