27.01.2015 - 06:00
Si un boig posa una bomba aquí, liquida el procés d’independència. És un d’aquells pensaments que surten sense voler quan en un sol espai es concentra tanta gent amb pes específic. I si aquest espai és el Born, em costa de no pensar en les bombes que hi van caure ara fa tres-cents anys. N’heu visitat la sala de les bombes?… No, no. Que el procés és del poble i no hi ha res que el pugui frenar. Si cau el qui va davant, sempre hi haurà algú que en recollirà el testimoni. I tot això que es diu. No siguem ingenus. Ahir al Born hi havia un bon tros de govern, amb el president, és clar. Hi havia el pom de dalt de Convergència, d’Unió i d’Esquerra. De la CUP no hi vaig saber veure ningú del pom de dalt. Potser perquè no en té.
Junqueras no hi era, però sí que hi havia Marta Rovira i els tres guardians de la cúpula: Lluís Juncà, Sergi Sol i Jordi Bacardit. D’Unió? Antoni Castellà, Antoni Font, Pep Martorell i Marta Vidal, que jo veiés. També hi havia figures de la diàspora del sobiranisme socialista. Joan Ignasi Elena i Fabian Mohedano, entre més damnificats. Molta societat civil. Molta. Alguns dels que ja hi comptaves per a la llista del president i alguns altres que potser es deixaven veure amb vista al setembre… I molta gent de bona fe; que sempre n’hi ha. Una colla de periodistes i opinaires, entre els quals em compto. Càrrecs tècnico-polítics del govern. I potser alguns proveïdors de serveis i assessorament per si fes falta. Aquests últims anaven molt ben vestits i endreçats.
Tota aquesta concentració de la intel·liguèntsia catalana per escoltar Artur Mas en la versió de president de proximitat. L’invent es diu ‘Moment Zero’ i va començar l’octubre del 2013, organitzat pel Punt Avui, com a espai de reflexió i proposta sobre la Catalunya del futur i la llibertat. Per a aquells que no ho coneguin: el convidat fa una intervenció inicial mentre els assistents dinen distribuïts en taules rodones i apunten preguntes al conferenciant; quan acaba la intervenció, un moderador —normalment Carles Ribera i ahir Xevi Xirgu— fa les preguntes dels assistents al convidat, que les respon amablement.
Aplaudiment, eufemismes i feina feta
Ahir es va repetir aquesta fórmula amb alguna diferència respecte de les sessions anteriors. Quan va arribar el president, els assistents es van alçar i van rebre’l amb un fort aplaudiment. No vaig saber endevinar si havia estat promogut per la claca convergent o si de cop i volta se’ns havia desvetllat a tots els assistents un sentit institucional poc habitual en aquest país irreverent de mena.
Una altra diferència fou la petició del president als organitzadors d’escurçar la intervenció inicial per donar més espai al col·loqui. ‘Que sempre és la part més interessant’, va dir Mas. N’esteu segur d’això, president? Sigui com vulgui, el d’ahir sí que ho fou, d’interessant. Com també la intervenció inicial presidencial. En la presentació, Xirgu, el director del diari que organitza la festa, havia retret al president l’ús d’eufemismes i metàfores marineres per a parlar d’independència.
‘Xirgu, recordes la pregunta encadenada del 9-N? Aquella pregunta la vaig parir jo’, responia Mas al cap de poc de començar la seva intervenció. ‘Parlava d’estat independent, oi? Sovint se’m pengen unes etiquetes que no es corresponen amb la realitat’, rematava. A continuació, els eufemismes i les metàfores —marítimes o de secà— es van encadenar amb la independència sense gaires distincions.
Mas va dedicar una primera part de la intervenció inicial a fer valer els avenços del procés. Gairebé dos milions de ciutadans han votat a favor de la independència sense haver de passar pels programes electorals dels partits. Som a l’agenda internacional per mèrits propis —mobilització ciutadana i diplomàcia institucional— i amb el suport de la imperícia d’alguns dirigents de l’estat espanyol. ‘Ens l’hem jugada’, va dir el president: ‘El nostre govern se l’ha jugada. I això ha activat els nostres adversaris. I de quina manera! Fan servir les armes del segle XXI. A vegades de manera legítima, però sovint amb joc brut.’
L’abraçada més aplaudida
A banda l’aplaudiment del principi per rebre el president, l’auditori tan sols va fer els aplaudiments protocol·laris abans i després de les intervencions. Bé, n’hi va haver un altre, d’aplaudiment. Tan sols un d’arrencat entremig de les respostes de Mas. Algun assistent va demanar per l’abraçada amb David Fernàndez el dia 9 de novembre. ‘Ha portat molta cua…’, va dir el president en veu baixa i amb mig somriure. Concretament, li demanava quin record en tenia. ‘Record físic? Del contacte?’ Esclat de rialles i aplaudiment, aquest sí, completament espontani. ‘El 9-N va ser un moment excepcional i la CUP va fer un paper important en les hores més decisives. Això s’ha de reconèixer.’
Significatiu que l’aplaudiment més sincer i sentit fos per l’abraçada de Mas i Fernàndez, oi? La política són els fets, les paraules i els gests. I els resultats. La transformació. Aquell gest va emocionar molta gent que s’hi hauria afegit com en una pinya de castell.
Duran i els Pujol
El moment més incòmode de Mas al Born va ser quan li van demanar sobre l’hàbit de Duran i Lleida d’abocar aigua al vi i quan li van preguntar què opinava de les filtracions sobre el cas ITV amb converses d’Oriol Pujol fent d’intermediari entre empresaris i el president. Totes dues respostes les va començar amb una fórmula que anticipava una finta: ‘Els ho diré d’una altra manera.’
Sobre Duran i els seus regals molests, Mas va repassar tots els moments del procés que havien demanat decisions importants. ‘Unió hi era o no hi era en tots aquests moments? La vice-presidenta Ortega se la va jugar al costat de la consellera Rigau i meu o no? En tot moment, he pogut comptar amb la gent d’Unió.’ Sí que hi eren, president, però a hores d’ara ja sabem tots que Unió i Duran no són exactament la mateixa cosa. I la pregunta era sobre Duran…
Sobre el paper d’Oriol Pujol com a intermediari, Mas va dir que la seva obligació com a president era reunir-se amb qui fes falta per evitar la deslocalització d’empreses i la pèrdua de llocs de treball. ‘Un govern no pot pressuposar que qui li demana intervenció en un cas de possible deslocalització farà un ús il·lícit de la seva gestió.’ D’acord. Però, si fos el cas, no hauria de passar que un polític en exercici es dediqui a fer de mitjancer perquè es poden barrejar els papers. L’aigua, clara i la xocolata, espessa.
Un debat que no treu cap a res
Plebiscitàries. Constituents. Mandat democràtic. Mas va demanar d’aparcar el debat sobre la naturalesa de les eleccions del 27 de setembre. ‘És un debat que no porta enlloc. I ara podem passar mesos embolicats en això oblidant l’objectiu principal. En som experts, d’aquests debats en aquest país.’ Quanta raó que teniu, president. Qui va dir que als catalans ens perdia l’estètica? Bah! Deixem-ho estar.
‘Cal una majoria clara per un estat independent. Un mandat democràtic per a fer els passos que caldrà fer a continuació.’ Per això, va demanar sentit polític als polítics. L’haurien de tenir de fàbrica, pensava jo. Per tancar aquest debat, el president va diferenciar la naturalesa legal d’unes eleccions que seran convocades d’acord amb la legalitat espanyola, de la naturalesa política. Aquesta segona la donaran els ciutadans que votin unes determinades opcions o unes altres i aquest sentit polític que han de tenir els partits.
‘El resultat ha de ser clar. Ens ho juguem tot. Almenys, a curt i a mitjà termini. Si no passem la barrera del 27-S, no tindrem cap porta on puguem anar a trucar.’ Clar i català. ‘Intuïm la majoria, però no és segura. I ja tenim data. El tren és al carril, s’ha posat en marxa i ja no es pot aturar.’ Ras i curt.
Els tres ingredients de l’èxit
‘A Catalunya, el principal motor de regeneració democràtica és el moviment sobiranista.’ Per Mas, la cosa s’explica perquè l’independentisme ha sabut combinar tres ingredients. La fórmula reeixida: radicalitat democràtica; actitud cívica i pacífica; i unitat —’la màxima unitat possible’, corregeix. És aquesta gran força que en unes altres latituds es vehicula d’unes altres maneres. Llibertat i regeneració democràtica, un eslògan que no em desagrada gens ni mica.
L’estat espanyol no podrà fer res contra el 27-S. Hauria de cometre una il·legalitat contra la pròpia legalitat. Ho diu el president, no pas jo. ‘Convocaré les eleccions el 3 d’agost d’acord amb la legalitat espanyola’, assegura Mas per avisar que el discurs de la legalitat s’ha acabat i que ara començaran a posar en dubte la legitimitat del resultat electoral.
El mur de la realitat
Hi ha un terreny en què sembla que el president es troba còmode. Quan parla de la dura realitat de la política. Sempre ha dit que no era un amant de la política, però els ulls li fan una inflexió quan ha de parlar de la ‘realpolitik’. Ahir hi va arribar a través de Grècia. De fet, Ítaca és una illa grega, no? El pacte entre l’esquerra radical (Syriza) i la dreta radical (Grecs Independents) per formar govern va fornir l’ocasió a Mas per recordar a tothom que sempre cal tocar de peus a terra. ‘És la primera topada contra el mur de la realitat. I les topades fan mal. És un avís per a navegants.’ Tractant-se de Grècia, potser sí que era escaient ara la metàfora marinera.
I de Grècia al complicat calendari català. Les eleccions, com si fossin illes gregues, convidaven a fer encara un altre advertiment a la tripulació sobiranista: ‘Tres convocatòries electorals en un any no són el millor per a un debat serè sobre la independència. Però és la realitat que ens ha tocat. Ara que no caldrà barallar-se per la legalitat, aprofitem-ho per explicar bé què és allò que volem per al futur del país.’
La conferència amb col·loqui va acabar puntual a les quatre de la tarda. Aquest és el compromís de la gent del Punt Avui amb els del Born. I l’acte del president no en va ser cap excepció. Per vint-i-cinc euros vam sentir el cap de la Generalitat, vam menjar trinxat de la Cerdanya, rotlles de pollastre farcit amb samfaina i patata, crema de Sant Josep i cafè al gust de cadascú. En Mas va menjar poc. Va pujar a l’escenari quan tan sols s’havia servit el trinxat i ja no en va baixar. La cosa va anar així. O així és com jo ho vaig veure a prop de la sala de les bombes.
