Xavier Bosch: ‘Encara som a temps de posar a l’hora la brúixola de la nostra vida’

Xavier Bosch, de quaranta-set anys, té molta vida professional a l’esquena: va ser creador de l’espai radiofònic d’humor ‘Alguna pregunta més’, de Catalunya Ràdio, i ‘El gran dictat’ de TV3, director del programa estrella del matí a la ràdio, ‘El món a RAC1’, director del diari Avui, director del programa de debat ‘Àgora’, de TV3… Va ser un dels impulsors del diari Ara, del qual és accionista. Però avui fa vida d’escriptor: es lleva, porta la filla a l’escola, una hora de piscina i a escriure, escriure i escriure. Publica quatre articles d’opinió sobre futbol al diari Ara i la contraportada del dijous, sobre temes diversos, però la resta de temps la dedica a la literatura. Acaba de publicar ‘Algú com tu‘ (Planeta), premi Ramon Llull 2015. 

Després de la trilogia de les novel·les protagonitzades pel periodista d’investigació Dani Santana, a ‘Algú com tu’ Xavier Bosch fa un canvi de registre notable, i fa trontollar idees preconcebudes i tòpics, perquè s’endinsa en una història d’amor.

Seiem en una taula de la terrassa del bar Horiginal, davant el Macba, en homenatge al poeta Francesc Garriga, mort recentment, que li va fer de mestre, d’amic i gairebé de pare. En aquesta novel·la Francesc Garriga hi és present, perquè Bosch el converteix en ‘alter ego’ del protagonista masculí.

—A què és degut aquest canvi de registre?
—Aquest canvi prové de la necessitat i de les ganes. Necessitat de demostrar-me i demostrar als altres, també, que no sóc autor d’un sol personatge. Necessitat de sorprendre el lector, necessitat que no m’encasellin i, finalment, ho faig per ganes, perquè s’ha d’escriure quan tens coses a dir. I en aquests moments d’incerteses que vivim, vull reivindicar l’amor com la gran il·lusió que fa de palanca al món.

—No tan sols escriviu una història d’amor, sinó que us poseu en la pell de dos personatges femenins.
—He fet aquest exercici amb una mica de trampa. M’explico: la Gina perd la mare quan té nou anys. De l’un dia per l’altre se li mor d’un atac de cor. La trampa és que a mi la mare se’m va morir quan en tenia divuit. Tot i que més tard, a trenta-vuit anys, tant la Gina com jo sentim el mateix: ens queden pocs records i dispersos de la mare i tenim la necessitat d’omplir els buits, tenim la necessitat de conèixer-la, com si ens calgués saber com era, com vivia, com pensava, per poder-nos entendre a nosaltres mateixos. També m’he posat en la pell de la Paulina, la mare de la Gina, una dona de Barcelona que duu una vida tranquil·la. Però durant cinc dies, en una ciutat on no la coneix ningú, decideix de ser ella mateixa. Ha marxat a París per al casament de la seva cosina i coneix en Jean-Pierre, un galerista d’art, un esperit lliure, amb el qual viurà una història d’amor que els marcarà per sempre.

—Creieu que serà una novel·la que agradarà, sobretot, a un públic femení?
—És possible. De fet, em consta que dels cinc membres del jurat, la Gemma Lienas, l’única dona, va ser la que va defensar la meva novel·la amb més entusiasme. I de la gent que l’ha llegida del meu entorn, les lectores són les que s’han emocionat més. Després hi ha la coberta del llibre, que també és més femenina…

—La música és un element important en la novel·la, però va més enllà de fer-hi el paper de banda sonora: parleu d’una cançó de ‘La bella molinera’ de Schubert, que explica que l’amor se’n va cap al dolor. Aquest és un dels pinyols de la novel·la.
—Sí, perquè l’amor i la pena o el dolor són vasos comunicants, no hi ha l’un sense l’altre.

