Per què l’independentisme català incomoda Andorra?

  • El procés ha esdevingut tabú en la política andorrana · En aquest reportatge n'analitzem el perquè

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
23.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘El problema català és un problema que solucionarà Espanya. No tinc cap obligació d’entrar en temes que no són de la meva incumbència. No és neutralitat, és racionalitat.’ Ho va dir a començament de gener el cap de govern d’Andorra, Antoni Martí, cap de llista de Demòcrates per Andorra a les eleccions de diumenge. El recel de Martí envers el procés català és compartit per la majoria de la classe política andorrana, que hi passa de puntetes; el camí cap a la independència de Catalunya incomoda les institucions andorranes. Per què? L’estat espanyol pot pressionar? Com? Hi ha més motius que expliquin aquesta fredor?

Andorra és un estat petit encaixat en una vall pirinenca entre dos grans estats: Espanya i França. L’equilibri històric que ha mantingut en les relacions entre l’un i l’altre s’ha trencat aquests últims anys. Andorra ha acabat prioritzant les relacions amb l’estat espanyol, que ha acabat exercint un paper de tutor del petit estat andorrà: a Espanya li ha permès de presentar-se com a ‘domador’ d’un estat que històricament havia estat rebel i incòmode per a les institucions europees, per la condició de paradís fiscal; a Andorra, estrènyer aquests vincles li ha servit per a anar fent passos d’acostament a la Unió Europea.

El temps que ha pujat més l’independentisme al Principat, entre el setembre del 2012 i el començament d’aquest 2015, ha coincidit amb la negociació entre el govern d’Andorra i el govern d’Espanya d’un conveni de ‘no doble imposició’. La no doble imposició, que abans ja havia signat amb l’estat francès, és importantíssima per a Andorra, perquè permet a les empreses andorranes d’exportar a l’estat espanyol sense el llast de la retenció del 25%, en benefici de la hisenda espanyola i tributant només al fisc andorrà un IRPF d’un tipus màxim del 10%. Això, a més, tal com recordava el periodista Àlvar Valls en un article recent a VilaWeb, obre la porta a la instal·lació de societats ‘off-shore’, que es poden domiciliar al país atretes per aquest tipus limitat de l’impost de societats, que contrasta amb el 30% d’Espanya.

Doncs bé, durant aquests dos anys llargs des de la gran manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 a Barcelona, en la negociació amb Madrid les institucions andorranes han optat pel silenci sobre l’independentisme. I el distanciament.

Tabú a la premsa

L’única vegada que hi ha hagut una declaració pública en favor del dret de decidir dels catalans per part de membres del govern d’Andorra va derivar en un episodi esperpèntic. Fou el 29 de novembre del 2013, quan el ministre portaveu, Jordi Cinca, va defensar en una entrevista a Catalunya Ràdio el dret d’autodeterminació de Catalunya. L’entrevista es va fer a Andorra la Vella, amb una munió de periodistes de mitjans andorrans. Les declaracions es van reproduir en notícies d’uns quants mitjans a internet, i pocs dies després aquella referència al dret de decidir havia desaparegut de les notícies.

El cas Pujol i les reunions secretes

El procés català ha estat una línia vermella que els polítics andorrans no han volgut traspassar. I l’esclat del cas Pujol l’estiu de l’any passat va traçar amb un vermell més intens aquesta línia. El periodista Josep Maria Casas recordava en aquesta crònica al Catalunya Plural del 7 de gener la intensificació de relacions entre Martí i Rajoy: ‘Des que va esclatar el cas Pujol el juliol passat, Rajoy i Martí s’han trobat tres vegades. La primera va ser en secret, a principis d’agost, a Casa de Alicia, la residència de vacances que Rajoy va llogar a Besoñano, un poblet de Pontevedra amb vistes a la ria d’Arousa. Allà es van reunir durant sis hores, sense que cap dels periodistes i fotògrafs que feien guàrdia a l’altra banda del mur de la casa ho sabés perquè, senzillament, no van reconèixer aquell home prim, alt, amb ulleres, vestit de manera discreta i sense corbata: era el cap de govern d’Andorra. El 2 de setembre passat, es van tornar a reunir, aquesta vegada al palau de la Moncloa […] A principis de desembre van tornar a coincidir a la cimera iberoamericana de Veracruz (Mèxic), durant la qual van tenir una llarga trobada en privat i es van deixar fotografiar un al costat de l’altre en el retrat oficial de mandataris, just al darrere del rei Felip VI.’

