Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  08.03.2015  00:58

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

L'Abat Cassià: paràbola de Déu

Men?ame
 

Dijous vinent, dia 12, farà set anys de la mort de l’Abat Cassià M. Just, qui va ser al llarg de la seua vida un reflex de la bondat i de la misericòrdia de Déu. Un home amb un cor bo. Un monjo acollidor i ple de tendresa. Una paràbola que ens anunciava un Déu amic de l’home.

Nascut a Barcelona el 1926, ingressà a Montserrat, primer com a escolà, el 1939, i després com a monjo, el 1942. L’any 1955, a més d’estudiar música a París, va conèixer les pastorals del cardenal Suhard, així com els escrits de Teilhard de Chardin i de Congar, que tant positivament van influir en ell. El 1964 va ser nomenat prior i el 1966, va ser escollit Abat de Montserrat.

El P. Abat Cassià sempre parlava d’aquell aire fresc que va ser el Concili, i que a Montserrat va ser viscut amb una esperança joiosa: 'S’ha millorat molt des del Vaticà II, però no hem aplicat com seria de desitjar les grans orientacions de Joan XXIII i de Pau VI, com és la corresponsabilitat dels laics i especialment de les dones, el sentit de servei de la jerarquia, l’opció preferencial pels pobres, la reforma de la Cúria romana.'
 
Amb veu lliure i profètica, el P. Cassià desitjava una 'Església plural que no té resposta per a tot, però que busca amb confiança, oberta al diàleg amb tothom qui no es tanca al bé, a la veritat, a l’amor'. Per això el P. Cassià recordava amb afecte i amb enyor els cardenals Tarancon i Jubany, així com el bisbe Pont i Gol i el nunci Dadaglio, que van fer possible la renovació de la nostra Església amb el Vaticà II. L’Abat Cassià, que em va acollir al monestir, i amb el qual vaig fer la meua professió l’any 1986, era un home del nostre temps, que somiava una Església més senzilla i amb un rostre més amable, allunyada de la crispació i de les condemnes.

El P. Cassià era una persona amable i propera, que patia per la situació de l’Església dels últims anys de la seua vida: 'Em preocupa la imatge de por i de negativitat que dóna sovint el Magisteri de l’Església' afirmava en una entrevista. I continuava: 'Hi ha una falta de coratge per sintonitzar amb la nostra gent.'

Durant el seu servei abacial, Montserrat es convertí en un lloc de llibertat on tothom, fóra qui fóra era ben acollit. Després de la tancada dels tres-cents intel·lectuals al monestir,  pel Procés de Burgos, el desembre de 1970, l’Abat Cassià va haver d’anar a Roma, on havia estat acusat de rebre comunistes a Montserrat. Pau VI lluny de condemnar-lo, l’encoratjà: 'Ricevete tutti. Rebeu tothom, em digué el papa.'
 
Defensor del País, va viure ben arrelat a la terra, i Montserrat va saber mantindre encesa la flama de la llengua durant la dictadura. El P. Cassià deia: 'Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions.'

Els seus últims mesos de vida, com que jo era l’infermer de la comunitat, vaig tindre la sort d’haver acompanyat el P. Cassià en la seua malaltia. Van ser molts els viatges a l’Hospital de Manresa, i moltes les hores que vam passar junts, compartint la conversa, el silenci i l’esperança. Quan li van diagnosticar el càncer, els doctors Montse Domènech, Andreu Garcia i Hèctor López (tres metges excel·lents) van quedar gratament impressionats per la serenor amb que va reaccionar. Una serenor que li venia de la pau del cor i de la confiança total i absoluta en Déu. Al llarg de la seua malaltia ens va acompanyar en les visites a l’Hospital el llibre, 'Jesús', de Joseba Andoni Pagola, un autor que el P. Cassià estimava particularment. Quan més d’una vegada havíem d’anar de pressa a urgències, sempre em deia: 'Josep Miquel, no et deixes el llibre de Pagola'. I en les hores d’espera em demanava que li'n llegira algun capítol. Li dolia com alguns bisbes havien tractat Pagola: 'Ja veus Josep Miquel, dir que Pagola és arrià!!', em deia. Recorde d’una manera especial el seu rostre ple de pau, quan li vaig llegir: 'Els malalts experimenten en la seua carn la força guaridora d’un Déu amic de la vida'. I amb bon humor em deia: 'Si amb les bestieses que ha fet l’Església encara continua existint, vol dir que és l’Esperit de Jesús qui la guia'. El mateix Pagola li havia dedicat el seu llibre amb aquestes paraules plenes d’afecte: 'A Cassià M. Just, con un abrazo grande. Que encuentres siempre en Jesús, luz, gozo interior y paz'.

 El P. Cassià desitjava una Església més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat. Tenia detalls amb tothom, i mai no li vaig sentir una queixa. Ni tan sols quan havíem d’esperar llargues hores a Manresa. A una religiosa que li estava fent un jersei de llana li digué: 'Aquest jersei, després que jo me’n vaja, ha de ser per a Josep Miquel'.
 
El P. Abat Cassià, amb discreció i senzillesa, ens mostrava el rostre més amable i més evangèlic de l’Església. Amb el papa Joan XXIII, el bisbe Óscar Romero i Pere Casaldàliga, el P. Cassià era una persona oberta i d’esperit integrador, acollidora i amable, que va ajudar a retrobar el sentit de la vida a tantes i tantes persones a les quals acollia amb afecte, i a qui amb un acompanyament espiritual feia descobrir el gran amor que Déu tenia per elles. Van ser moltes les persones anònimes que, amb llàgrimes als ulls, van passar per la capella ardent del P. Cassià, per agrair-li el do que havia estat en les seues vides.

Com no podia ser d’una altra manera en un home d’un cor bo, recordava els amics valencians de Saó, revista en la qual va col·laborar un temps. I els amics de València, d’Albalat de la Ribera, de Cortitxelles, de Xàbia... Unes setmanes abans de morir, encara va enviar un article sobre el cardenal Tarancon, que li havia demanat Jordi Bort, director de la revista Buris-ana, per a una miscel·lània d’homenatge al cardenal de Borriana.

El P. Abat Cassià va presentar la renúncia d’una manera lliure i voluntària, l’any 1989. Home guiat per l’Esperit, el P. Cassià va ser una persona amb una gran senzillesa, llibertat i valentia. La seua vida va ser un do de Déu, i ell que somiava amb una 'Església de braços oberts, que no refusa ni condemna, sinó que acull i troba un lloc per a cadascun dels seus fills i filles', es deu haver alegrat amb l’elecció del papa Francesc.

El P. Cassià va ser un home de País, arriscat i valent, amb un esperit crític i alhora profundament evangèlic. 'No estem fets per al repòs, sinó per a la llibertat difícil que ens ensenya el camí', escrivia el poeta. Amb la seua vida, el P. Cassià ens va ensenyar a viure com a homes lliures, a exemple de Jesús de Natzaret. De segur que amb el seu esguard de pau i de bonesa,  vetlarà per tots nosaltres, per la nostra Església i pel nostre Poble.