Xavier Vinader: ‘Em preocupa la mediocritat de les elits’

Entrevista al periodista d'investigació, protagonista del documentari 'Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta'

VilaWeb
Andreu Barnils / Lorena Cervera
17.02.2015 - 20:13

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir és l’aniversari del periodista Xavier Vinader (1947) i els astres van voler que precisament ahir al vespre s’emetés el documentari Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta‘. Aquest treball explica un dels periodistes d’investigació més importants del país. Vinader, que parla català, castellà, anglès, francès i italià, va destapar les connexions entre l’extrema dreta i la policia durant la transició al País Basc. Model i exemple de periodisme d’investigació, aquest matí l’hem volgut entrevistar. Vinader ens ha citat al bar Xampú Xampany de Barcelona, prop de casa seva. ‘Per aquí, hi venia molt la Montserrat Roig, i el Víctor Móra, i el Luchetti, i el dibuixant de Martínez el Facha, el Quim. I amb el Xavier Montanyà també quedem molt per aquí. Seu, si us plau.’

—Quin seria el resum del documentari?
—És l’inici de la guerra bruta al País Basc. La mare dels GAL, diguem. Vam fer públiques operacions encobertes de serveis de seguretat que utilitzaven l’extrema dreta. Operacions policíaques contra el nacionalisme basc que no es podien fer d’uniforme i es feien amb caputxa. Això ho explicàvem abans no es posés de moda, amb els GAL. Vaig escriure’n articles que ho van destapar.

—Quina font d’informació vau tenir?
—Va ser molt important Francisco Ros Frutos, un policia que ens ho va explicar des de dins. Aquesta policia espanyol va agafar consciència a Euskadi perquè es va enamorar d’una noia basca. Ell era de Múrcia, amb familiars que també eren policies, però es va enamorar d’aquesta noia i van tenir un fill i tot. Dins les forces de seguretat aquestes històries d’amor no es prohibeixen. Però són malvistes. Molt malvistes. I a ell li van fer la vida impossible. En un moment determinat aquest noi peta. I decideix d’explicar-ho tot i vol marxar de la policia.

—I va anar a la redacció d’Interviú a cercar-vos. Per què a vosaltres?
—Interviú tirava un milió d’exemplars cada setmana. Realment era una potència informativa. Dins la revista, juntament amb alguns altres, jo no era un desconegut. A mi em trucaven policies i guàrdies civils. Era una mica el referent, per a ells. Ens entrevistem, faig servir el nas, ell dóna la cara, m’ensenya el carnet, papers. Veig que és cert i molt gros tot allò que explica, i que ha d’haver-hi material que es pugui portar a la fiscalia si convé. Li proposo, i ho accepta, de convertir-lo en un talp. Vam posar-li un micro emissor, fem fotografies de les trobades, li donem una mini càmera. L’equipem, i el convertim en un espia en el món dels espies.

—L’extrema dreta i la policia, qui volien assassinar?
—Telesforo Monzón, aleshores un patriarca ‘abertzale’. Vivia al Euskadi Nord, a Sant Joan Lohitzune. Havia estat conseller d’Interior del govern de la República. Tot un mite. L’operació era assassinar-lo amb un rifle de mira telescòpica per provocar la radicalització dels abertzales, i la repressió posterior. Ho denunciem amb proves. I quan pensàvem que detindrien tots els implicats per ordres de la fiscalia… l’aparell de la justícia es va girar contra mi! El missatger. Veuen que els he esguerrat l’operació. Això sí, es desmunta tota una xarxa de grups parapolicíacs que actuava al marge esquerre del riu Nerbion.

—Per culpa d’aquestes articles vau haver d’anar a l’exili i a la presó uns mesos fins que us van alliberar. El primer exiliat de la nova democràcia. Però també heu estat víctima d’atemptats. Sabeu qui en són els autors?
—No. Però si sospités de tres persones, no m’equivocaria gaire. En tinc més que indicis. Però tampoc no he volgut aprofundir-ho. Crec que són vius, sí. Jo ja havia rebut un atemptat a Sabadell, l’estiu del 1975, per uns articles crítics amb l’ajuntament franquista i la manca d’infrastructures. I a les dues de la matinada va esclatar un artefacte a casa. En aquest altre cas van assaltar el meu domicili de Barcelona perquè tenien l’obsessió del meu arxiu. Volien saber què tenia sobre l’extrema dreta. No sabien que l’arxiu no el tenia a casa.

—On és l’extrema dreta avui?
—S’ha reinventat. Cosa que no ha fet l’esquerra, que encara van amb les seves cotilles. L’extrema dreta ara va vestida d’Armani. Ja ningú porta les Lumber Jacket, ara. Només ho fan els quatre skins i a l’extrema dreta de veritat no li agrada gens. Han sabut mimetitzar-se amb l’ambient. Per fora. Per dins no. Les neurones, no. El mateix pensament involucionista i reaccionari. Fa molt temps que m’ho va dir un conegut de Blas Piñar, el màxim dirigent, i el més brillant, que ha tingut l’extrema dreta espanyola. Li van preguntar a Blas Piñar on era l’extrema dreta i ell va dir: ‘Són tots dins el PP.’ Si ell mateix ho diu… S’han reinventat. S’han polit. Cosa que l’esquerra no ha sabut fer. Per exemple, al ciberespai, l’extrema dreta ha estat molt més ràpida que l’esquerra. Han tingut aquesta cintura. Van ser pioners.

