03.02.2015 - 06:00
Lluís Juste de Nin, dissenyador de moda, artista i guionista, respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of Independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
—Perquè i per a què voleu la independència de Catalunya?
—Vull deixar de ser independentista. Vull que Catalunya sigui un estat europeu independent com els Països Baixos, Espanya i Itàlia. La història ve de lluny: durant tota la dècada dels setanta vaig formar part de la lluita antifranquista, fent propaganda (cartells o pancartes), o fent de ninotaire en moltes publicacions clandestines del PSUC, CCOO o de l’Assemblea de Catalunya. Anava contra el règim. De primer signava amb el nom de ‘el Zurdo’ i, temps després, el de ‘Esquerrà’. De fet, així és com vaig signar més endavant el meu ninot ‘la Norma’ en la primera campanya de normalització del català, amb textos del gran Tísner. Quan arribà la transició, una de les meves grans decepcions consistí a veure com la gran majoria de partits que durant la clandestinitat defensaven el dret d’autodeterminació del nostre país es feien enrere. Què havia canviat? Les ‘concessions’ durant les deliberacions constitucionals convertiren d’avui per demà els partidaris del dret a la sobirania o la independència en purs ‘autonomistes’ amb una idea nova: ‘el café para todos’: una autèntica vergonya! Van ser el PSUC, el PCE, el PSC-PSOE… Això sí, hi va haver honroses excepcions de ferma posició nacional (que no s’ha de confondre amb nacionalista).
Vingué la constitució espanyola i els partits que tant havien defensat els nostres drets nacionals argumentaren que una de les virtuts del redactat era que la distinció expressada de ‘nacionalidades y regiones’ donava per entès un futur de reconeixement de plurinacionalitat i d’estat federal ‘de facto’. Això ens deien, i ens animaven a votar ‘sí’ a aquesta trampa ben teixida.
La realitat d’aquest ‘café para todos’, amb ‘copyright’ d’UCD, AP (actual PP) i el PSOE (també del PSC), és que Catalunya es convertí en una autonomia espanyola, igual que la Rioja, Cantàbria i la resta. Sí que, com a nació que som, vàrem poder assumir certes competències que de fet ens donaven, protocol·làriament i institucionalment, un caràcter més nacional que regional. Però no ens enganyem: el nostre poder era, i és, extraordinàriament minso.
I ara l’independentisme, des de la darrera estafa del nou estatut, a Catalunya comença a multiplicar-se. Grans mobilitzacions ho deixen ben palès. L’independentisme ja és majoritari al nostre parlament i el desengany cap a l’estat espanyol és definitiu, irreversible. Cal esdevenir un estat. D’aquí ve la grandiosa Via Catalana i la multitudinària ‘V’. D’aquí ve la nostra majoritària voluntat de fer una consulta pel dret de decidir. D’aquí ve la nostra voluntat que les eleccions convocades pel president, encara que sense candidatura unitària sobiranista, siguin plebiscitàries. Bones relacions amb Espanya? Sí, però d’igual a igual.
—Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Catalunya no té petroli, però li sobra talent. Ho demostra en medicina, en investigació, en arquitectura, en disseny, en art, en música i en tot allò que inclogui imaginació i emprenedoria empresarial. Un país geopolíticament tan ben situat podria esdevenir fàcilment i en poc temps una ‘Holanda del sud’: som entre França, Espanya i la Mediterrània i tenim una de les marques més ben valorades del món: Barcelona, amb una gran capacitat empresarial, cultural i turística. A més, ja no seríem dependents dels ‘ministerios de Madrid’ i deixaríem d’estar ‘entre Espanya i la paret’. Podríem alliberar unes energies extraordinàries, fent de Catalunya una nació que sorprendria ben aviat la comunitat que sempre hem sentit nostra: Europa.
No cal dir que, per al disseny de moda català i per a la projecció dels nostres autors literaris (també de còmics, només faltaria!), un estat que hi donés suport seria tota una oportunitat i, de fet, una gran novetat, que ens projectaria internacionalment.
