Pere Camps (Barnasants): ‘No s’avança en la sobirania d’un país sense la cultura’

  • Entrevista al director del festival de cançó d'autor, que arriba enguany a les vint edicions

VilaWeb
Bel Zaballa
01.02.2015 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Diu que el Barnasants ha arribat fins a dia d’avui gràcies a la complicitat d’artistes i treballadors de la cultura. Posa èmfasi en la feina col·lectiva i defensa que la unió fa la força. Sense treure cap mèrit a aquesta xarxa de còmplices, de ben segur que el festival és on és i allò que és per la seva obstinació. Activista cultural incansable, Pere Camps va decidir muntar un cicle de concerts de cançó d’autor l’any 1996. Vint edicions després, el Barnasants que ell dirigeix és el festival de cançó més important d’Europa, ha portat la reivindicació cultural a mig món i hi ha fet visible el mapa dels Països Catalans. Enguany ha programat un centenar de concerts, en una edició dedicada a Ovidi Montllor. 

—Vint edicions de Barnasants, vint anys de la mort de l’Ovidi. Era inevitable dedicar-li l’edició d’enguany. Què lliga Ovidi Montllor i Barnasants?
—El Barnasants és el festival més ovidià de tots. Compartim el mateix sistema de valors, la mateixa mirada sobre el país, la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Els valors amb què l’Ovidi impregnava les seves cançons. A banda de la seva actitud diària, la seva proposta cultural estava impregnada d’una manera de veure el món, el país i la societat, la mateixa que té el Barnasants. 

—El festival no s’entendria sense el component de reivindicació cultural i política. 
—La política ho és tot. Una cançó que pot semblar banal té una càrrega ideològica. Un t’estimo es pot explicar des d’un punt de vista possessiu o bé des de la igualtat i l’autodeterminació personal. Qualsevol manifestació està carregada d’ideologia. 

—Per què vau decidir crear el Barnasants el 1996?
—Va néixer amb un petit cicle de concerts a les Cotxeres de Sants com un acte de resistència i de reivindicació. Reivindicàvem la cançó d’autor en un moment en què portàvem quinze anys nefastos d’amnèsia històrica. La cançó, la cultura compromesa i crítica, s’estava esborrant del mapa. El govern català no havia fet res per potenciar la cançó d’autor. L’any anterior se’ns havien anat en Guillem d’Efak i l’Ovidi. Molts dels referents de la cançó dels anys 70 en defensa de la llengua, la cultura i les llibertats individuals i col·lectives, amb prou feines actuaven. Hi havia una política molt clara per part de la post-modernitat. I després d’haver-ne fet una anàlisi i arran de la pressió de molts cantautors, vam posar en marxa una petita programació de concerts amb la intenció de posar una primera bandera de resistència, que és com es comencen les coses. 

—Vint anys després, el Barnasants programa més de cent concerts i és el festival de cançó d’autor més important d’Europa. Com s’aconsegueix això?
—Hem arribat fins aquí essent lleials al sistema de valors que el va fer néixer. Això hauria estat impossible sense la complicitat i la creació d’una xarxa, que ha anat creixent. No es poden fer més de cent concerts sense la complicitat dels artistes i dels treballadors de la cultura. Són la pinya que construeix el Barnasants. Ja sé que és molt antic això de dir que la unió fa la força, però és així. Només la unió, la complicitat, el teixir, el treball mentalment cooperatiu i col·lectiu, permeten canviar les coses. Les revolucions només es poden fer amb grans complicitats. El que ens fa forts és que hi hagi molts còmplices amb un projecte. Això serveix per a un projecte cultural i també per a un projecte polític de canvi.

—I ho aconseguiu també enmig d’un context de crisi en el qual heu vist disminuïts els ajuts públics.
—Les retallades han estat fortes, sí. La de la Generalitat, d’un 35%. La del Ministeri de Cultura, de més d’un 50%. La de la Diputació, malgrat que tenim pendent unes entrevistes aquest mes, va ser del 100%. 

—La cultura sempre és dels primers a qui li toca el rebre… 
—Aquí hi ha un element de contingut ideològic. El sistema dominant s’encarrega de convertir-la en quelcom innecessari. De fet, la cultura està segrestada per l’entreteniment, que pot ser bo o pot ser una porqueria. Per això és tan important donar suport a projectes que donin accés real a la cultura, i per tant, és necessari invertir. 

—El Barnasants s’ha anat expandint i ha obert seus a diferents punts dels Països Catalans. Heu tingut molt present la nació completa.
—Per nosaltres és molt important. No n’hi ha prou que ens sentim com un festival dels Països Catalans. Cal que això es visualitzi. I nosaltres ho fem de manera natural. Enguany, Alcoi –on es farà la clausura– és seu per segona vegada. S’han afegit seus a Ontinyent (Vall d’Albaida), Vila-real (Plana Baixa) i Petra (Mallorca). Amb la feina que fem tots plegats hem convertit el Barnasants en un dels grans referents de la cançó d’autor a Europa, i també a l’Amèrica Llatina. I el festival esdevé una eina per a explicar al món que nosaltres representem un territori on viuen 15 milions de ciutadans europeus. 

—Els cartells del festival ja són una declaració dels seus principis i valors. Enguany, amb el lema ‘Volem el pa sencer’, d’una cançó d’Ovidi Montllor. 
—El festival és en un territori, forma part de la societat, i s’hi pronuncia. El pa sencer vol dir que volem la sobirania en tots els terrenys: individual, col·lectiu, social i nacional. Volem ser sobirans en tots els terrenys i decidir-ho tot, per canviar-ho tot. De la mateixa manera, el cartell de l’any passat deia que la pàtria és del poble, per tant, que és el poble qui decideix. Quan va començar aquesta crisi sistèmica, que deien que no hi havia ni dretes ni esquerres i que Marx s’havia mort, vam treure un cartell de Karl Marx amb la frase ‘No estaba muerto, estaba de parranda’.

—Un altre cartell amb molta repercussió va ser el mapa dels Països Catalans amb el lema ‘Països Valencians’.
—El nom no fa la cosa, el cas és que existeix: tant se val si es diu Països Catalans, Països Valencians, Països Balears o Països Barnasants. No es pot canviar la realitat, que és que hi ha una cultura comuna, una llengua comuna, moltes maneres de ser, i cada territori prendrà la decisió sobre com es vol articular. El cartell reivindicava els Països Catalans, i el vam fer d’una manera que ni els ‘blavers’ no van poder dir res. 

—En aquesta reivindicació de sobirania, quin paper hi juga la cultura?
—No s’avança en la sobirania d’un país sense la cultura. Si hem estat forts com a poble és gràcies a la cultura. Amb la quantitat de vegades que ens han matxucat, ja seríem morts. El que passa és que l’adversari també sap que la cultura és clau per a canviar hegemonies i fer possibles les transformacions nacionals i socials. Fins i tot des de la Generalitat, durant els nefastos anys 90 i final dels 80, hi va haver una política clara de menyspreu a la cançó d’autor, que havia estat un element clau en la defensa de la nostra cultura. A més, estic convençut que és la cultura allò que ens fa sobirans individualment, col·lectivament, socialment i nacionalment. Tinc claríssim que sense cultura guanyen ells. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any