Biel Mesquida: ‘Gaudí és inacabable, com la Seu de Mallorca’

  • L'escriptor i poeta publica 'L'ull Gaudí', una mirada de creador a creador, sobre la intervenció que l'arquitecte va fer a la Seu a principi del segle XX

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
20.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Quan començo una obra no sé quasi mai, punt per punt, de quina manera l’acabaré. Al millor surt i ocorre un detall que us fa esmenar i modificar el que pensàveu; s’ofereixen nous aspectes i menuderies d’un conjunt que abans no us havien preocupat i us empenyen a esmenar el que crèieu definitiu… I així, l’indispensable no consisteix precisament a tenir-ho tot ben determinat, cosa per cosa, sinó a tenir ben concebut al pensament el pla essencial, d’on es deriven i es resolen, una darrere l’altra, totes les condicions que hajau de satisfer, totes les dificultats que hajau de vèncer.’ Així parla Antoni Gaudí al llibre de Biel Mesquida ‘L’ull Gaudí’, que és a punt d’arribar a les llibreries. Un assaig-ficció-dietari-trencadís, amb fotografies de Jean Marie del Moral, fetes expressament per al llibre. Poeta i fotògraf, dos creadors, es miren i entenen l’obra d’un altre creador, Gaudí, que segons Mesquida és un artista total.

‘L’ull Gaudí’ és el darrer llibre dels quatre dedicats a la intervenció i reforma que va fer l’arquitecte Antoni Gaudí a la catedral de Palma, entre els anys 1902 i 1915, a partir de l’encàrrec i protecció del bisbe Pere Joan Campins. La historiadora Mercè Gambús ha estat l’encarregada de coordinar les recerques fetes pel Grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la Universitat de les Illes Balears, durant quatre anys. Aquestes quatre publicacions (tres a partir de les recerques fetes i la de Biel Mesquida, que és una aproximació artística) s’engloben sota el nom de ‘La catedral de Mallorca és el document. La reforma de Gaudí cent anys després’.

És rar que, entre les publicacions de caràcter científic i divulgatiu, es vegi la necessitat d’incloure-hi la mirada del creador. Aquesta aproximació acaba perdurant, aporta qualitat i lliga la creació entre les generacions d’artistes. Mercè Gambús ho va entendre així i va donar llibertat total a Biel Mesquida, col·laborador de fa anys del Grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la Universitat de les Illes Balears.

Hem demanat a Biel Mesquida que ens expliqui l’experiència. N’hem pres nota i aquí teniu el seu relat:

«Estim la Seu de Mallorca perquè és el gran vaixell cultural, històric, identitari i coral, és ca nostra, més enllà que sigui un edifici religiós. I l’estim també perquè els meus pares s’hi van casar, a la Seu, de petit m’hi portaven i vaig passar-m’hi moltes estones, perquè és una màquina de fer somniar. Després, a disset anys, vaig treure’m el títol de guia de Mallorca i vaig ensenyar la catedral a milers de persones, i vaig entendre que era un espai inacabable. Per afegitó, l’any 2000 va arribar l’honoris causa per la Universitat de les Illes Balears a Miquel Barceló, i la lliçó magistral fou la intervenció en la capella de Sant Pere. Jo vaig fer de pont entre Miquel Barceló, la Fundació Art a la Seu i la Universitat, i vaig viure el procés ben de prop.

Has de saber que Gaudí va fer la reforma (jo en dic ‘intervenció’), entre el 1902 i el 1915. Tot i que aquesta història va començar abans, el novembre de 1898, quan el bisbe Campins li va fer una primera visita (de dues) per convèncer-lo que acceptàs l’encàrrec. Gaudí, a la catedral de Mallorca, hi va fer una reforma arquitectònica i també una intervenció artística: Era una catedral catastròfica en la distribució d’espais. Ell va traslladar el cor, que dividia la catedral en dues parts, va treure el retaule barroc de l’altar major (darrere hi havia un altre retaule, gòtic) i va llevar un corredor de ciris. De manera que va netejar l’espai permetent que tothom veiés tothom. Aquesta reforma fou possible gràcies al bisbe Pere Joan Campins, un home avançat, catalanista, amic de Torres i Bages, que va ser l’introductor de les ciències al seminari i va promocionar l’ensenyament i la doctrina cristiana en català. Dos dels seus canonges foren Costa i Llobera i mossèn Alcover, a qui va ajudar en l’elaboració de l’obra del Diccionari. Era el grup dels homes de la Renaixença, que feien costat a les idees més renovadores.

La meravella d’intervenció va tenir dues fases (‘primer netegem i després embellim’): va posar llum elèctrica a la catedral, va inventar un baldaquí extraordinari i va realitzar dos grans vitralls i una rosassa. I per fer-ho va comptar amb els seus col·laboradors més pròxims: Joan Rubió i Josep Maria Jujol. Fou Jujol que el 1914 va començar a pintar el cadirat del cor. Però el 1915 es va morir el bisbe Campins i, desprotegit, Gaudí va abandonar el projecte.

La intervenció de Gaudí a la catedral era una festa de l’esperit d’un artista immortal, de la talla de Miquel Àngel o Rafael, els grans artistes del Renaixement. I Gaudí va fer una feina coral, amb tota mena d’oficis, mestres d’obra i artistes. Gaudí era el director d’aquesta orquestra, un home ordenadíssim encara que no ho semblàs, i donava gran llibertat a qui treballava amb ell. Va ser un home molt avançat, avançadíssim, que amb la seva obra va prefigurar els moviments d’avantguarda que vindrien després. Gaudí és inacabable.

Encara no t’he explicat com va anar l’encàrrec: fa uns mesos Mercè Gambús em va explicar que ja havien acabat les recerques i havien planificat de publicar tres volums recollint els estudis. I fou aleshores que em va encarregar el quart volum, sobre com veu un artista un altre artista. I em va donar llibertat total. Era un desafiament que tocava la meva passió per Gaudí, la meva passió per la Seu de Mallorca, la meva passió per mirar, tocar, sentir…, i lligava també amb el gust per escriure sobre obres d’art i artistes. Però em va posar una pressió absoluta: era a final d’octubre, quan em va fer l’encàrrec, i Mercè Gambús volia que li lliurés el text a finals de desembre. Em va parlar d’una llargària de 13.000 paraules, uns cinquanta folis. Vaig començar a pensar-hi i vaig començar a anar a la catedral tot mirant-me-la diferent.

Sabia que no havia de ser un text informatiu ni divulgatiu, però oferia moltes possibilitats, perquè la proposta es podia convertir en un poema o en una novel·la. Al principi, durant força temps, el títol provisional fou ‘Cant de Gaudí’ ( no ‘a’ sinó ‘de’), tot jugant amb aquest cognom tant suggeridor del verb ‘gaudir’. Però finalment li vaig posar ‘L’ull Gaudí’ perquè m’agrada que soni com ‘Llull Gaudí’ i vincular tots dos noms. I també sona ‘vull gaudir’, que és un cant al gaudi.

Vaig obrir un quadern de notes. Vivia ‘engaudinat’. Anava pel món obsessionat per Gaudí. Tenir obsessió és important a l’hora d’escriure. Cercava sistemes. Em va costar. Però de bon començament sabia que hi havia tres llenguatges que podien funcionar, a partir de concebre’ls com un trencadís. Conjuntar formes diferents de llenguatge. I també sabia que havia d’anar en compte de no caure en el caos. Però la polifonia de veus permet al lector de veure coses des de territoris nous, permet escletxes per a entrar a llocs secrets, descobrir horitzons amagats d’unes imatges potser decoratives… Sentir en tots els sentits. Volia que la meva escriptura fos obrir, i obrir des de mi. Havia de ser jo vivint aquella experiència estètica (tacte, gusts, sabors) perquè el lector hi trobàs els seus camins. I en aquest fer sempre em vaig sentir a la corda fluixa. Vorejava l’abisme contínuament.

A primers de novembre tenia definit un triple recurs: el dietari, el trencadís (fragments de llenguatges posats l’un al costat de l’altre) i fer parlar Gaudí. Fer-lo parlar des de mi –dixit–, i en català de Mallorca d’ara, el meu. Que la veu de Gaudí sigui la meva veu és un gest de llibertat expressiva. El Gaudí parla com jo parli. Al principi em va costar, però després el monòleg ja em sortia sol. Vaig utilitzar tota mena de textos: els ‘Homenots’ de Josep Pla, textos de deixebles de Gaudí, de Gaudí mateix, del canonge Mateu Rotger, etc. I també em vaig inventar fragments, fent falsa documentació. I una cosa empenyia l’altra.

Hi va haver moments on vaig decaure: vaig perdre un dietari on tenia tota mena de notes sobre Gaudí i no el trobava i vaig pensar que era en aquell quadern on tenia les millors idees concentrades, que havia perdut la millor documentació. Però, tot regirant coses per cercar el dietari, vaig trobar uns altres textos també bons. I, tot i que no l’he recuperat mai, aquell quadern, les noves troballes em van refer. El dietari ha quedat molt estilitzat. I va passar és que m’anava entusiasmant i el llibre anava agafant volum i més i més. I al final té 27.000 paraules.

I en tot el procés hi va haver un moment extraordinari: un dia era a la Colònia Sant Jordi, un lloc meravellós, amb el fotògraf Jean-Marie del Moral i la seva dona, Catherine d’Alembert. Jo duia un llibre de Philippe Jaccottet i llegia en veu alta els seus poemes. I en un moment determinat vaig veure unes pedres mareses que per efecte de l’erosió semblaven pàgines d’un llibre. I vaig entendre que havia de fer ‘L’ull Gaudí’ amb Jean Marie del Moral. Havíem de col·laborar. I li vaig demanar un Gaudí ‘antiturista’ i ‘anticartell’ i no volia que les seves fotografies il·lustrassin el text, sinó que mirassin amb intenció l’obra de Gaudí. I com es fa? Fent-ho!, que deia Gaudí. El llibre conté cent fotografies. A ell també li va costar de parar. No teníem aturador, no podíem parar. Va ser la impremta que va dir prou.»

(El cofre amb els quatre llibres es presenta avui, 20 de febrer, a les 20.00 a la capella reial de la Seu de Mallorca.)

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any