Cesk Freixas: ‘Viure al País Valencià m’ha permès de trencar molts prejudicis’

  • Entrevista amb el cantant, que avui actua al festival Barnasants

VilaWeb
Bel Zaballa
05.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara fa un any, Cesk Freixas celebrava amb un concert els deu primers anys de trepitjar escenaris. Avui ja té un altre disc sota el braç, el més contundent i explícit, diu, perquè el moment que vivim no en té res, de metafòric. Durant aquests onze anys, el cantant de Sant Pere de Riudebitlles ha recorregut de punta a punta aquest país allargassat que tenim, on ha fet un miler de concerts i també ha passat per uns quants pisos de lloguer. Aquest últim any ha viscut a Alacant: ‘Això m’ha permès de trencar molts prejudicis que tenia per la meva condició de principatí’, diu. Conversem amb ell, de pendesenca a penedesenc, sobre aquesta visió completa i humil dels Països Catalans i sobre les cançons de ‘Protesta’, que presenta aquest vespre al festival Barnasants.

—Actueu al Barnasants, un festival que ha estat important en la vostra carrera.
—Em va donar l’oportunitat de presentar ‘La mà dels qui t’esperen’, el nostre tercer disc. Era el primer dia del festival i aquell altaveu ens va permetre de fer conèixer la nostra proposta musical. M’atreviria a dir que és un dels pocs festivals que es fan a Europa amb la cançó d’autor com a únic gènere. I és molt important que un festival com aquest es faci a casa nostra, respectant les propostes que es fan en la nostra llengua i convidant propostes internacionals. És com una gran àgora de retrobament entre propostes de cançó d’autor.

—I el festival d’enguany, dedicat a Ovidi Montllor, un dels vostres referents.
—Que el Barnasants agafi la bandera de l’Ovidi és important perquè es tradueix en coherència i en conseqüència. Per mi, l’Ovidi és un referent no estrictament musical sinó ideològic i polític. Jo al principi m’emmirallava més en els cantautors llatinoamericans, però l’Ovidi em va donar la idea de cultura reivindicativa, de tornar a connectar les expressions artístiques amb la reivindicacions socials d’un país. Era molt bon comunicador, un orador envejable i un creador artístic que ens va demostrar que, a través de la paraula i de les cançons, podíem contribuir a conformar un front de resistència.

—En l’últim disc, ‘Protesta’, heu volgut reivindicar els orígens de la cançó d’autor. Per què sentíeu que calia fer-ho?
—Perquè el moment que vivim és molt poc metafòric. És molt explícit. La situació econòmica i social ha fet molt més explícites les desigualtats. I en un moment com aquest vaig creure que jo també havia de ser més explícit. Deixar enrere la metàfora i anar a buscar l’arrel de la meva idea de fer les cançons, que sempre és qüestionar tot allò que m’envolta, a mi, la meva gent i el meu país. Necessitava posar-hi un títol prou contundent, definitori del contingut i, a la vegada, que m’ajudés a reivindicar un gènere musical que no ha estat mai moda ni mai ho serà, però que sempre hi serà: la cançó de protesta.

—Us ha sortit un disc més contundent.
—Les cançons pretenen anar a buscar la contundència, no tan sols literària, sinó també musical. Hem anat a buscar l’estètica del rock, però també la radicalitat dels orígens de la cançó de protesta, com són les cançons amb un instrument i la veu.

—Una de les cançons del disc es titula ‘No tenim por’. Justament som en un moment en què es diu força que ‘hem perdut la por’. De què en teníem?
—Crec que encara en tenim. En alguns casos hem sabut perdre-la, però col·lectivament no l’hem perduda. Si fos així, segurament els carrers estarien en flames. És trist, perquè és la idea en què es fonamenta el capitalisme: sabem que podríem estar molt pitjor; per tant, val més no moure’ns gaire. Això paralitza la gent. Les societats occidentals i capitalistes focalitzen aquesta consciència de tenir por únicament en termes electorals. A vegades penso si la democràcia com a tal no frena moltes possibilitats de canvi i si no hauríem de ser capaços, com a mínim, de reformular la democràcia com l’entenem avui. Hauríem de saber trobar un altre model de democràcia, molt més directe i que aconseguís que la majoria de la gent se sentís representada. Tenim por de moltes coses, perquè fer aquests canvis implica alguna cosa més que fer eleccions. Això seria haver perdut la por: repensar un món nou.

