La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’estany d’Ivars era una identificació comarcal. Aquella plàcida llacuna de mosquits i anguiles —i tantes gratificacions!— ens servia per anar a caçar ànecs, fer excursions i trencar les rutines. També era l’excusa per fer un bon arròs a ca l’Aragonès amb la colla. L’arròs amb anguila de ca l’Aragonès tenia anomenada.

Hi venien a practicar la cacera uns senyors importants de Barcelona —a Barcelona ho són tots d’importants: els senyors, vull dir— que semblaven catedràtics amb el seu parlar refinat i apegalós. Ens alliçonaven en tots els aspectes de les batudes, encara que els únics que caçàvem érem nosaltres. També sabien en propietat —la seua— totes les martingales que es coïen pel món i la raó d’aquelles. Era un privilegi escoltar tanta erudició que ens ensinistrava per no entrepussar.

Ens admetien condescendents al seu costat en les posicions estratègiques que organitzaven —com si haguéssim d’assaltar el cau d’un enemic de guerra maligna—, i després els donàvem els ànecs que caçàvem, que a nosaltres tant ens feien, i se’ls emportaven a la ciutat com trofeus valuosos.

Sempre aquesta sincronització amb la gent d’aquell poble tan gran!

Quan vaig comprar-me la primera bicicleta, alguna tarda de diumenge, si la mare es feia càrrec del nen i la tia era a ca l’Hortalà, hi pujava l’Hortènsia asseguda al canó travesser i hi anàvem a berenar. Del poble estant, pel dret, hi havia un cop de pedra.

Passàvem la vallada de Vallmajor, camí de Linyola enllà, com trepitjant una catifa de molsa. El nostre Urgell, que havia patit l’eixut més cruixent, rostit de sol i gebrades, a poc a poc s’anava convertint, especialment en primavera, en una mar de verds onejants que asserenaven les fúries encrespades d’estretors passades i ressentides.

Aquesta plana tan plana,

de verd conreu,

té les penes que dormen

als peus de Déu…,

… per això no entenc gaire

els ploraners

que lliguen tres collites

i en volen més.

Encara teníem molta olivera dempeus, els ceps i extensions considerables d’ametllers sofrents, el nostre arbre més casolà, per dir-ho d’alguna manera. El blat, tot i la imposició creixent, no havia pres assentament indiscutible de cultiu principal, com més tard va esdevenir, i només el sègol i l’ordi, que per la seva resistència a les sequeres no acabàvem d’arraconar, portaven la banda.

Aquesta terra nostra és una ratlla de verds de diferents intensitats, estesa als peus del firmament com una manta esponjosa. Tot és cel en aquest país, una immensitat de cel que no s’acaba. També un inconvenient per fer-la entendre a ningú, ja que si no t’hi fiques a dins, si no li trepitges els camins i carrerons, difícilment la veus. Monòtona, igual, sense relleu, valenta, forta…, sense embolcalls i amb la porta oberta.

***

Replanàvem les finques per les millores del rec i els cultius, regàvem nit i dia amb febre incontrolable, escollíem llavors i adobs amb més encert, els fruits començaven a rajar com no ho havien fet fins llavors, arreplegàvem algun dinerot, cosa poc habitual en la pagesia… Semblava que, per fi!, l’aigua esbarriava or a l’hora de mullar la terra de l’Urgell.

L’aigua! L’aigua! Potser com mai l’havíem considerat, cobejat, mimat, guardat… Quin desori quan la llera del canal s’esllavissava i sofria una trenca! S’havia d’interrompre el seu flux i deixar-nos uns quants dies a la set. Corria la veu com un tro d’estiu, amenaçador. No es parlava de res més, es comptaven les hores i els minuts fins a la reparació… i ens encomanàvem als sants de Nostre Senyor, oblidats tot l’any al cup de les noses.

Els canvis de cultiu en tenien l’explicació —i els anys de serpentejar el país com un rèptil envellit i avorrit—, ja que amb el tradicional blat, la mica de remolatxa i els horts… anàvem regant sense amuntegar-nos-hi. Amb l’alfals, ja vam començar a abusar-ne; i quan vam tastar el panís, en faltava més de la que ens donaven. Més aigua, per l’amor de Déu!

Embassaments —magatzems imprescindibles—, canonades de formigó per a l’aprofitament integral de tot el líquid, el canal revestit… Qui feia la migdiada no hi arribava a temps.

Estàvem avesats a la catxassa, a l’anar fent, i vam escoltar, delerosos, les trompetes d’un altre treball menys humiliant amb la transformació dels mitjans de conreu, una millor retribució, el benestar gratificant…, tot i que més d’un s’hi va girar d’esquena. Tot dins les possibilitats agràries, que sempre fan curt.

A sol ixent…, ametllers,

a ponent, la fruita dolça,

i al portal de casa meva,

una cadira que em gronxa.

Casondés, del mal costum i el conformisme! Els uns, tan tips; i els altres, tanta gana i tan poc menjar! Evidentment s’havia de girar la truita.

M’estic avançant als esdeveniments. La nostra terra, tan plana i sense relleu, sense ploure quatre gotes de misericòrdia a la muntanya, encara seria un desert esfereïdor. Amb l’aigua canalitzada és el jardí de l’abundància. No ens hem mogut gaire, sia dit!

Francesc Pascual, El clot de l’aigua, Lleida, Pagès, 2002, p. 120-121 i 181-183 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any