La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pel que he anat veient aquests anys en les ofertes dels restaurants de la nostra geografia més pròxima, cada poble, com qui diu, té el seu estil de fer la cassola de tros. La més gran sorpresa, relativa a les cassoles, me la vaig endur en comprovar que a Linyola —potser també en altres pobles de l’Urgell hi posen espinacs. A les que fèiem a casa, d’espinacs no n’hi havia pas ni un, que pugui recordar. Els espinacs, els hem sempre dedicat a la truita, o senzillament fregits amb all a la paella, de vegades amb un aditament de fesols bullits. De panses ni pinyons, no n’he vist mai de barrejats, als espinacs fets a casa.

La cassola de tros és el plat més complet, més saborós i més magnànim amb la persona que pugui existir. Sobretot si és feta a la flama lenta en ple camp. Nosaltres ho fèiem en el replà del terrer on s’assentava la nostra cabana, de pedra arrebossada i remolinada, coberta amb una teulada àrab, que abocava l’aigua de la pluja a una canalera que la conduïa fins a la cisterna, uns passos més enllà, enfonsada a terra, i també acondicionada amb ciment portland i coberta amb una garita enteulada, molt senzilla i alta, elegant. En aquell espai que s’obria davant la porta de la cabana, hi havia un parell de soques de figuera, d’ample diàmetre i de clivelles profundes, i un altre parell de troncs de lledoner, una mica més pesants i compactes. Aquests seients enrondaven unes grosses pedres que feien de contenidor de la brasa i servien alhora de suport als atuells per a la cocció que fos.

Francesc Pané, Tendres són els dies, Lleida, Pagès, 2002, p. 105-106 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.  

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any