Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  22.01.2015  06:00

Xavier Rubert de Ventós: 'Sóc bastant espanyolista i per això crec que ens hem de separar'

Men?ame
 

El filòsof Xavier Rubert de Ventós respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

L'estat nació actual és una segmentació del país que ja no és funcional. Segurament això és una conseqüència de la crisi mundial. França és un cas clavat a Espanya, perquè són estats amb el disseny caducat. A mesura que van deixant de ser funcionals, aquests països acostumats a la sobirania nacional es comencen a trobar que no poden justificar l'estat nació perquè en realitat depenen del que digui Merkel, els xinesos i els americans. Com que no se sap ben bé per què existeixen, els estats nació cerquen maneres de justificar-lo i parlen d'identitat. Tot i que avui fins i tot la socialdemocràcia la marca Merkel. Els catalans fa temps que tenim el cul pelat de viure sense aquesta espècie de legitimació.

Fa més de vint anys vaig escriure el llibre 'De la identitat a la independència' en què explorava aquesta qüestió. La sobirania ja no és allò que havia estat i nosaltres tenim l'oportunitat de donar una lliçó. La sobirania ha passat de ser un concepte binari (en tinc o no en tinc) a un tema analògic (on tinc la sobirania?, en què?). El vam fer plegats amb en Maragall i no estàvem del tot d'acord. Coincidíem, però, que, tot i que el nostre motor, com que depèn del sentiment, sigui el català, el volant no ho ha de ser. És a dir, aquesta mena de sentiment no pot ser la base que ens faci prendre decisions.

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?

―Precisament podem mostrar que sabem deixar de banda la identitat. Podem ensenyar a Europa que la sobirania no és monogràfica. Als meus amics francesos els dic: sou més pesats que els catalanistes, parleu constantment de l'Asterix, l'accent 'français' i de la tradició nacionalista francesa.

Nosaltres tenim l'oportunitat de netejar això que passa aquí dels colors sentimentals i identitaris i de fer simplement un plebiscit quotidià.

Sorprenentment, mentre que els francesos continuen defensant la 'France éternelle', nosaltres som més civils. Resulta que els catalans ens hem fet estatistes i els francesos s'han fet nacionalistes. El que hem de fer aquí és el 'national-building'.

Jo sóc bastant espanyolista i per això crec que ens hem de separar: el seu recel és profund i sistèmic. El contrast entre els uns i els altres és abismal. Tots hi hem topat. Una vegada m'havia reunit amb un ministre espanyol quan em va trucar el meu fill perquè tenia problemes amb la bicicleta i vam parlar, és clar, en català. Quan vaig penjar em va demanar: 'Javier, cuando les hablas a tus hijos en catalán es como para dar testimonio de afirmación nacional, ¿no?' Em vaig quedar de pedra: es pensa que jo puc parlar amb els meus fills, amb qui he parlat sempre en català, en cap més llengua? Vols dir que són liberals, aquesta gent? No, aquesta gent no vol entendre-ho. Nosaltres, sens dubte, aportem una versió més flexible de la sobirania. Ells, en canvi, miren de fer reviure una sobirania que serviria per a la ciutat-estat de Roma, però que avui dia té molt poca eficàcia.