Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  20.01.2015  06:00

Enric Casasses: ‘Vull ser ciutadà del món, com un finlandès o eslovè qualsevol’

Men?ame
 

El poeta Enric Casasses respon dues preguntes sobre la independència i el futur de Catalunya al món. És una altra entrevista de la sèrie 'Faces of independence' de l'edició en anglès de VilaWeb, que reproduïm en català.

―Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

―Catalunya no vol posar fronteres ni alçar cap mur, ni dividir res: vol sortir de la presó. El castell (espanyol) que hi ha dalt de la muntanya de Montjuïc, dominant Barcelona, ha servit per a bombarar la ciutat, 'mai' per a defensar-la. Els bombardaments espanyols contra Barcelona arriben fins al segle XIX (amb el general Espartero, des de Montjuïc) i fins al XX (el 1938, aquests ja des dels avions franquistes). Poso el cap i casal com a exemple del tracte dolorós que la història d'Espanya dóna a tot el país.

Incorporades a la corona de Castella per la força de les armes des del principi del XVIII (el segle anterior ja hi havia hagut un primer i violentíssim intent), les terres catalanes no han renunciat a la seva llengua ni a la seva cultura, que funcionen des de baix de tot fins a dalt de tot, de la recerca científica més avançada a la darrera cançó lleugera de la moda, dels doblatges dels dibuixos animats japonesos a la traducció dels clàssics de les literatures eslaves. La cultura catalana, per mantenir-se sencera, compacta, global, ha treballat (els últims tres-cents anys) fora d'hores i per amor a l'art, i a dintre d'un enorme desavantatge numèric. I no vol perdre la vida discutint amb aquesta seva germana que vol que tot es faci com ho fa ella simplement perquè té més bíceps. Catalunya no vol sobreviure: vol viure. Vol alliberar-se del nacionalisme (imperialisme) espanyol, que no és en realitat espanyol sinó castellà. Els països de parla catalana, han de passar a parlar castellà pel dret de conquesta? No. Per què no? Perquè no volen. Però la guerra bruta contra el català no para: creix. L'estat espanyol, des de la creació legal el 1714 (o des d'un segle abans, quan ja es gestava), no ha volgut acceptar mai que Catalunya, espiritualment, mentalment, és independent.

Vull ser ciutadà del món, com un finlandès o eslovè qualsevol. No vull ser un ciutadà de segona. Ni un dia més. La independència de Catalunya no és cap maniobra econòmica. És la solució d'una injustícia. D'una escandalosa injustícia social, lingüística, humana, cultural i moral.

En el sistema competitiu capitalista, el català, 'sotmès' al despietat poder econòmic d'una de les llengües demogràficament més fortes del món, té poques possibilitats. Necessita mecanismes de defensa propis, per a poder viure. L'acció legislativa i impositiva dels governs espanyols, i la pressió de la trompeteria de l'estat i dels grans mitjans publicitaris i de comunicació majoritaris, i de molts dels mitjans i petits, insisteix i insisteix perquè parlem com ells, que són no sé quants cents de milions. Però per què s'entossudeixen a voler aquests deu milions més? Per què no ens deixen tranquils?

―Què pot aportar una Catalunya independent al món?

―La independència permetrà que l'humor i l'alegria, la música i la poesia, l'actitud o manera de viure catalanes... entrin en diàleg ple amb les altres cultures del nostre àmbit immediat (Europa i el nord d'Àfrica) i d'arreu. Es coneixerà l'existència i la importància d'Ausiàs Marc i de tot l'univers artístic català, els amics tuaregs s'alegraran i ens felicitaran, Europa descobrirà el pa amb tomàquet i la coca de recapte, el País Valencià es farà de retop més visible al món, els turistes de les illes (Balears) sabran quina cultura trepitgen...

La dinàmica democràtica (en sentit fort) engegada per la independència de Catalunya pot ser una bona aportació a un procés més ampli que ens ha de portar bastant de pressa a canvis profunds... Som en una cursa a mort per a veure si es constitueix, abans la competició capitalista no deixi la terra feta una figa seca, una manera de cooperació de tots amb tots per sortir-se'n mirant endavant, amb les plantes i amb els animals. I nosaltres hi serem, hi som.