—En aquesta novel·la hi ha molt de vós, també?
—Estava tip que em preguntessin si jo era el periodista Dani Santana. En canvi, en Jean-Pierre i la Gina tenen molt més de mi, però això no m’ho preguntarà ningú. En Jean-Pierre se m’assembla per aquesta mena d’esperit lliure que és, col·leccionista d’art, apassionat per la música clàssica, per Schubert… I m’assemblo a la Gina en aquesta recerca de la mare. Certament, situo la novel·la a París perquè és una ciutat que conec bé, perquè era la ciutat preferida dels meus pares (els dedico la novel·la tot i que ja no hi són per a llegir-la).

—En aquesta ruta que feu per París amb els protagonistes mostreu el vostre París?
—No, el meu barri és més el de l’Opéra, tot i que la rue de Seine, el carrer de les galeries, m’ha fascinat sempre. Conec bé la ciutat, m’hi sento còmode i en el llibre mostro un París que no és ni turístic ni monumental. Per entendre’ns, la torre Eiffel hi surt una vegada i de teló de fons i en Jean-Pierre no porta la Paulina a Notre-Dame sinó a la llibreria Shakespeare and Company.

—És una novel·la on hi ha moltes llibreries i llibres.
—Ja ho diu en Jean-Pierre, que una llibreria és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l’autèntic museu del pensament. El llibre comença a la biblioteca d’una escola, fet que ja dóna una pista important de la importància dels llibres.

—Aquest col·legi és el Sant Gregori, que no anomeneu (un col·legi amb nom de sant, deixeu escrit). Vau estudiar el batxillerat al Sant Gregori i fou allí on vau conèixer el poeta Francesc Garriga, que des de llavors va ser una figura important per a vós.
—Sí, era l’any 1981 i ell era director de batxillerat. Feia història de l’art, literatura castellana, llatí… La passió pel Barça ens va unir. Tot i que la relació ja venia d’abans, perquè el meu pare i ell havien estudiat junts als escolapis de Sabadell.

—Hi és Francesc Garriga en aquesta novel·la?
—Des del primer moment que vaig imaginar en Jean-Pierre el veia a ell: solter, fumador de pipa, un home que estimava l’art, que estimava Schubert, d’una gran cultura, bon conversador, irònic i que al final estava sol amb el seu bastó…

—La vostra amistat va ser sòlida i fins al final.
—Sí, l’anava a veure cada dia. Els últims llibres que em va demanar van ser els llibres de poemes d’en Margarit i de Màrius Sampere. Llegia el diari i llegia poesia. Es va llegir el primer capítol de la meva novel·la, però estava molt fatigat i no la va continuar.

—En Francesc Garriga, que sempre era molt escrupolós a evitar el sentimentalisme i allò que fos sobrer, què us deia de la vostra decisió d’escriure una història d’amor?
—Ell confiava en mi, però tenia la precaució que una història d’amor no quedés cursi. I em deia que per evitar-ho fos molt jo mateix, que anés a totes.

—Caure en el sentimentalisme us ha preocupat?
—Sí, fins al punt que he canviat la manera de treballar. Fins ara, quan escrivia una novel·la, després d’acabar cada capítol el passava a la meva dona que se’l llegia i me’l comentava. En aquest cas, per por que em tragués la idea del cap, no li vaig ensenyar la novel·la fins que no la vaig tenir acabada. Aleshores se la va llegir en un cap de setmana i va tenir una reacció molt millor que no m’esperava. No m’ha quedat una novel·la ensucrada. No és una novel·la rosa. És una història que també té un misteri. Els sentiments hi són a raig, però no és una novel·la sentimental. És una novel·la sobre la il·lusió i anima a aprofitar el temps. Penso que en Jordi Tardà i la Rosa Novell han marxat a seixanta anys. I, com deia Eleanor Roosevelt, ahir és història, demà és un misteri, avui és un regal. Encara som a temps de posar a l’hora la brúixola de la nostra vida. Jo m’arrisco i convido a arriscar-se.