—Avui hi hauria un Interviú que publiqués els vostres reportatges?
—Informativament, crec que hem perdut capacitat de foc. Tenim les eines (els smartphones, la xarxa, satèl·lits) i noves generacions amb idiomes. I en canvi hem perdut capacitat ofensiva. Hem abaixat la guàrdia, periodísticament. Hem pensat que la democràcia no s’havia de vigilar. I la democràcia i la llibertat d’expressió l’has de protegir i vigilar constantment. O te la van esgarrapant i esmicolant. Els periodistes d’aquella generació hem badat. No hem sabut transmetre aquest bagatge professional. Culs i glamur. D’això, es parla. S’hauria d’estimular la curiositat dels periodistes i no conformar-se amb les versions oficials. La majoria del flux que arriba als mitjans de comunicació són les versions oficials. Hem d’anar al terreny. Ningú no va anar al terreny. En Martí Gómez ja ho deia: quan van arribar les ampolles d’aigua i les pantalles a les redaccions es va espatllar tot. Ha ha! No penso que tota primavera passada va ser millor, però en definitiva tota aquests tecnologia també t’allunya. I de vegades les coses s’han de trepitjar. Les olors. Els colors. Fer carrer.

—Hi ha molt periodisme que es pot fer tancat a casa davant un portàtil. Es troben perles.
—Però no és contradictori. Els grans serveis d’espionatge bàsicament treballen amb informació tecnològica. Però no pots saber què passa dins el cap de les persones. Això t’ho diuen les fonts humanes. Per exemple: els americans amb les Torres Bessones. Tenien informació ingent, però els va fallar la font humana. La font humana és insubstituïble.

—No us hauria agradat fer classes a periodistes, i no a l’escola dels Mossos com feu actualment?
—En un moment determinat a la UAB sí que em van oferir de fer classes, però jo estava en ple auge i vaig pensar: ‘Quan sigui gran.’ Gent com la Montse Quesada, catedràtica de periodisme d’investigació a la UPF, em deia ‘has de fer classes’. I sí, faig classes en un màster de reporterisme. Coses esporàdiques. I he fet col·laboracions. Suposo que hi ha raons per les quals no sóc fix a la universitat: les universitats són plenes de teòrics. En saben molt, de teoria. I jo sóc més de praxi. A l’escola dels Mossos d’Esquadra els ensenyo que no tinguin por dels mitjans de comunicació. Que un periodista reclami transparència no vol dir necessàriament que et vulgui posar el dit a l’ull. Jo he cregut en la nostra policia. Crec en les institucions.

—La independència de Catalunya, com la veieu?
—Superbé. És apassionant poder participar en la creació d’un estat nou. Mentre m’expliquin què es pretén fer, anem bé. Què volem muntar aquí? Que ho expliquin i no hi vaig gens en contra. Gens. Entre més coses perquè no m’he cregut mai que als anys seixanta aquí vivíem a la Nova York de la Mediterrània i que ara hàgim perdut pistonada per culpa de la barretina. Jo no m’he l’he cregut mai, aquest relat.

—Veniu de l’esquerra. Cada vegada conec més gent jove que llegeix Karl Marx.
—Els partits polítics s’han convertit en aparells de poder. La crisi ha originat una ruptura i ha aparegut la generació que ha dit ‘no ens representeu’. Aquesta és la generació que ara llegeix Marx. I ha recuperat els clàssics. I no té por de parlar de revolució, ni d’extrema esquerra. La generació anterior? Marx, ‘demodé’. Hi ha una mediocritat intel·lectual en les nostres latituds! Això sí que em preocupa. La mediocritat de les elits. Quatre llibres i una tesi, i es pensen que són Sartre.

—Quins diaris llegiu cada matí?
—New York Times, Washington Post, la Reppublica, Le Monde i Libération. Le Monde encara el llegeixo en paper. Jo m’ofego només amb premsa de casa. La llegeixo, eh. Però no únicament. Jo he de llegir premsa estrangera per entendre Ucraïna, per exemple. Necessito els de fora. I cada vegada m’interessen més coses petites i iniciatives d’internet interessants com La Directa o Sentit Crític. Gent que escriu des de la militància. Com nosaltres abans. Nosaltres veníem de la militància política i clandestinitat i vam unir-ho a la professió periodística.

—Periodista del segle XXI. Consells?
—Saber encriptar. Rebre i enviar informació amb seguretat. Dominar la seguretat. Jo hi ha coses que les faig així. Ara, les coses importants no les posis a la xarxa. I la font humana, hi insisteixo.

—Israel: per què us interessa tant?
—Sóc dels pocs periodistes que la policia d’Israel ha deixat accedir a la seva unitat 06. La unitat de cacera dels nazis, molt poc coneguda. En el seu temps formada per supervivents dels camps d’extermini. Aquesta unitat guarda la llista dels criminals nazis més buscats. Ideològicament, tinc moltes simpaties pel poble palestí. Però entenc molt bé que és un tema molt complicat i tinc moltes simpaties per la lluita dels israelites per mantenir la memòria històrica i per mantenir-se a l’aguait. Hi tinc molts amics, a Israel. I tinc molt respecte pels seus serveis d’intel·ligència. Encara ara. Entre més coses, perquè, tot i que són petits, són gent molt motivada. Tenen fe. Hi creuen. Els millors espies qui han estat? Els que tenien fe. Phillby, els Cinc de Cambridge. Aquests no ho feien per diners.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes