‘Vint-i-nou contes menys’, d’Eduard Márquez

  • Recomanació del bibliotecari de l'Olleria

VilaWeb
VilaWeb
Emili Juan
26.01.2015 - 00:02

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ho confesse, no sóc un bon lector. Si més no, no tinc l’instint voraç de devorar un llibre rere un altre. I tanmateix, no pare de llegir. A què ve açò? Simplement és una manera de justificar-me amb els altres, i amb mi mateix, del que un bibliotecari canònic ha de fer o se li pressuposa. Per raons diverses, els bibliotecaris (i les bibliotecàries) transmetem una imatge sovint distorsionada de la nostra realitat professional. Una realitat que, com tantes altres, és complexa i amb moltes arestes.

Dic açò perquè, com moltres altres coses que ens succeeixen en el dia a dia, la tria de la lectura que presente és casual i atzarosa. Havia previst de ressenyar una altra obra, però aquest Nadal, amb les mans plenes de bosses de regals, vaig aturar-me a una llibreria i vaig decidir que els ‘Vint-i-nou contes menys‘ de l’Eduard Márquez mereixien un apartat a ‘La meua biblioteca’ de Vilaweb.

De tant en tant m’agrada llegir contes, i considere que en la literatura catalana actual hi ha excel·lents contistes (Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner per exemple). Era el moment, doncs, de descobrir-ne un altre, i he de dir que la tria no m’ha defraudat gens ni mica. Per a mi ha estat una descoberta, encara que l’Eduard Márquez és un autor amb una trajectòria sòlida. De fet, el llibre que presentem és una reescriptura dels contes publicats anteriorment però on vint-i-nou no hi han tingut cabuda.

Als ‘Vint-i-nou contes menys’ no trobarem una lectura lluminosa ni immoderadament optimista, sinó un ambient sovint opressor encarnat per uns personatges que, tot i l’aparent llunyania amb les persones ‘normals’, retraten i escenifiquen pors i temors comuns però amb l’embolcall psicòtic i transgressor. Sicaris, voyeurs, detectius, vigilants o nàufrags protagonitzen uns contes, curts o curtíssims, en aparença inconnexos però inversemblament coherents i estranyament interrelacionats.

Certament, l’Eduard Márquez dissecciona com un cirurgià metòdic i perfeccionista. No hi sobra res. Durant la lectura tens la sensació d’estar llegint una obra poètica pel lirisme que traspua i pel treball concís del poeta en la composició. Com a exemple, un extracte del conte ‘Transglotisme’:

‘La letargia, entesa com un immens plàstic d’hivernacle, cobreix gairebé tot el paranimf. La noia bruna badalla i, fent un cop d’ull al seu voltant, es pessiga la punta erecta del mugró esquerre. I la pell de gallina dels seus braços nus sedueix el traductor simultani.’

El terme ‘zugzwang’ és el títol de l’últim conte i significa obligació de moure. Aquesta situació és dóna en ocasions en els escacs: el jugador ha de moure però el moviment sempre li empitjora la situació i el deixa en una posició més feble i vulnerable. Em fascina comprovar com ‘zugzwang’ resumeix fefaentment moltes de les situacions en què es troben immersos el personatges dels contes. Qualsevol moviment pot resultar letal.
Narrativa breu angoixant, dura, gèlida, claustrofòbica però molt recomanable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any