Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  15.02.2015  11:03

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

El jardí més cuidat

Francesc Pascual (2004)

Men?ame
 

Les tardes d’estiu bullent s’amoroseixen al captard, quan baixa la marinada..., si baixa. De mal costum, bufa eixuta i seca; ja s’ha espolsat de sobre la mollesa de mar, comarques amunt. Però és gratificant perquè, almenys, remou una mica l’aire enxovat, i deixa respirar sense opressió i ofec, l’acabament del dia interminable.

Aquest país, clot d’una plana ubèrrima com Déu no n’ha fet altra, és climàticament extrem i despietat. Els hiverns duren nou mesos en comptes dels sis que els toquen: amb boires, gebres i constipats que escurcen la talla. Els estius, que haurien de gaudir del mig any restant, no s’allarguen decentment més enllà de tres mesos atrafegats, carregats de presses i exigències agrícoles, d’una intensitat de foc que rosteix a qui s’encanta. Ai, d’aquell que no sap aclimatar-s’hi, que a tothora en despotricarà!

La Tura va començar a freqüentar la nostra circumferència, decidida; quin remei! Anava a passejar pels camins de pols apegalosa, quan tenia una hora encantada, i descobria la plàcida intensitat dels voltants del poble [Castellnou de Seana]. Li agradava plantar-se a la Costa, aquell petit serrat d’argila, darrere mateix de les velles cases, a l’entorn del temple parroquial, des d’on podia contemplar, embadalida, la suau tancada de Vallmajor, torrada de rostolls daurats durant l’estiu, amb alguna catifa d’alfals de contrast, o bé rendida i embolcallada en la lleu boirina baixa del reguer, bona part d’hivern, que li untaven les ansietats. Amb la serralada del Montsec al fons del decorat, i l’escampall de poblets veïns que despunten temorencs, dins de la seua horitzontalitat pròpia, mostrant només la identitat en forma de campanar. No s’havia adonat fins llavors que les nostres cases, que coneixia de vista, formaven part del jardí, pulcre, mimat, escrupolosament cuidat, que era la plana. Descobrir-ho, la fascinava. Més de quatre vegades, m’ho havia dit, confidencialment:

—No voldria pas ser enterrada en un altre lloc que aquest, tan bell. Aquí els estels hi són i els pots tocar cada nit. I aquestes postes de sol, dubto que les pogués gaudir en cap lloc del país: fascinants, llargues, lluminoses, gairebé sonores. Si aquesta intensa plana, verda de tots els verds, no és el jardí més cuidat, pulcre i desconegut del país, que vinguin a cantar-m’ho en gregorià. I l’han fet els homes! Quina diferència d’altres llocs que conec, que, gaudint d’un paradís, també els homes l’han potinejat i convertit en un abocador que fa girar la cara.

Si alguna vegada en parlava entusiasmada amb algú, li deien que estava grillada, que aquesta terra només és una ratlla d’herba enganxada als peus que no s’acaba mai, sense un trist relleu; l’avorriment topogràfic per excel·lència. Si es conformava amb tan poca cosa, era poc ambiciosa. Però ella va començar a descobrir les gràcies del Pla —que les té totes, només cap capbussar-s’hi!—, sovint menystingudes o mai ponderades suficientment per algú que n’ha gaudit tota la vida i no n’ha sabut veure ni el contingut ni el continent més enllà del nas. Concretament. [...]

Cinc anys després de la partença de la Tura per culpa del rebombori del Roc, el poble havia girat la truita. No pas arran d’aquell esdeveniment, és clar, sinó perquè s’anaven encenent les bombetes i s’hi veia més clar. Es caminava amb més decisió, en totes direccions, i la nova generació que pujava no ho feia tan encongida, ni carregada de llast. No havia tastat les servituds de cap derrota —al cap i a la fi, en una guerra tothom hi perd, encara que els guanyadors no ho vulguin reconèixer—, ni en volia sentir a parlar més. Si el progrés permetia aixecar el cap i portar diners a la butxaca per comprar coses, vingués d’on vingués l’empenta, benvinguda l’empenta! La gent es bellugava airosa i feia una mica més de remor.

Les primeres màquines de la comoditat i eficàcia agrícola eren una realitat en tots els pobles. Ja no es batia la collita anyal a potes d’animals en les eres —dies i dies interminables, esperant la marinada de la tarda, sempre escassa!— i l’enllestien en tres o quatre hores mitja dotzena d’homes amb aquell monstre de fusta i ferro que fotia un terrabastall ensordidor i una polseguera que tapava tots els forats de la consistència humana. També ens havien donat quatre mestres per a les escoles i la perspectiva d’una millor ensenyança per a la canalla era a l’abast. S’havien acabat els rucs! Teníem cotxe de línia diari per anar a la capital o bé al mercat, la qual cosa ens permetia una comunicació més efectiva amb altra gent i una relació més ampla en àmbits diferents, fora de les quatre parets resclosides i conegudes del poble. Gairebé a cada portal disposàvem de bicicleta, la qual, encara que ara no ho sembli, permetia una alta autonomia personal. També, d’algun cotxe particular en les cases adinerades que havien obert el pot i de les primeres motos de la jovenalla; no gaires, no!

Les comunes exteriors (ai, les comunes exteriors!) entraven a dins de les cases en forma de cuartos de bany, amb banyeres com barques de l’estany d’Ivars. I els bidets!, que ningú no sabia si servien per rentar-se el cap o els peus. Rajoleta de València a dojo i miralls generosos.

Els diners no anaven a parar a la rajola baldera i es portaven al banc o a la caixa, perquè els interessos augmentaven el capital... Entre altres coses.

Només en cinc anys? Doncs més o menys! En tan curt període de temps es va fer més feina que en quinze de postguerra apegalosa, per posar-hi una fita. Ah, i Ràdio Tàrrega, que ens espoltia la brossa de la imaginació i ens permetia volar als confins més recòndits. Cantàvem totes les cançons de moda que tocava aquella emissora i en patíem el reguitzell de dedicatòries que s’hi afegien. Seguíem els concursos de cant engrescadors i ens donaven a conèixer personatges inoblidables de la comarca, com el Domingo Sardà, d’Anglesola, que imitava el Pepe Blanco d’una manera prodigiosa. Estàvem al corrent de les notícies de tot el món i sa mare que ens deixava escoltar el règim protector. Lleida era a la cantonada: per a la medicina, per a la roba... I Barcelona..., Barcelona ens prenia els cabalerets que volien progressar, cosa que al poble era cada dia més difícil, i els entaforava en caus de porteries de l’Eixample, mudats per anar a processó i amb el «sí, senyora», «no, senyor» de mot obligat.

S’havia d’arraconar el dol, almenys externament. També el sol escalfava revifador (oi, com sempre!); no atordia tant com quan mal portàvem la llosa de les restriccions elèctriques —i del menjar!— i els pantalons apedaçats. Se’ns obria un ritme més vibrant, convençut el personal que els morts no els retornaria ni Déu!

Francesc Pascual, Perfum d’alfàbrega, Lleida, Pagès, 2004, p. 67-68 i 80-81 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.