27.01.2015 - 06:00
L’escriptor Matthew Tree respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
—Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
—Catalunya va ser expulsada del corrent internacional –econòmicament, política, cultural, lingüística, etc.– quan va ser obligada a formar part d’un estat centralista a la Castella incipient de principi del segle XVIII. Ara ja és l’hora de tornar a formar part d’aquest corrent principal.
El reclam d’independència –almenys com l’he vist construir durant dècades– ha tingut el suport més consistent dels grups d’esquerra (en general) –hi ha fins i tot alguns anarquistes–, que no volen un simple canvi de bandera, sinó veritables canvis socials i la fi de la corrupció. És una cosa que només es pot aconseguir amb la creació col·lectiva d’un país, sense obstacles d’un govern central a Madrid. Un govern espanyol que l’únic interès genuí que té a Catalunya sembla que és cobrar tots els impostos que pugui per tal de fer resistir una oligarquia antiquada que deixa enrere unes dècades daurades de complicitats i comença a ser desemmascarada com una conspiració criminal amb intenció de malversar, subornar i manipular l’opinió pública de manera il·legal i a escala industrial.
La independència política de Catalunya, em sembla a mi, és un assumpte postnacionalista, que té més a veure amb la internacionalització de la cultura injustament marginada i l’oportunitat de corregir els mals socials, que no pas amb una exaltació irracional de la nació catalana com a tal.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
—Després de viure a Catalunya durant mig any aproximadament, em va sorprendre que l’existència mateixa de la realitat al meu voltant –una cultura lingüística com qualsevol altra a Europa, un eclecticisme cultural tan internacional com qualsevol altre en el món, un sentit de ser tan real d’un país com Escòcia o Portugal o Suècia– fos tan desconeguda al meu país d’origen, a la resta d’Europa o, de fet, la resta del món. Després de trenta anys de viure aquí, la persistència d’aquesta ignorància, més que sorprenent, s’ha convertit en exasperant. Si ningú no ens pot veure clarament, llavors segurament ens toca a nosaltres de col·locar-nos al mapa i internacionalitzar de cop una cultura que sempre ha estat de primera classe, encara que el món potser no en fos conscient.
