El primer plor

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

«Ja el nàixer és un gran plor», ens canta Raimon. Hi ha dos moments crucials que fiten tota vida humana: el naixement i la mort. La mort arriba de moltes maneres, agònica o tranquil·la, patint lentament o per un gran trauma sobtat, conscients o sense adonar-nos-en. El naixement, però, gairebé sempre va acompanyat d’un gran plor; un plor necessari per respirar de manera autònoma i conseqüència del xoc que ens produeix ser expulsats del confortable úter matern i trobar-nos en un ambient hostil, sec i fred, que no abandonarem fins a la mort.

Tota la nostra vida, i la mort, està acompanyada de microbis. De tota la nostra existència, només els primers nou mesos (dins  l’úter), o això és el que es pensava, estem aïllats del contacte o la interacció amb els microorganismes. Ja durant el part, la nostra pell i el tub digestiu comencen a colonitzar-se. En trencar-se el sac amniòtic, desprendre’s la placenta i passar per la vagina de la mare, la nostra pell delicada es va «contaminant» de microbis. Immediatament després continuem incorporant més microbis, aquesta vegada ja a dins la boca i la resta del tub digestiu, a causa del contacte amb el cos de la mare i de l’ambient. 

En el transcurs d’un embaràs normal i saludable, el cos de la mare experimenta canvis importants anatòmics, fisiològics i bioquímics. Primer augmenta el greix corporal; posteriorment, segons avança la gestació, hi ha una reducció de la sensibilitat a la insulina. Durant l’embaràs s’observen nivells elevats de citoquines circulants, és a dir, un augment de l’estat d’inflamació i síndrome metabòlica que condueix cap una mena d’«obesitat». Aquesta «obesitat» fisiològica i la pèrdua de sensibilitat a la insulina són beneficioses, ja que afavoreix el creixement del fetus i prepara el cos de la mare per a la demanda energètica de la lactància. Durant l’embaràs es produeix un canvi en el sistema immunitari de la mare per evitar el rebuig del fetus (a nivell de placenta), però, per altra banda, augmenta la resposta inflamatòria de les mucoses, cosa que pot conduir a, per exemple, gingivitis. La placenta permet passar al fetus l’oxigen i nutrients, i retirar els productes de rebuig, sense que hi hagi barreja de la sang materna i la fetal. La placenta, per tant, intervé en la nutrició, el control del creixement i la regulació del metabolisme, fent les funcions de pulmons, intestí i ronyons del fetus, que solament començaran a treballar de manera autònoma a partir del part.

Durant l’embaràs s’havien descrit canvis importants en la microbiota de la mare, tant del tracte intestinal com de la vagina. Però ara s’està veient que també experimenten modificacions importants la microbiota oral, la de la pell i la de la placenta. Aquests canvis en la microbiota de la mare semblen crucials per al futur desenvolupament d’una microbiota «sana» del neonat. Durant l’embaràs, la microbiota de la vagina disminueix en diversitat i dominen algunes espècies de ‘Lactobacillus’, com ara ‘L. crispatus’, ‘L. jensenii’ o ‘L. johnsonii’. L’enriquiment d’aquestes espècies té significat biològic. Per exemple, ‘L. jensenii’ metabolitza el glucogen, que s’incrementa amb l’augment dels nivells d’estrogen, i que contribueix a l’acidesa vaginal. A més, ‘L. jensenii’ pot presentar en la superfície cel·lular proteïnes que inhibeixen alguns patògens que causen infeccions de transmissió sexual, com ara ‘Neisseria gonorrhoeae’. Finalment, ‘L. crispatus’ i ‘L. jensenii’ produeixen peròxid d’hidrogen, que podria protegir contra algunes infeccions bacterianes de la vagina. Després del part, ‘L. johnsonii’ colonitza el tracte intestinal del neonat, ajudant-lo a digerir la llet. 

Sempre s’havia pensat que la placenta no tenia cap microbi, però recentment s’ha observat que la placenta té alguns tipus de microorganismes, tant gram-positius com gram-negatius. Generalment, aquests microorganismes no són patògens, però, en alguns casos, les variacions en la seva composició podrien ser l’origen de trastorns poc coneguts de l’embaràs, com ara el part prematur, que es produeix en un de cada deu embarassos. La inflamació de la placenta pot provocar contraccions i el part prematur. Aquests resultats reforcen observacions prèvies que relacionaven les malalties periodontals de la mare amb els parts prematurs. El tracte intestinal del fetus s’ha considerat que no tenia cap microbi, però sembla que l’exposició del fetus als microorganismes podria ser abans del part, pels microorganismes que colonitzen la placenta.

Llig l’article sencer en la web de Mètode.

Ricard Guerrero. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Mercè Berlanga. Professora agregada interina del departament de Micro­biologia i Parasitologia. Universitat de Barcelona.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any