Fer l’andorrà

L’alè de l’estat espanyol és un motiu suficient per a marcar una distància tan gran amb el procés polític que viu Catalunya? El periodista Francesc Robert, ex-director de la ràdio i televisió pública andorrana, hi reflexiona: ‘L’estat espanyol, amb què pot pressionar l’estat andorrà? Amb el turisme, difícilment, perquè el turista va on li dóna la gana. En el comerç poden pressionar a la duana i fer més controls… però de manera limitada. En l’àmbit financer és més complicat: Espanya pressionarà perquè desaparegui el secret bancari i hi hagi intercanvi d’informació. Però aquesta pressió, independentment de la posició a favor del procés o en contra, Espanya ja l’ha anada fent.’ Francesc Robert no considera que la pressió efectiva que pugui fer Espanya sigui una raó de pes. Per això parla d’un altre factor, més psicològic: la por.

‘Hi ha una por de lloc petit, tancat, pirinenc. És una qüestió de psicologia de muntanya’, diu Robert. D’això, Àlvar Valls, en diu ‘fer l’andorrà’. Ho explica així: ‘Sempre hi ha hagut una prevenció, un temor de no disgustar el poder espanyol. Hi ha aquest rebuig envers Catalunya, vista com una regió d’Espanya, i Espanya com allò important. És important parlar amb Madrid, i no amb Barcelona. De vegades des de Catalunya es veu Andorra com un país germà, però això políticament no és així.’

El ‘Manual Digest’, del 1748, conegut popularment com ‘la Bíblia andorrana’, deixa clar que la relació lingüística i cultural, nacional, d’Andorra és amb Catalunya. I, tal com diu Valls, la majoria d’andorrans ‘practiquen la seva catalanitat amb naturalitat’. Però a casa seva. En l’àmbit polític, prevenció, anar fent i veure-les venir.

Què passarà si hi ha una DUI?

Aquesta prudència i fredor amb el procés català es mantindria en cas de declaració d’independència de Catalunya? L’estat andorrà reconeixeria de seguida l’estat català? Tant Àlvar Valls com Francesc Robert estan convençuts que no hi haurà un reconeixement immediat ni entusiàstic. ‘Andorra no seria el primer estat a reconèixer Catalunya, faria l’orni fins al final’, diu Robert. I Valls comenta: ‘Andorra farà allò que convingui més als seus interessos. Que canviï el seu veí com a estat és un fet importantíssim, fonamental. Si fos polític andorrà, en un cas així valoraria quines possibilitats d’èxit tindria Catalunya. I si hi veiés possibilitats d’èxit seria el primer de reconèixer l’estat. Si no, faria l’andorrà, deixaria passar, sense comprometre’s. És allò de no facis avui el que puguis fer demà.’

Valls insisteix a dir que el canvi de veïnatge seria molt important. I que Andorra tindria molt en compte també què faria França. Podria arribar a portar la contrària a Espanya? Andorra no ho acostuma a fer en les votacions en institucions internacionals com l’ONU. Però hi ha un precedent. En una votació sobre la guerra de l’Irac del 2003 França i Espanya mantenien posicions divergents, l’una contra la intervenció militar i l’altra a favor. Andorra sempre havia mantingut la política de fer com aquests dos estats. I en aquest cas va votar d’acord amb França, al·legant que el Vaticà també desaprovava aquella guerra. Fos amb l’argument que fos, aquella vegada el vot va ser diferent.

 

Informació relacionada:

Andorra afronta unes eleccions amb molts interrogants i l’esquerra dividida

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any