—Abans parlàvem de les arrels musicals. Què passa amb les arrels físiques? Continueu sentint que les teniu al Penedès, després d’haver voltat tant i haver viscut a tants llocs?
—No. Evidentment, si he de triar un lloc, trio Riudebitlles, que és on he crescut i format i em sento d’allà. Però les arrels no les tinc clavades enlloc, les tinc clavades al nostre país. He voltat tant que hauria de tenir unes arrels molt llargues! I, de fet, hi he trobat una espècie de màgia i de sentit al fet d’anar canviant de lloc on viure. Conèixer el país, trepitjar-lo, entendre’l. Fer-lo una mica més meu. A vegades parlem de país, de terra, de pàtria, però són paraules tan grans… Què volen dir? Doncs la meva manera de creure en el país és, primer, recórrer-lo a través de les cançons, i després, intentar viure’l, des de diferents llocs, conèixer-lo, i poder-lo explicar en les cançons.

—Un dels últims llocs on heu viscut és Alacant. Volíeu conèixer la vida des del sud?
—Ho necessitava i ho necessito. Tinc la sort de poder anar molt sovint al País Valencià, i això m’ha permès de conèixer-ne uns quants indrets. Jo partia d’una idea, que m’havia arribat feia molts anys, i és que els catalans érem excessivament paternalistes a l’hora d’entendre el nostre país. Crec que un dels grans problemes de la idea de Països Catalans és que al Principat de Catalunya hem volgut entendre aquest concepte des d’un punt de vista molt centralista, i que el país funcionava igual a tot arreu. La territorialització de l’estat de les autonomies ens ha allunyat: tenim unes barreres psicològiques i físiques que ens separen els territoris històrics dels Països Catalans. El fet d’anar a viure al País Valencià m’ha permès de trencar aquestes barreres i conèixer-ho amb humilitat, amb tot l’aprenentatge que implica: trencar molts prejudicis i moltes idees preconcebudes que tenia fetes des de la meva condició de principatí.

—I quines conclusions n’heu extret?
—Potser el més interessant és entendre que parlem de realitats electorals diferents, que les realitats electorals segurament condicionen els ritmes polítics, però que el país és un. I que no és tan diferent de com ens volen fer creure. He viscut uns quants mesos a la ciutat d’Alacant, que té un percentatge de catalanoparlants molt baix (4%-6%), i és veritat que la situació de la llengua i la cultura en alguns punts del país és alarmant, però de vegades això m’ha fet pensar en la realitat lingüística que hi ha en determinats llocs de Catalunya, com ara l’Hospitalet o Santa Coloma.

—No som tan diferents…
—No, no ho som, i per jutjar allò que passa a centenars de quilòmetres d’on vivim, la millor cosa que podem fer és viatjar, i viatjar requereix sentir curiositat per saber què passa a l’altra punta del país. Anar-hi, entendre-ho, que t’ho expliquin, i tornar al Penedès, o on sigui, i explicar-ho amb una mica de coneixement de causa. La realitat autonòmica no ha facilitat gens la connexió entre els territoris.

–…
–I els principatins no tenim ni idea de com es parla la llengua a les comarques centrals del País Valencià! Ens quedem amb la imatge de les grans ciutats, on, com a tals, les llengües minoritàries queden diluïdes. Però te’n vas fora d’aquestes ciutats, te’n vas a les comarques, i quedes al·lucinat de l’ús social que té la nostra llengua. Evidentment, li falta el suport institucional, però no som tan lluny. S’ha de conèixer molt bé el País Valencià per poder-lo jutjar i entendre.

—La carrera de Cesk Freixas no s’entendria sense la seva militància independentista. Com veieu el moment en què ens trobem?
—Ho hem deixat en mans dels partits, i és el pitjor que podíem fer. D’alguna manera, hem delegat un mecanisme que s’hauria d’haver activat ja per decidir el futur de Catalunya. Un mecanisme que sembla que està en ‘stand by’, a l’expectativa d’allò que vagi millor als partits. Això desanima la gent. En aquest sentit, em sento molt orgullós dels tres diputats que hi ha al parlament en nom de la CUP-AE, orgullós de formar part d’aquest projecte polític i d’haver-los votat, perquè em fa la sensació que demostren que la CUP fa un servei al país i han evidenciat que és tan important la independència política com la sobirania social i econòmica del país. Però volem que això es materialitzi en coses, en fets, perquè tenim ganes de deixar de ser independentistes. Tot i que no ho deixarem de ser fins que no aconseguim la independència de tots els Països Catalans.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any