21.01.2015 - 06:00
La pallassa Pepa Plana respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie ‘Faces of independence’ de l’edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.
―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?
―No hi ha una sola raó, n’hi ha mil. Sobretot se m’acut de dir que estic tipa d’haver d’explicar què vol dir això que sóc catalana cada vegada que vaig pel món! Sempre és la mateixa cançó: ‘Ah, ets d’Espanya, no?’. ‘Nooo ―els dic―. D’Espanya, no. Vaja, sí, és clar, legalment.’ I vinga, que si tenim una cultura diferent, una llengua que és nostra… M’agrada explicar-ho, és clar, però ja me n’he fet un tip! I estic cansada de tenir de compatriotes una gent que ignora i menysprea la meva llengua i la meva cultura. És esgotador. M’agrada molt viatjar per Espanya però quan surt el tema es creen moltes vegades converses surrealistes. Hi ha molta gent que ens vol però no vol que siguem com som.
Si més no, ara a l’estranger cada vegada hi ha més gent que em pregunta què passa a casa nostra. Per exemple, ara acabo de tornar del Brasil i Colòmbia i ho he notat molt. N’hi ha molta més consciència.
Quan vaig treballar al Cirque de Soleil, abans de signar el contracte vaig demanar que, com que jugaven a banderes ―les posaven al lloc per on entrava el públic―, hi posessin la meva. També vaig demanar que al programa de mà també s’indiqués que jo era catalana. Vaig explicar que per a mi era molt important. Em van dir que cap problema, però a l’hora de la veritat no va constar al meu contracte i quan vam estrenar només hi havia la bandera espanyola que a mi no m’identifica. Em van dir que no podia ser perquè Catalunya no era un país. Vaig remoure cel i terra, fins i tot vaig demanar ajudar a Òmnium, perquè em vaig enrabiar molt.
Vaig ser molt tossuda i ho vaig aconseguir. Per a mi era imprescindible. Va ser molt bonic i a més no vaig deixar de rebre correus electrònics de catalans que havien vingut a veure l’espectacle arreu del món i s’havien emocionat en veure la senyera. Quan vaig marxar em van fer una festa de comiat i tots els artistes van despenjar la bandera i la van signar perquè me l’endugués de record. Ja saps com són els nord-americans, amb aquestes coses. No cal donar-hi més importància, és un símbol. Si juguem a banderes, com feien al Soleil, per mi era important que hi fos la senyera.
―Què pot aportar una Catalunya independent al món?
―M’és complicat de respondre. Crec que el nostre país és tan bo i tan dolent com qualsevol altre. No estem tocats per cap divinitat ni serem els millors. Ara, en aquests moments tinc l’esperança que la independència és una oportunitat de canviar-ho tot. Des de les coses petites i ínfimes podem arribar a fer grans coses. Potser sí que després del caos es pot tornar a posar ordre i canviar moltes coses.
