26.02.2015 - 06:00
Quatre autors dels Països Catalans presenta Bromera aquest Sant Jordi: ‘L’amant de Picasso‘ d’Isabel-Clara Simó, ‘La vostra Anita‘ de Lluís-Anton Baulenas, ‘La música dels camaleons‘ de Jordi Cervera i ‘El retorn de l’hongarès‘ d’Anna Moner. Gonçal López Pampló, director editorial de Bromera, ha destacat la qualitat de les obres i ha fet un joc d’aparellaments amb aquests quatre autors i sengles novel·les: dos autors valencians i dos del Principat; dues novel·les negres i dues de caràcter històric; dues novel·les amb protagonistes femenins; dues novel·les llargues i dues de curtes… Les expliquem.
La Paquita que és l’Anita
Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) presenta ‘La vostra Anita’, que és una novel·la curta amb una història interna ben curiosa. Segons l’autor, pel fet de ser curta ha tardat quinze anys a aparèixer en paper: ‘Costa de trobar editors que confiïn en la novel·la curta.’ I també és ben cert que aquesta obra va aparèixer per primera vegada en versió cinematogràfica, gràcies a Ventura Pons, amb guió de Baulenas i Pons, amb Rosa Maria Sardà de protagonista i José Coronado de ‘soci’. El film, ‘Anita no perd el tren’, es va estrenar l’any 2001 i l’obra original, escrita un any abans, va restar inèdita. La novel·la que s’acaba de publicar és una versió reescrita molt fidel al film, que alhora ja va ser molt fidel a la novel·la original. Però la pel·lícula ha pesat en el pensament de Baulenas fins al punt que el personatge protagonista, que en l’origen es deia Paquita, ha adoptat el nom de la protagonista del film, Anita.
Baulenas va explicar a la presentació a Barcelona, a la llibreria La Impossible, que l’obra gira entorn de dos eixos: ‘El primer és la protagonista, una taquillera de cinema de cinquanta anys. La dona entra en crisi per raons d’edat (moltes dones consideren que als cinquanta es converteixen en invisibles) i perquè el cinema centenari on durant trenta anys ha fet de taquillera és enderrocat i al solar hi construeixen un multicinema. A més, en el nou negoci no compten amb ella i la pre-jubilen. L’altre eix és un clar homenatge al cinema, amb moltes referències, i a la idea del cinema com a escola de vida i com a escapament vital.’
Continua Baulenas: ‘Anita viu una intensa història d’amor, perquè jo no crec pas que als cinquanta anys les dones siguin invisibles, i ara encara menys que fa quinze anys. L’Anita viu l’enamorament com un fet que no tenia previst, però que li ha tocat i que s’aboca a viure’l.’
Una defensa de Fernande Olivier
La nova novel·la d’Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), ‘L’amant de Picasso’, és una biografia novel·lada de Fernande Olivier, la primera parella de Picasso els primers anys del segle XX, al París de les avantguardes, mític, en una ciutat que esdevé capital artística del món. Comenta Simó: ‘D’entrada el personatge no m’agradava, perquè va quedar atrapada sempre per Picasso: “El meu Picasso”, sempre deia. Fins que vaig penetrar en la seva pell i aleshores vaig aconseguir situar-la i entendre per què s’apegava tant a Picasso: per mi, Fernande és la primera persona que entén l’obra del geni. Això passa quan tots dos viatgen a Horta de Sant Joan i ell pinta un primer cubisme, i és ella que l’entén.’
‘Fernande era una model cultivada, amb una infantesa i una vida tortuosa. És la figura central, amb els braços alçats, de “Les senyoretes d’Avinyó”. Les joves d’aquell París eren xicotes que no tenien convencions, absolutament desinhibides. I hem d’adonar-nos que ella va esperar Picasso durant tota la vida i ell no la va tornar a anar a veure, però també és significatiu que ella no l’anés a buscar mai. Tenia amor propi.’
Trencar una llança en favor dels mossos
Jordi Cervera (Reus, 1959) situa la nova novel·la negra ‘La música dels camaleons’ en el si del Grup d’Elit d’Intervenció (GEI) dels Mossos d’Esquadra, del qual forma part el protagonista, el millor franctirador dels GEI. L’autor explica que hi ha una certa reivindicació d’aquest cos policíac, que darrerament considera que és bandejat arreu.
El títol remet a dos elements: ‘Certament és un clar homenatge a Truman Capote, però més enllà d’això hi trobem la música: cada capítol ve marcat per una cançó que forma part de la banda sonora de la meva vida, però que a efectes de la història no és arbitrària; cadascuna té unes raons argumentals. Per una altra banda, la idea del camaleó també m’anava molt bé per a ressaltar un tipus de personatge que, com aquest animal, treballa molt bé el fet d’amagar-se.’ Cervera només va explicar que la història s’estructurava en forma de trencaclosques i que hi havia tres trames paral·leles que s’acabaven lligant.
De qüestions monstruosament delicades
La novel·la d’Anna Moner (Vila-real, 1967), premi de narrativa Alfons el Magnànim, se situa en dos plans temporals. D’entrada col·loca el lector l’any 1897 a París, on uns assassinats en sèrie forcen la col·laboració entre l’inspector en cap de policia de París i un prestigiós forense, fet que portarà a la creació de la primera brigada d’investigació criminal de la història. Per una altra banda, hi ha una història contemporània, protagonitzada per una antropòloga vinculada a l’Institut Mèdico-legal de París, institució on arriba un taüt d’unes dimensions extraordinàries, que resulta tenir relació amb els assassinats del 1897.
Moner deixa anar coses com les que segueixen: ‘M’agrada molt matar literàriament i escodrinyar en la part més fosca de la naturalesa humana. Sense mort no hi ha vida. Tractar d’aquestes qüestions, per crues que siguin, t’aporta eines per a defensar-te dels depredadors i et fa més forta com a lectora. M’atrauen les qüestions monstruosament delicades.’
Entre les influències, hi trobem la de Joan Perucho, a qui Anna Moner fa un homenatge dibuixant l’inspector protagonista com un enamorat de la novel·la ‘Les històries naturals’ de Perucho. Però també hi ha un homenatge i una referència explícita a Oscar Wilde i al seu ‘De profundis’, perquè el 1897 és l’any en què Wilde surt de la presó, on va escriure aquesta epístola quan fou empresonat per homosexual. I encara hi ha més referències: ‘L’assassinat entès com una de les belles arts’ de Thomas De Quincey i ‘L’assassí moderat’ de Chesterton.
