Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  01.03.2015  00:58

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

Fe i raó

Men?ame
 

El mes de gener passat, amb motiu de la festa de Sant Tomàs d’Aquino, el cardenal Antonio Cañizares presidí un acte acadèmic al campus de Santa Úrsula de la Universitat Catòlica de València, en el qual pronuncià un discurs on defensà la Fe i la raó com els dos rails pels quals 'pot i ha de caminar' aquesta Universitat. En aquest acte, el cardenal Cañizares recordà l’encíclica del papa Joan Pau II Fides et ratio per donar a entendre la necessitat i la complementarietat de la fe i de la raó, en un diàleg necessari per tal d’ajudar-se mútuament.
 
És cert que la Fe i la raó no només no estan en contradicció, sinó que poden complementar-se. Per això trobe sorprenent que la fe, o si més no els bisbes i els capellans del País Valencià, estiguen en contra de la raó. I ho dic pel tema de la llengua a l’Església. Llevat del bisbat de Tortosa (una part del qual està en territori valencià) que té una certa normalitat pel que fa a la llengua dels valencians, els bisbats d’Oriola- Alacant, Sogorb-Castelló i València, menystenen i marginen la llengua de Sant Vicent Ferrer des de fa segles. Si abans del Concili Vaticà II la llengua litúrgica de l’Església era el llatí, en acabar el Concili vam passar del llatí al castellà. I no només a Utiel, Villena, Altura o Requena, sinó també a Ontinyent, Alcoi, Borriana, l’Alcúdia, Xàbia, Vila-real o Xàtiva.

Recorde que en acabar el Concili, com que la gent estava acostumada a dir en llatí les respostes de la missa, per tal que les aprenguérem en castellà es van fer uns fulletons perquè els cristians participaren de la missa. L’error va ser passar del llatí al castellà i no al valencià, com hauria estat normal.

Des de fa segles que la jerarquia catòlica del País Valencià ha arraconat la nostra llengua. De tal manera que la missa i els sagraments són sempre en castellà. Fins i tot, alguna vegada ha estat un miracle trobar un capellà que presidira, amb normalitat, una celebració litúrgica en valencià. I això que la majoria dels capellans són valencianoparlants! Però a l’hora de revestir-se i eixir al presbiteri, els preveres deixen la nostra llengua a la sagristia, i fan que els cristians que parlem valencià hàgem de deixar la nostra llengua a la porta del temple.

Durant molt de temps (i ja ho va denunciar el bon bisbe Rafael Sanus) la traducció del textos litúrgics han estat 'congelats' en algun calaix del palau arquebisbal de València, pel fet que, segons els bisbes valencians, no hi havia consens en la societat valenciana pel que feia a la llengua. Però jo em pregunte: per a una qüestió científica cal un consens? Cal un consens per acceptar la llei de la gravetat? Cal un consens per acceptar la unitat de la nostra llengua? O més aviat cal reconèixer la veritat? No recordem aquelles paraules de Jesús: 'la veritat vos farà lliures'?

En èpoques passades, l’Església ha fet el ridícul per anar contra la raó i per no acceptar els criteris científics. Per negar l’evidència, en una paraula. I això que era una qüestió absurda en segles passats, encara ho és més en ple segle XXI.
      
En últim terme, com ha dit el físic David Jou, 'un dels aspectes dels debats entre “raó i fe” al llarg de la història, ha estat una dimensió defensiva contra els poders absoluts'. Per això el professor Jou defèn que en últim terme, 'el debat entre “fe i raó” no tenia tant com a nom profund “raó”, sinó més aviat “llibertat”.' D’ací que l’Església Valenciana, rebutjant acollir (estimar i promoure) al seu si la nostra llengua, està contraposant la fe a la raó i també a la llibertat! Com en el cas de Galileu i de tants altres científics que l’Església al llarg de la història ha condemnat. La diferència és que ara som al segle XXI.